Això ja ho hem vist,

però jo tinc molts problemes més,

que necesiten de reflexió,

encara que vos semblen ximpleries.



Em dona por la mort,

ja està, ho admet,

sóc d’aquestes persones que temen desaparèixer,

esvair-se completament dels pensaments de la resta.



Crec que per això m’agrada escriure,

és una forma d’immortalització selectiva,

deixant que la gent conega de tu

el que tu els dones

i no més.

La mort ens fa por a tots,

cap de nosaltres està preparat

per molt que s’ho crega.

Però ni falta que fa estar preparat,

la mort mai avisa.



No és el terme general de la mort,

el que més por em dona,

sinò el fet de veure com aquesta

camina al costat dels teus sers estimats,

dient-te que encara falta,

però que quan menys ho esperes,

vindrà.

Plore la mort de la meva àvia,

per què mai ningú

no em va avisar que serien les meues

últimes paraules,

els meus últims records

amb ella.

I ara em sent com una vaixella robada

apilant records desorganitzats,

per tal de tindre unes bases

en les que recordar-la en el present.



La mort és elegant,

sempre ho ha sigut,

tot i que la forma no el siga,

el fet de recordar,

és elegant.



La imagine amb el seu vestit negre y platejat,

deixant una suau boira al seu pas,

indicant el camí.

La imagine amb flors a la mà,

acabades d’agafar d’una tomba propera,

que ella mateixa porta a qui nosaltres les enviem.



La mort em dona por

per què no vull deixar ningú pel camí.



De vegades ens sembla injust,

“com pot ser que ella sí però ell no”

però la mort no és cap jutgessa,

ni nosaltres els advocats,

sería un judici sense igualtat.



Tot i axiò, el sentiment de deixar

el món terrenal

em dona certa curiositat.

Com és que la meua ment pot volar

pels racons

que mai ha pogut el meu cos,

i com en un ball d’ànimes, veure el passat i el present

alhora.

Com se sentiría saber

que ja no hi ha res més enllà,

que no hi ha patiment ni accidents

acabats en desgràcia?

Què és pitjor que estar mort?

Més encara, és estar mort una cosa dolenta?

No hi veig tants inconvenients,

apart dels de no poder parlar

amb els teus familiars o amics vius.

Però, no em penseu com a suicida,

que tot açò sòn simples suposicions,

ja que realment no sabem,

ni mai averiguarem

que passa quan el nostre cos

es desprén de la nostra part inmaterial,

suposant que tenim part inmaterial.



El simple fet d’estar vius

ens encadena a una mort no desitjada,

i ens envolta d’una por

creada per la societat,

per què la mort s’assembla al buit,

i a la desaparició,

i a ningú ens agraden cap d’aquestes.

Desde que naixem,

podem veure com la gent se'n va

dia tras dia,

hora tras hora,

fins i tot,

segon tras segon.

Cada dia que pasa ens apropem més

a la nostra tomba,

com si fora una dansa lenta,

delicada i calmada,

que tots ballem inconscientment

en un ball de màscares

en el que no coneguem la identitat de la resta,

la mort ho vol així,

per que un dia ballant

t'entropessaràs amb ella,

i ja sabem el que passa després.

La mort és un concepte tabú,

sobretot en la infantesa,

ens pensem que és un tema d’adults,

que són molt petits per entendre-ho,

sense adonar-nos,

que és algo tan comú

que no parlar del tema,

sols els crea incertesa.



Que es podría dir de la mort,

com a concepte universal,

que siga igual per a totes les persones,

més que paraules com soledat, renaixement o memòria?

La soledat ens afecta

els primers dies, o mesos,

de morir algú.

Ens sentim buits,

perduts,

desanimats.

Al temps comença el renaixement,

adoptem una nova mentalitat

amb l’objectiu de començar de nou,

de construir altra vegada tot el que

hem perdut,

i trobar altra vegada la felicitat.

Ara seria el torn de la memòria

que ens permet tindré a l’abast

tots els records viscuts amb l’altra persona,

i utilitzar-los quan més els necessitem.



De vegades fins i tot envidie la mort,

perquè tot i que la sala estiga plena,

tots li coneixen i respecten,

fins i tot parlen d’ella

i li dediquen poemes o monòlegs com aquest.

És tan coneguda

que no necessita presentació.



Considere la mort com algo natural,

com si formara part del paisatge que ens envolta,

passant desapercebuda,

inclús sabent que és fonamental.



És veritat, la mort és necessària

per deixar lloc als pròxims humans.

La mort dona el seu significat a la vida,

ens fa ser conscients de tot el que podem fer,

i ens incita a fer-ho amb la seua simple presència

perquè sols quan entenem lo curta que és la vida,

entenem quina és la nostra funció

i si volem aprofitar o no el nostre temps.



És per aixó,

que ara la mort no em dona

tanta por,

i m'acostume a la seua presència,

com tots fem en valorar la nostra vida.