Encara assimilant el que acabava de veure vaig recórrer el passadís fins arribar a la festa. Tenia la sensació d'estar en una bombolla, només sentia soroll de fons, una barreja d'ennuig i tristesa em recorria el cos i de sobte va esclatar. Una veu femenina em va tornar a la realitat. Vaig fer l'esforç de girar-me i contestar amb un simple "què vols" mandrós, quan de sobte em vaig adonar de qui era i el meu estat d'ànim va canviar per complet. La meva tristesa es va esfumar com el fum del tabac i la ira es va encendre dins meu com un nou cigarret, era la noia del metro. Ella, rossa i amb un posat tranquil em somreia. Jo amb espurnes als ulls li vaig reclamar explicacions i per descomptat, els meus cinc euros.

-Hola! - va dir ella amb emoció, com qui es troba un amic a un lloc remot del món.

-Com que “hola”? Fa unes hores m'has robat, i per culpa teva m’he quedat sense diners. M’has deixat sense manera d'arribar a la festa.

-No és per tant home! Estàs aquí, no? - em va contestar amb calma.

-Sí, però no gràcies a tu, he hagut de molestar els meus amics i m'he quedat sense cinc euros. Com a mínim tindràs una raó per haver-ho fet?

-Doncs sí, no tenia manera d'arribar fins aquí, i he vist que et distreies i he aprofitat. Però bé, tens raó, per tant, te'ls torno.

-Ho agrairia, no tinc com tornar a casa…

Tot seguit va allargar la mà i em va tornar els cinc euros. Els vaig prendre de manera seca i tot seguit vaig marxar. No volia estar allà. Caminava en línia recta, de manera ferma, apartant el mar de gent que m’envoltava, sense fer cas a ningú. Però la sensació de què algú em seguia em recorria el cos. Arribant a un punt on no hi havia tanta gent, vaig decidir girar-me per sortir de dubtes i em vaig adonar de què estava en el correcte. A la llunyania vaig poder distingir la noia del metro obrint-se pas entre la gent i fent-me gestos amb el braç perquè pares. Què estava fent? La noia semblava amable, però no volia tractar amb lladres, i menys si em robaven a mi. Així que vaig continuar, decidit, el camí per a sortir de la festa. Fora, quan per fi vaig sentir-me sol, vaig decidir parar i assimilar tot el que m'acabava de passar. Quan de sobte la noia del metro va sortir per la porta principal, però no estava sola, un noi, alt i morè la seguia de prop. El primer pensament va ser d'alleujament, la rossa d'ulls blaus em deixaria de seguir. Però després vaig adonar-me que el posat tranquil d'aquesta havia canviat. Sé la notava incòmoda i molesta. Una cosa dins meu em va dir que no estava amb ell perquè volia, així que vaig quedar-me observant dissimuladament per si passava alguna cosa. Ell cada cop disminuïa la separació entre ells dos i ella, cada cop més angoixada, intentava escapar de la situació. L’instint em va fer avançar i sense pensar-ho li vaig passar el braç per l’espatlla i vaig confrontar aquell imbècil.

-Hola amor, t'estava esperant - Vaig dir dirigint-me a ella.

-Jo ja marxava - va dir ell nerviós i amb mala cara, tot seguit, el noi es va acomiadar i va marxar gairebé corrents.

Ella sense paraules i una mica espantada em va agrair el gest amb una abraçada i jo una mica sobtat, però no molest, li vaig preguntar si tenia forma de tornar a casa. Amb el cap va respondre que no, així que em vaig oferir a comprar-li el bitllet de metro i acompanyar-la casa. Durant el camí cap a l'estació no ens vam dirigir la paraula, però sorprenentment no va resultar incòmode. Un cop al metro, ella més confiada va començar a explicar-me el que havíem viscut feia uns minuts.

-El noi d'abans és el Jack, un company de classe, sempre ha sigut un imbècil, però avui s’ha passat, s'ha obsessionat de més amb mi i m'ha perseguit durant tota la festa - M'explicava ella

Jo intentava estar atent a les seves explicacions, però el metro feia moviments estranys.

-Al principi he aconseguit escaquejar-me parlant amb gent, o passejant per la casa, però ell, en veure que sortia m'ha seguit i el que ve a continuació ja ho has vist.

Un xiulet constant travessava les meves orelles

-Gràcies

De sobte un cop fort ens va fer moure de banda a banda. Fum, foc, i una llum negra em va envair.

S’escoltaven nens plorant, mares desesperades i entre els crits d’auxili, el seu. Intentava moure’m, socórrer aquella veu ofegada, però no ho vaig aconseguir i vaig deixar de percebre estímuls.

El metro havia descarrilat i ella, jo i els nostres sentiments amb ell.