U (HOLA)

No soc escriptor.



Però escric.



Perquè tots en sabem d’escriure.



I si li expliques el que et passa a un paper...



Si n’ets capaç...



No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.



Per aquesta raó escric això.



Perquè puc.



Ho necessito.



Sento que m’allibera.



Això sí: ja veurem com acaba.



Perquè començar, ja he començat.



Però d’aquí a saber com acabarà…

Podeu pensar que hi ha molts més problemes

i molt més interessants

que els meus,

que de segur són com tots els que pateixen la resta de gent,

però jo tinc un problema

i és que els guarde per a mi mateix.



No sé com explicar-ho,

se’m fan nusos a la gola

com si algú m’impedira parlar,

però escriure, això no té res a vore,

és més, podria dir que les lletres s’escriuen soles.

Ara sí, els meus problemes,

el sentiment amorós,

buf! quina ximpleria veritat?

Doncs jo no sé què significa estar enamorat

dubte que mai ho haja sentit,

potser confonc l’amor amb l’admiració,

amb el desig de ser una altra persona.



L’amor em fa observar, jutjar,

i somriure, però aquest somriure de complicitat

com quan mires algú pensant que “es la cosa más mona que he visto en mi vida”

i després comence a admirar les seues qualitats

en silenci

desde l’ombra

per por del rebuig

un rebuig omnipresent que envaeix els meus pensaments.



Però bé,

admire les seues qualitats,

de vegades, estudiant les seues formes,

però, tot i que puga formular les paraules,

el meu fil de veu és tan suau

que no deixa entreveure cap intenció amorosa.



Crec que coincidim en que hi ha

almenys

dos tipus d’amor

el passatger

i el que perdura,

aquest últim és com una tortura

quan intentes evitar-ho,

res no se n’anirà fins que ho dones com impossible

per por de com seria la vida futura.



L’amor que perdura més d’un any sembla quasi d’or

als ulls d’un adolescent,

però per a mi, aquest amor esdevé

de vegades

en l’admiració, i en la imaginació

de moltes possibles situacions.



Jo sols faig que deixar-ho créixer al meu interior,

a l’ombra,

Com qui no vol entendre

no vol conèixer res

perquè està molt bé com està.



El món té un ordre,

Qui voldria alterar-ho?

I que menys que parlar de l’amor clandestí,

si en algun cas entenguera l'amor,

seria així, en secret.



Però, quan passem de l’amor a l’admiració

i de l’admiració a l’amor clandestí?

I si cadascú interpreta l’amor d’una forma,

Jo podria dir que el que entenc com amor,

és un amor de veritat,

que la meua definició

mai ha estat errònea.



No crec que siga així,

l’amor és algo molt més complicat

que una definició ambigua,

potser és un cúmul de sentiments,

que ens fan sentir bé,

i en són tants

i tan ben organitzats,

que quan un se’n va

o no ens adonem,

o diem que l’amor ha fracassat.

Quan al panteó amorós

que construim amb l’altre

un d'aquests pilars es trenca,

potser l’estructura siga en peu,

o potser es trenque completament.

De vegades l’intentem arreglar,

i sense èxit, ixen els divorcis.

Que no és cap desgràcia,

no m’entengueu malament,

sinò una nova oportunitat de

trobar els sentiments idonis per formar altre panteó,

de pedra dura i ben estilitzat,

tot i que per a mi

l’amor no és res elegant,

aixó em sembla una falsedat.

L’amor per a mi esdevé

en la puresa del llenguatge,

en les veritats tancades

sense excuses ni imposicions,

és un llenguatge brut

però organitzat i afectuós,

com a qui no li importa quedar-se

al teu costat quan estàs malalt.



L’amor és crea amb l’atreviment,

les ganes d’experimentar,

com si fórem nou nascuts.

L’amor sembla de vegades

una cosa d’infants,

de persones sense experiència,

que volen disfrutar del moment

i pasar-ho bé,

és cosa de gent ingènua,

que no li importa la seua condició.

I parlant de condició,

crec que l’amor és universal,

estimem a qui vulguem,

fa anys que la historia va canviar,

hem començat amb les manifestacions

i ens queda molt més per fer.

L’amor és lliure d’expressió,

i si el demostres com toca

tant se val siga home o dona

la persona estimada.



Açò si que és una ximpleria,

i no com el que escrivia jo abans,

per què no ens deixen estimar qui volem

si al cap i a la fi,

som nosaltres

el que l’anem a sentir?

És molt curiós

que en l’amor

tinga que manar algú

alié a la relació, i als seus sentiments,

per tradicions arcaiques i desfasades.

