Perquè, vulguis o no, quan la soledat s’esvaeix, has de continuar.

Em sento tan freda, com si estigués morta. Just al punt de la meva vida on només puc pujar.

Just en aquest moment, la meva soledat, la meva millor amiga, m’abandona.

És tan paradoxal, tan tòxic…

No se’m fa fàcil, mai se m’ha fet fàcil estar sola, perquè la meva prioritat sempre ha estat encaixar. D'ençà que l’he agafat el gust a estar sola, no em sento així, perquè curiosament, la soledat era i és la meva companyia preferida. Però quan t’envoltes amb tanta gent, a poc a poc vas apartant la teva salvació i t’acaba abandonant. Desgraciadament, jo sé que t’estic apartant i no vull. No vull deixar-te de banda, perquè has estat amb mi sempre que t’he necessitat.

NO VULL QUE DESAPAREGUIS.

NO QUAN SÉ QUE PODEM CONVIURE MILLOR QUE MAI.

NO QUAN BALLEM A L’UNÍSON EN UN SILENCI MELODIÓS QUE NOMÉS NOSALTRES ESCOLTEM.

No vull que trenquin el que tenim, no vull que el seu soroll entri dins la nostra bombolla, que ens envaeixin, no vull que per culpa seva, el nostre silenci desaparegui, perquè l’últim que vull és perdre’t. Perquè tu, tu m’has ensenyat la importància de la meva vida, tu has sigut el meu aprenentatge. Perquè si ho fan, si acaben entrant, si trenquen la nostra simfonia, no et tornaré a veure mai. Perquè sé que quan desapareguis, només em vigilaràs entre ombres que no soc capaç d’aclarir. Encara que m’hagis ensenyat que la meva llum ho pot tot; m’amagues el secret que em pot salvar, o simplement, matar.

Ho evitaré, no els necessito, ja soc feliç amb tu, no fa falta emplenar un buit amb gent que se n’anirà, perquè tu l’omples sense demanar res a canvi, perquè encara que al principi semblaves tenebrosa, jo et vaig guiar allà on era i tu vas venir a fer-me una visita. Una visita que vull que duri tota la vida.

Perquè sense tu el silenci no té sentit; de fet em fa mal a les orelles.

No ho faràs, oi? No te n'aniràs. Ja els he deixat, ja els he expulsat de mi, ja no són amb mi. Jo no confio en ells, mai no ho he fet. No li he explicat a ningú les nostres aventures, els nostres secrets. Ningú ho sap, només tu, perquè ets la lleialtat que sempre he necessitat, perquè ets allò que necessito. No m’abandonaràs, no quan tot començava a tenir sentit, no quan tu sempre m’has dit que series amb mi, no quan m’ho vas prometre. Perquè així ho vas citar:

“No et deixaré anar mai, no ho faré perquè em necessites, i jo necessito que em donis aquell sentit que mai ningú m’ha trobat.”

Encara que la teva vida sigui representada per aquesta soledat, no tinguis por, la companyia també és una cosa bona.

El meu llit se sent fred, jo em sento freda. Noto que els meus peus van agafant color, un color blavós, tirant a lila, ja no els noto. No noto res, només t'escolto a tu, escolto la melodia que vam prometre no taral·lejar a ningú, una melodia que per als altres és silenci, escolto els sons que em consolaven quan plorava, quan em trobava malament, quan sí que t’importava, quan t’adonaves que alguna cosa no anava bé i em cantaves a l’orella, m’acaronaves el cabell i em feies entrar en el món dels somnis. Uns somnis en els quals tu eres el protagonista, tu eres qui escrivia la història, uns somnis on jo era el teu titella, uns somnis que reflectien la realitat. Uns somnis on vas aconseguir hipnotitzar-me, fer-me dependre de tu. I com vas prometre, no te n'has anat, has deixat el teu foc gravat en el meu pit, sobre el meu cor, m’has fet cendres, però no te n'has anat. No te n'has anat fins que jo mateixa vaig anar-me’n.

