Eren les 15:00 de la tarda. Sortia de l’institut i anava per un camí diferent, perquè feia poc m’havia llegit un llibre on sortia una frase que em va canviar la manera de pensar. Deia una cosa com: “Si vols que et passin coses diferents, fes les coses diferents”.



Així que aquell dia vaig anar per un altre camí per a tornar a casa, un de més llarg. Anava caminant, tranquil·lament, escoltant “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley, quan de sobte vaig veure una claror que venia d’un carreró estret. M’hi vaig apropar perquè la curiositat em podia i quan vaig arribar vaig veure dos contenidors d’escombraries. Em vaig quedar allà palplantada perquè no entenia res. Vaig avançar pel carreró fins a arribar al primer contenidor del qual va sortir un gat corrents, però això no és importat. El cas és que vaig anar a poc a poc fins al segon contenidor i allà vaig entendre el perquè de la claror. Hi havia una mena de llibre amb un mirall a la portada que desviava la llum del sol! Per això la claror!

El vaig agafar amb molta delicadesa, tenia molta pols, quant de temps portaria allà?

En obrir-lo, vaig veure que no era un llibre qualsevol. Era un diari, un diari molt antic. Però per començar, era meravellós, com si fos creat especialment per a mi.

En aquell mateix instant, vaig saber que mai em separaria d’ell i que, aquell fet inesperat, em canviaria la vida.



Vaig sortir corrents cap a casa, volia començar a escriure-hi tot el que m’havia passat durant el dia. En arribar, vaig obrir la porta de casa, em vaig descalçar i corrents vaig pujar a l’habitació per llençar-me al llit. Per començar, hi vaig escriure: “El meu diari”.



Un títol habitual en els diaris. Jo mai n’havia tingut cap, però ho havia vist a les pel·lícules. De sobte, vaig escoltar la porta de l’entrada. Era la mare!

De pressa, vaig amagar en Dídac a sota del coixí. Just en aquell precís instant, la meva mare va obrir la porta de l’habitació i jo vaig intentar dissimular la meva acció. Em va preguntar què estava fent, jo li vaig dir que res en especial, que acabava d’arribar. Em va fer una ganyota i va marxar. Vaig esbufegar, quina sort havia tingut. Si m’hagués descobert, hauria començat a donar-me la xapa, perquè havia tret males notes aquell trimestre i m’havia de dedicar a estudiar. De seguida que va marxar, vaig treure el diari de sota el llit i vaig agafar un llapis per començar a escriure.

Des d'aquell dia, en Dídac es va convertir en el meu amulet.

Vaig començar a portar-lo a l’institut cada dia, i a l’hora del pati m’amagava als lavabos per escriure-hi. Mai em descobrien, perquè m’amagava molt bé, algun cop, però, havia arribat una mica tard a classe perquè m’havia capficat tant que no era conscient de l’hora. Fins que un dia, estava tranquil·lament al lavabo i vaig sentir a un grup de persones que parlaven de mi. Deien que era una rareta, que sempre estava exclosa de la societat, que era com un fantasma.

Justament, em va venir un esternut i pam, em van descobrir. Van començar a cridar-me i a picar a la porta. Van passar un telèfon per sobre de la porta i em van començar a gravar mentre m’insultaven. També van començar a llençar-me papers mullats a la cara i després ho van pujar a Instagram. Aquell dia no vaig tornar a classe, no vaig tenir forces. M’imaginava a tothom rient-se i gravant-me. I, com sempre, la meva cadira empastifada de qualsevol substància llefiscosa. I el professor, el professor no feia res de res, semblava sec. Sort que vaig decidir escapar-me.

A la tarda, l’escola va trucar a casa informant que m’havia escapat. La meva mare es va enfadar molt al principi, però en explicar-li el que havia passat i tot el que m’havien fet, es va tranquil·litzar i em va perdonar. De totes maneres em va dir que no havia d’escapar-me de l’institut, no estava bé. Si passaven aquestes coses, el millor era informar el director, però jo no podia, no podia perquè…