Però l’amor del passat és altre tema,

que molt de mal va fer alguns

amb els matrimonis de conveniència,

prioritzant els diners als sentiments.



Tanmateix crec que l’amor

canvia el seu significat segons l’època,

en un principi era un tema de supervivència,

un mètode de reproducció

per no extinguir-se i tot això.

Va esdevenir molt més després en un mercat

amb els joglars cridant les seues midons

els seus amors prohibits.

Ara el descriuria com a diversitat:

de sentiments, de llengües, de ideologies,

l’amor és respecte pels demés

i per un mateix, és saber quan posar límits

i acceptar-los quan els demanen.



Perquè l’amor pot semblar

narcisista,

egoísta fins i tot;

quan tot ho vols per tu mateix,

tot el temps de l’altra persona

desitges que ho passe amb tú.

Crec que açò és simplement una propietat

que l'ésser humà ha desenvolupat

per por que s’acaben els sentiments,

per por que els tinga per una altra

i, molt més important, per por de perdre aquesta persona.



No som narcisites,

som uns covards!

L’amor comença sent un atreviment,

una il·lusió que creix al nostre interior,

però un dia ens adonem

de la fragilitat de la seua forma,

de que pot ser no esté feta de pedra

com el nostre panteó.

Un dia ens adonem de que podem perdre-ho tot.



Ara arribe a la conclusió de que amor ho és tot,

sembla que cega les altres funcions,

quan existeix l’amor

aquest comença a crear un món al seu voltant

arrossegant-te a tu i a la teua parella,

creant un hogar

uns costums

i una nova forma de viure.



L’amor és com el big ban de les nostres vides,

a partir d’ací es crea el nostre univers.



Però, no podríem dir

que la definició d’amor

és la mateixa per tothom,

hi ha gent que no li dona tanta importància,

és simplement un sentiment més

com tants altres que sentim.

Segurament l’amor no acapare

totes les seues vides

ni els seus sentiments,

però tampoc ho deixen de costat,

perquè aquest no deixa de ser vital

en l’èsser humà.



I què farem amb l’amor no correspòs?

Perquè aquest em segueix,

ens segueix,

moltes vegades,

però els nostres sentiments no canvien,

per molt que em repetisca

que no és per a mi,

que mai no podria ser

perquè les nostres vides són tan dispars,

que sembla que els pols oposats s’atrauen,

de tan oposats

semblen el mateix,

com si per a mi el destí m’ho diguera,

però aquestes paraules no sonen igual per a l’altra persona.



L’amor és tan peculiar i delicat,

que pot ser tindràs que esperar

i esperar

fins que dones amb l’adequada,

o la trobes quan menys te l’esperes,

quan no busques ningú,

potser l’amor es troba

quan no es busca,

de vegades ni tan sols es desitja

perquè l’últim ens ha ferit.

Però troben una persona que ens ajuda

a sanar, amb la seua delicadesa,

amb les seues paraules.



Perquè, tot i que l’amor no són simples paraules

sentimentals,

escrites en un paper com aquestes,

la conversa amb algú que ens valora cura,

ens fa sentir millor.

De vegades semblem un mapa,

amb tots els llocs on el nostre amor va funcionar,

o no ho va fer.



Som un mapa de cicatrius curades

i sense curar.

I tenim la nostra ruta prohibida

per la que molt poca gent pot passejar-se,

tenim por que es cree una paral·lela.



L’amor ens fa crear aquest mapa,

vulguem o no,

fins i tot jo tinc un

encara que sembla buit de moment,

sols algunes línies que volgueren ser camins

i es van quedar sense color.

Tot i que l’amor sembla una cosa simple,

no ho és,

no és sols una paraula

que utilitzem pel dia de San Dionís

i la tornem a guardar,

per un altre moment.



L’usem pel dia de Tots Sants,

per parlar de les persones

que vam estimar en vida

i mai no hem deixat d’estimar.



De vegades plorem la seua mort,

i és el nostre amor cap a la persona

el que ens fa plorar,

perquè sap que s’ha acabat,

tot l’amor rebut per l’altre

s’ha quedat atrapat en les seues últimes paraules,

en els seus últims gestos.



Aquestos els recordem

com si fòren tresors,

intangibles.



L’amor és moltes vegades intangible,

s’ha d’acompanyar amb gestos i paraules,

amb mirades de complicitat i felicitat,

de vegades de preocupació.



Però açò és el que jo crec,

perquè com ja he dit,

jo no se el que és amar,

però potser si que ho haja sentit.