Hola! Em dic Felícia, però tothom em diu Fel. Si us dic la veritat, no sé per on començar, tinc tantes coses que explicar. La gent es pensa que escric per obligació, que els meus pares m’obliguen perquè tinc dislèxia, però el cas és que no. M’agrada escriure, perquè puc explicar els meus problemes i treure'm un pes de sobre, sense haver d’explicar-ho a ningú. No és fàcil veure cada dia com la gent em mira amb cara de pena, o amb cara de rebuig. I les típiques frases dels amics que et diuen que ho has d’ignorar. Sembla fàcil eh!

Doncs, no us diré ni que sí ni que no. Tot depèn de tu.

El cas és que les persones fan que et sentis malament per coses que a tu abans t’eren igual, eren part de tu i per culpa seva caus en un buit que no acaba mai. És el que m’ha passat amb la dislèxia, intenten que te'n penedeixis de com ets i el pitjor és que ho aconsegueixen i, per molt que intentis sortir del buit, et continua xuclant i xuclant ben endins. Però bé, anem a aprofundir una mica en mi, dic jo que m’haureu de conèixer abans que us expliqui la meva vida fil per randa.

No us diré on visc, perquè no em sembla important, només us diré el que jo cregui oportú. Tinc catorze anys, i em porto molt bé amb la meva família, tinc un germà gran a qui m’estimo molt i no tinc gaires amics, però tampoc els necessito. Els pocs que tinc m’alegren el dia. Soc una persona molt oberta, tot i que moltes circumstàncies han fet que construeixi un mur entre les persones i jo. Un mur que només jo puc enderrocar i per fer-ho he de buscar unes bones eines, com l’amistat, i ja, sé que pensareu que, si sé quines eines necessito, per què no les utilitzo. Doncs bé, la teoria me la sé però la pràctica… És més complicat del que sembla.

M’agraden tots els estils de música que no tinguin res a veure amb el reggaeton. Em sembla una música bastant treballada i amb prou feina al darrere, però no m’agrada com sona, què hi farem. A mi el que m’agrada és la música d’entre els anys 60 i 80. És la millor. George Michael, Michael Jackson, Queen, Guns N’ Roses, Hombres G, Rihanna, Eminem, Elvis Presley, oh!, em torna boja. Tot i que també m’agrada la música moderna, Lildami, Harry Styles, Tate McRae…

Una altra cosa que em sembla important explicar, són les coses que no m’agraden. Per què sempre que llegeixo un llibre només escriuen les coses que els agrada fer? Jo crec que és important saber les coses que tampoc agraden, per això us les diré. No m’agrada gens que les persones actuïn d’amics quan en realitat t’estan criticant per darrere, i encara pitjor si ho fa algú suposadament de confiança. Tampoc m’agrada anar en avió, i no, no em fa por, és que em fa molt de fàstic estar en un lloc tancat amb milions de persones que tussen, es moquen, mengen… ecs. I les turbulències! Bufff, em posen nerviosíssima. Ah! Aquesta sí que és bona, ja que gràcies a això tothom pensa que soc una mena de vampir i em tracten de rareta. No m’agrada gens la llum i la carn sempre me la menjo crua, té més bon gust. I fins aquí, si us plau, no em jutgeu. Pensareu que són poques coses les que no m’agraden, però la veritat és que us n'he dit tan poques perquè en tinc més de mil! Si les expliqués totes, el llibre només aniria d’això.

També faig esport, practico Rugby i escalada. I vaig molt a la muntanya, m’allibera del món, de les preocupacions, dels problemes i de tot el que em treu el somriure de la cara. Però bé suposo que voldreu saber més sobre la meva dislèxia. Doncs me la van detectar farà dos anys. No va ser una notícia gaire dramàtica, ens ho vam prendre bastant bé, des de petita, m’havia costat molt llegir i intercanviava constantment les lletres, llegia paraules que no eren les escrites i els meus pares ja ho sospitaven. Em sembla un tema completament normal, de fet se n'hauria de parlar més així no seria un tabú. Al principi, em costava molt anar a l’institut, perquè sabia que quan arribés seria el punt de mira de tothom, o almenys així ho sentia jo. Es reien de mi i feien comentaris no gaire agradables.

A classe, a vegades ens tocava llegir en veu alta i quan jo llegia sempre sentia rialles per sota la meva veu. Fins que vaig trobar el Dídac, que es va tornar el meu millor amic i em va ajudar en tot, però sobretot em va ajudar a no amagar-me, a ser jo mateixa i a ignorar els comentaris i crítiques dels altres. Va convertir-se en la meva prioritat i ningú més que jo podria trobar-lo mai. Pensareu que el vaig conèixer a l’institut o en alguna de les meves extraescolars, però el cert és que no, el vaig trobar en el lloc menys esperat de tot l’univers.