Una llum blanca fluorescent em va despertar. No sabia on era ni què havia passat en les últimes hores. Estava totalment desorientat. Un mal estrident m'envaïa el cos quan de sobte la porta de l’habitació es va obrir i vaig comprendre on era. La meva mare, amb un got de cafè a la mà i cara d'haver estat plorant va avançar cap a mi i em va abraçar com si portèssim anys sense veure'ns. Darrere seu, la metgessa amb una taula de resultats entre les mans, avançava lentament. Una onada de preguntes va sacsejar el meu cap, el qual de sobte va patir una punxada que va fer que totes marxessin de cop. El dolor es va pintar a la meva cara, la meva mare es va allunyar espantada i la metgessa es va apropar a poc a poc.



-Ginger, necessito que et relaxis. Ara mateix estàs a l’hospital i segurament no recordaràs res, és normal. Ara vull saber si pots comptar fins a deu -Va dir mentre m’injectava una cosa al braç amb una llarga i fina agulla, que, a poc a poc, travessava la meva pell sense deixar caure ni una gota de sang-.



L’últim record d'aquell moment va ser la seva veu allunyant-se cada vegada més i més dient:

1… 2… 3…

Els meus ulls es van tornar a tancar i mica en mica tornava a aquell món d'obscuritat total, era un sentiment molt desagradable.

Aquella llum blanca fluorescent em va tornar a despertar, però aquest cop em vaig notar diferent, un aire acollidor m'envoltava, em sentia estimat. Mentre un somriure apareixia a la meva cara, les meves parpelles s’obrien lentament, impacients per descobrir qui provocava aquella agradable sensació que envaïa en la trista habitació d’hospital. Ella, sobtada, es va anar apropant cap a mi curosament. La seva cara expressava emoció. I la meva també. La noia del metro era al meu costat. Tot seguit els nostres cossos es van entrellaçar i sense dir ni una paraula, tots dos vam comprendre el que volíem dir-nos. A poc a poc ens vam anar desenganxant i ella va decidir trencar aquell silenci.



-Hola… He tingut la sensació que ho necessitaves…- va dir acostant-me una barreta de xocolata amb cereals.

-Gràcies!- Vaig dir quan un sentiment conegut em va recórrer el cos- De petit m’encantaven aquestes barretes!

-Ho he sabut perquè a l’escola sempre en duies per esmorzar.

-A l’escola?- Vaig dir sorprès i fixant-me atentament en el seu rostre.-Ostres Sarah, ets tu!

-Ella, va assentir amb el cap, però abans que pogués articular una paraula, la doctora va entrar per la porta.

-Estic interrompent alguna una cosa?- Va dir entrant amb molts medicaments a les mans.- Espero que no, perquè hem de fer una petita revisió a causa del teu accident.



Un cop la Sarah va marxar de la sala, la metgessa va començar a explicar-me tot el que havia passat. Pel que em va dir, vaig patir un fort cop al cap per culpa del descarrilament del metro. Això havia provocat una fissura cranial i un hematoma intern que gairebé em causen la mort. Gràcies a la rapidesa de l’equip sanitari vaig poder recuperar les constants vitals, estabilitzar-me i després d’una setmana en coma vaig despertar.

Mentre explicava el que havia succeït els seus ulls passaven de la tristesa absoluta a la felicitat i l'orgull.

-Ginger has estat molt fort, no crec que cap altre pacient hagués sobreviscut.

Les seves paraules ressonaven a la meva ment, que només estava centrada en un cúmul de preguntes. Es deuria veure reflectit en la meva expressió perquè la doctora em va contestar:

-Sé que ara mateix deus estar desconcertat i un munt de dubtes et deuen rondar pel cap, deixa’m acabar la revisió i intento contestar-los tots.

Encara en xoc i gairebé sense poder comunicar-me, vaig dir, amb prou feines, un simple “d’acord”, i la metgessa amb molt de tacte va començar a realitzar els procediments mèdics corresponents. Tots dos vam estar uns segons callats fingint que aquella situació no era incòmoda. Jo intentava endreçar les meves preguntes, una per una, esperant que totes tinguessin una resposta coherent i ella només somreia donant-me ordres constants com: “mira el meu dit”, “aixeca el cap”...

Després d’una espera que a mi em va resultar eterna, la metgessa en va indicar que tot estava correcte i després d’explicar-me els medicaments que hauria de prendre em va donar pas per a començar a preguntar. Durant la revisió vaig tenir temps suficient per a pensar quina volia que fos la primera, la tenia clara, però va ser escoltar el permís de la doctora, i la meva ment es va quedar en blanc. Sense ser-ne conscient, de la meva boca va sortir: “Què hi feia ella aquí?” Podria haver preguntat quina rehabilitació hauria de seguir, si tindria una recuperació total, quant de temps hauria de passar a l’hospital… Però no, vaig haver de preguntar per la noia del metro. Tot seguit la metgessa va deixar anar un somriure explicant-me que durant aquests últims dies ella havia estat visitant-me constantment desitjant que em despertés. Un profund silenci va inundar la sala i segons després tornava a estar-hi sol. Només jo i els meus pensaments. Una estona després, aquesta reflexió amb mi mateix va ser interrompuda pel soroll de la porta. Era ella de nou.

-Com ha anat? - Va preguntar amb la seva dolça veu.

A partir d’aquesta simple pregunta una flama entre nosaltres es va anar encenent. Durant els següents dies vam compartir records de la infància, de l’accident i la meva ment, a poc a poc va tornar a ser la d'abans, a excepció d’una cosa, ara estimava a la persona correcta. Els dies al seu costat passaven ràpidament. Jo prenia els medicaments de manera constant amb l’únic objectiu d'aconseguir sortir d’allà i establir una vida al seu costat. La Sarah passava els dies amb mi a l’hospital recolzant-me i ajudant-me a assolir aquell objectiu. Però malauradament i sense importar els nostres esforços, les meves lesions semblaven no progressar. Tots intentàvem ser optimistes, els metges proposaven nous tractaments que en ràfegues d’esperança es transformaven… La meva família assimilava amb pena que ja no sortiria d’aquell pou, molta de la gent que creia amiga em va deixar sol, i la noia del metro, tot i anar perdent el somriure de les primeres setmanes, apareixia cada dia per a fer-me flotar en aquell mar de penes, com un raig de sol a l’hivern.



De sobte, la marea que m’ofegava va començar a baixar, els mals de cap insuportables que em despertaven cada matí, van desaparèixer. Tothom qui m’envoltava estava recuperant l’esperança. Dia a dia millorava, vaig aconseguir sortir del llit, menjar i tornar-la a abraçar. Una setmana de felicitat en estat pur va ser suficient per a poder gaudir els últims dies de la meva vida. Una nit, les punxades van tornar, les estrelles brillaven més del normal i entre la vida i la mort només pensava en tu, estimada noia del metro. Un últim anhel em va tornar a portar a aquella foscor absoluta, però aquell cop, per sempre.