Però bé, molt més no puc dir, només que quan pensava que, que no tornava a la vida, la teva veu em va fer despertar, intentar-ho un altre cop, però no durant molt de temps, no em veia amb forces, no em veia capaç d’aguantar prou i sabia que no aguantaria gaire.

D’alguna manera el dolor consola una ànima buida, i quan aquest desapareix…

Impossible. He passat tantes vegades per aquí que m’és impossible pensar que m’afecta, que em fa mal. M’hi he acostumat tant que s’ha tornat el meu refugi.

Encara que sempre vagi de dol, perquè la meva ànima va adquirint més relació amb el meu cervell, sé que en el fons no és tan dolent, que m’alleuja saber que ja no hi ha aquella contradicció que sempre feia explotar la raó que em quedava. Aquella contradicció que em feia patir i no ser jo mateixa. Aquella contradicció que simplement m’angoixava i es desfeia del meu seny. Però, amb tot, la complicitat a la qual han arribat em preocupa, perquè sé que no és normal, no és sa. Perquè és gairebé sinistre la confiança que es tenen, és sinistre saber que amb tan poc arriben a tant. És sinistre voler trobar una raó per fer el contrari del dictamen d’un o altre i no trobar l’excusa perfecta. És tan sinistre que si no faig el que volen, m’esquincen de la manera més cruel, més lletja, més manipuladora i més explícita que mai s’hagués experimentat.

Quan el dolor arramba i entra a la teva vida, quan la teva quotidianitat és anar de dol, quan no saps on ets, no saps que vius, quan estàs perduda per aquest camí ple d’estacions que es barregen entre elles… Quan passa això, és pràcticament de bojos sortir del bucle que es crea, perquè quan creus que surts decaus, perquè tot és diferent, perquè quan suposes que surts del bucle, ja no ets capaç de ser qui eres, perquè tot fa voltes i tu no pots centrar-te. Quan passa això, encara que vulguis, encara que ho desitgis amb totes les teves forces, l’única cosa que pots fer és quedar-te a dins, l’única cosa que pots fer és fer del bucle el teu lloc segur, acostumar-t’hi, agafar-li afecte, estimar-lo i aprendre a viure dins d’ell.

I en aquell moment comença la teva dependència al dolor, al dol,

la teva dependència a sentir alguna cosa;

com més dolenta, millor.

Per què? Doncs perquè et fa sentir viva.

Tot és tan estrany, tan diferent, tan increïblement desconegut per a mi. I se suposa que aquesta és la meva vida? Se suposa que puc experimentar les vivències que vulgui? Se suposa que tinc control sobre allò que visc, sento i vull tenir? No ho crec. Tot és tan increïblement desconegut que no sé què dimonis estic fent. No tinc ni idea de què em passa, ni idea de com afrontar-ho, però si us plau: qui està jugant amb mi (ja sé que soc un titella) atura’t, perquè jo també sento, encara que no ho sembli, noto com toques les cordes d’una lira, fent una dolça melodia que a tots els teus sequaços ens fa tremolar, ballant al teu ritme.

La meva vida, que en realitat és teva, s’ha convertit en un complet desori,

un molt gran, un molt desenfrenat, un extremadament cínic, sàdic i un complet desori.

… l’única cosa que et feia sentir, sentir-te viva, desapareix amb ell.

Però sé que avui mateix moriré al teu costat, sé que m’he aixecat per resoldre els meus dubtes i tu també ho saps, perquè tu vius en un bucle, perquè no soc la primera, ni l'última, però espero haver estat la més important. Sé que avui em diràs què és allò que de veritat obre la clau que mai m’he tret del coll, sé que avui trencaràs les meves cadenes, les trencaré. Avui naixeré i moriré, perquè avui sabré qui soc, qui vaig ser.

