Com que arribem al final,

jo volia sincerarme,

acabar amb la major veritat possible,

si es que n’hi ha.



Naixem destinats a enamorar-nos,

i naixem destinats a morir,

però el que moltes vegades

no tenim en compte

és que naixem per a viure.

Una vegada en el món,

sols i desprotegits,

comença la nostra història,

la nostra vida.



Plena d’aprenentatges, de caigudes,

d’il.lusions i desil.lusions,

i d’amor.

D’aquest ja n’he parlat molt, però

és una part fonamental de la vida,

moltes vegades li dona sentit,

i moltes vegades l’acaba

amb açò de “morir per amor”.



La vida ens fa adonar-nos

de les prioritats, de les preferències,

encara que tot siguen construccions socials,

fetes per i para l’home,

per protegir als seus i el seu entorn,

per poder salvar la vida quan siga necessari.

La vida dona voltes,

té imprevistos

i els hem d’afrontar.



No és elegant

com la mort,

és més aviat austera en els inicis

i adornada amb el temps

per capes i capes de records, objectes, sentiments

que en cap cas s’organitzen

d’una forma bella ni ordenada.

Tots tenim imperfeccions a la nostra vida,

a molts ens agradaria canviar-la,

però no podem,

i açò ens ensenya a conformar-nos

però també a lluitar,

ens mostra els límits i com trencar-los,

amb esforç i dedicació.



La vida és com una lliçó

que entenem

quan ja s’ha acabat.



Quan ja és massa tard

ens adonem de tot el que no hem fet,

açò és el que em dona més por;

la ingenuïtat dels humans

i la ignorància de la gent.



De vegades em veig com a personatge secundari

o, més bé, extern al meu cos,

com si la meva ment fos un fantasma

que no vol estar-se al meu interior,

ple de limitacions.



Aquestes són com barreres invisibles

que delimiten les seqüències de la meva història,

per què no em fan sentir viva,

sóc alié a la meva vida.

I ara que puc fer?

Com torne a mi?

A ser jo la persona que prenga les decisions?

Serà que el meu cos s'ha cansat de sentir

el que la meua ment li diu?

Totes aquestes preguntes

envolten la meua ment

i el meu cos.



De vegades m’analitze i pense:

Aquesta no sóc jo.



Però pot ser haja canviat

sense avisar la meua ment

o sense avisar el meu cos,

que cada dia sembla adquirir una forma distinta

en el mateix espill.



Perquè ara me n’adone de que la vida

està plena de problemes,

cos,

ment,

gent,

i que pot ser no siga aliena al meu cos

o a la meua ment,

simplement patisc d’una recuperació lenta

i amb el desconeixement del resultat final

o de si hi ha cura real.

La vida em tornarà

a poc a poc

al meu cos.



Aquest temps que tant ens ajuda a sanar

però que ens consumeix

al mateix temps.

Sense demanar-ho cresc,

sense adonar-me canvie,

tot i que la meua ment i el meu cos

semblen estar separats,

creixen a la vegada,

maduren a la vegada,

el temps és l’única cosa

que els manté units,

per què és inevitable.

Els segons comencen en el moment de la fecundació,

i s’esgoten amb l’últim alé.



El pas del temps ens fa estar vius,

i estar condemnats a assabentar-nos

de la duració aproximada

de la nostra vida.

Com la vida ens encadena a la mort

i a l’amor,

també ho fa amb el temps,

i amb l’evolució,

és a dir, al canvi.

Som un canvi en moviment,

Som inestabilitat,

indecisió

i dubte,

som la nostra vida

encara que puga parèixer

un concepte ambigu.



Hem nascut per sentir

per què la vida ens obliga

i la nostra ment obeeix sense

assabentar-se fins el dia

que decideix analitzar-se internament.



Açò potser no l’ensenyen a l’escola,

el diàleg interior,

encara que per a mi

és la clau de la vida.



La vida torna als seus inicis

moltes vegades,

és com un cicle

infinit en l’espai

però finit en el temps.

De vegades hem de tornar

a aprendre costums

com caminar,

com parlar

o respirar,

i tot açò ens fa sentir inútils,

sentim que perdem un valuós temps

que podríem estar utilitzant

en activitats més productives.

Però la vida és així,

no ens deixa moltes opcions,

encara que de vegades

aquestes limitacions les portem nosaltres,

amb la nostra cultura,

la religió, els nostres comportaments

o els diners.

No culpe els aeroports

per tota la seguretat

ja que som el clar exemple

de la grandesa de la imaginació,

amb totes les formes

que s’han creat per robar,

o per traficar.



Ens estem criant en la desconfiança,

quan abans deixaves la porta

de la casa oberta,

ara li poses tres forrellats,

i encara entren per la finestra.



Però no culpe als lladres

del seu treball a la vida,

potser no tinguen moltes

opcions

inclús sabent que estan arriscant

la seua vida.



Tot i que la càrcel

no sembla el pitjor lloc

on passar la resta de la vida,

que penseu dels poblats d’Àfrica,

sent un xiquet amb desnutrició,

que mai anirà a saber

que és açò

dels restaurants del primer món.



Viuen en la ingenuitat

que viatga de generació

en generació.

Encara que no cal anar-se’n

molt lluny per trobar-la,

però potser aquí l’anomenaria

d’ignorància.



Ignorància per què tenim el saber

i no l’utilitzem,

per què tenim escoles i biblioteques

i no fem els xiquets interessar-se

per aquestes.



En aquesta vida el coneixement és

molt important,

t’ajuda a gaudir més de les coses,

a profunditzar en els orígens

i vivir d’una altra forma.



La sabiduría és desitjada

per nosaltres

de manera superficial,

pensant que llegint llibres ho aconseguirem tot.



Per a mi hi ha altre tipus de sabiduría,

la de l’experiència,

la sabiduria social,

la que ens envolta continuament

però el nostre interior egoísta no vol veure,

no ho vol acceptar,

és massa treball.



En aquesta vida hem

d’ajudar i deixar-nos

ajudar.



La vida és simple

si volem que ho siga

i encara que considere

no hi ha

moltes coses realment difícils

en aquesta,

saber perdonar

i saber oblidar

de vegades ens la fan

impossible.



Per a la primera necessitem temps,

necessitem espai

i necessitem raonar,

però moltes vegades

tot i haver dit “et perdone”,

continuem tenint un sentiment

estrany i continu

que retorna amb més força quan veiem la persona.

Per poder perdonar

tenim que empatitzar,

entendre el seu punt de vista

que de vegades inclou parlar amb la persona

o plorar.



És un art complexe

que no te res a vore

amb la indiferència d’alguns.

L’oblit és un tema complicat,

relacionat també amb la mort,

i amb la impossibilitat de la nostra ment

per adonar-se

de que ja no hi són a la terra,

que ja no están vives determinades persones.



Oblidar dona por,

però moltes vegades hem de fer-ho

per poder sanar

interiorment,

per no atormentar

la resta de la nostra vida

amb coses que ja no poden canviar.



No hem de ser uns conformistes,

però hem de saber acceptar,

per què després de tot

el que he dit,

hem de recordar

que estem vius.