Però sempre s’arriba a la mateixa conclusió…

Som tu i jo, tots dos contra el món, som junts fins al final, som i serem fins al final. Però què passaria si un de nosaltres ja no hi fos? Què passaria si un de nosaltres, de cop i volta, desapareix? Què passaria si tot fos un somni? Què passaria si un de nosaltres mai va existir? Què hauria passat si mai haguessis entrat a la meva vida? Què hauria passat si mai ens haguéssim conegut? Què hauria passat si els nostres camins s'haguessin mantingut separats, malgrat que només fos per un cruel mirall. El mateix que ens va fer veure que érem idèntics, el mateix que ens va fer veure que érem, junts.

Que jo no era i tu no eres, que érem, som, però no sé si serem i això, em mata.

Per què soc jo l'única que es preocupa pel “som”? Per què soc l’única que vol aquest “som”? T’he demanat tants cops que tu també el vulguis, t’he demanat tants cops que si us plau ho facis per mi, per tu i pel “som”. Però no t’importa i jo, jo no puc acceptar que no t’importa, que no t’importo, que no t’importem. No ho puc acceptar, perquè no ha estat culpa nostra, perquè estic segura que ha estat culpa d’algú, perquè una complicitat així no es pot fer miques en un tancar i obrir d'ulls. No ho puc acceptar perquè em crema i no puc creure que a tu no, perquè et conec, més que ningú, perquè vulguis o no, sé tots els teus secrets, tot ho sé jo. Si us plau: lluita amb mi, lluita pel que vam ser, pel que som, pel que podríem ser, lluita per nosaltres, lluita per un “som”, no siguis egoista, no siguis egocèntric, no siguis com jo, no siguis el que sempre he intentat evitar que fossis. Per això no vull que te'n vagis, no vull que siguis la part fallida.

No vull que el cruel mirall que ens separa acabi envaint la teva bellesa,

no com va fer amb mi.

Oi que he parlat sobre incertesa? Doncs a part d’abraçar tota la meva existència, tots els meus escrits, tota la meva parla, la meva estança a la vida… Tot i això, encara es fa més present aquí, quan després de tot, encara no sé res. No sé qui soc, que vull, a qui vull amb mi, perquè necessito algú, perquè no puc ser tan independent com aparento, perquè no puc ser essencial pel meu voltant com sempre he desitjat. Perquè encara que no vulgui, els meus errors em marquen de per vida, perquè encara que ho intenti, tot el meu voltant cau, perquè encara que ho torni a muntar tot, a fer-ho funcionar, torna a caure, un cop i un altre i un altre…

Perquè encara que vulgui desfer-me d’aquesta inquietud, perquè encara que vulgui,

continuaré presentant-me com la incertesa més gran de la meva vida: jo.

… la conclusió que mai he sabut portar a terme.

La percepció que tinc de la vida és una mica especial. Per a mi, simplement és una pel·lícula, com deia Dalí. En aquest sentit, he sigut i soc una actriu intel·ligent i somrient: l’aparença envolta la meva persona, més ben dit el meu personatge. De fet, tinc poques ganes de viure, però l’escriptura, la música, la literatura, déu… són sortides que m’inspiren a seguir endavant, a intentar-ho.

Només cal mirar amb atenció els meus ulls marrons. Allà es pot veure que no és tot de color rosa. Hi ha por, dolor, amor, odi, desesperació, RESILIÈNCIA. Tot és allà dins, dins d’un cor petit que encara no sap com créixer, un cor immadur que continua aparentant duresa. Ho faré després que llegiu aquest text, perquè encara hi ha por dins meu, por al jutge i la jutgessa, por al meu propi prejudici.

Més enllà de l’aparença, hi ha la meva zona obscura, màgica, reservada als escollits, uns escollits que no sortiran d’allà fins a jurar silenci. Suposo que no és difícil saber qui és el meu personatge. Si ho heu endevinat, benvinguts al món de la incertesa que m’abraça.