CAPÍTOL 1
PART PRIMERA: L’ALTRE JO
Diuen que una persona se sent vulnerable i que per aquella mateixa raó crea una barrera, un mur per detenir tot el que la pugui ferir, podria ser aquesta barrera una altra personalitat?
SOC:
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà…
Només sé que aquí
veureu les meves entranyes.
BENVINGUTS A LA INCERTESA QUE M’ABRAÇA
L’amor, un ésser màgic, una fantasia o una ironia,
l’amor mata,
el menjar enverina amb els seus dolços afalacs
i en una nit silenciosa et pot enganyar.
JO?:
La mort, preciosa com sempre,
en silenci al matí,
de gala a la nit.
“Em fa mal. Em costa. Em provoca nàusees. Sento un gran mal al pit. Em crema. M'ha abandonat. M'ha deixat. Em va escoltar. Em va ajudar, però finalment m'ha deixat anar, m'ha deixat volar pel meu compte;
jo li ho vaig demanar.
Si va ser voluntari, per què em fa tant de mal? Ja no em recorda, és com si mai ens haguéssim conegut. Com el puc oblidar, com ell ho ha fet amb mi? M'és impossible. Només continuaré fingint, com sempre, encara que segueixi pensant en ell.
D'ara endavant, som dos desconeguts que mai es tornaran a trobar, malgrat que només ens separi un cruel mirall.”
Explica tot això, el fet que mai m’hagi entès? De fet, se supera? Seré capaç d’oblidar-me del meu altre jo?
Intro
Estic tancada, un altre cop, m’aclapara la llum, vull sortir una estona, però no me’n sento capaç.
Obro el meu armari i admiro la roba monocolor que el domina.
Dins les mateixes quatre portes de fusta hi ha un amagatall, petit i només visible per a mi. Obro el calaixó, amb la clau que tinc en un collaret al voltant del coll. Un collaret que mai em trec, per absolutament res, podríem dir que el collaret, soc jo? Perquè aquesta clau no només obre aquest amagatall, n’obre molts més. Uns quants. Amb una mica de sort, aconseguiràs trobar-los, però només si continues jugant a ser lector.
En obrir el calaix em quedo embadalida, mirant tanta varietat de colors, de roba de colors. Quina hauria d’utilitzar avui per donar-me a conèixer com Hemera?
PART SEGONA: EL FI
Vaig creure haver-ho superat, sentia que tot s’havia solucionat, em sentia bé, lliure.
POTSER?
Potser avui és el dia, el dia per deixar tot enrere, tot el que he patit, tot el que he rigut i tot el que he viscut.
Potser avui he d’obrir un nou inici i néixer de nou, sense oblidar l’abans après,
però disposat a aprendre més.
Potser avui és aquell dia tan esperat.
Potser avui és el dia en què el món s’enfonsi i se’n creï un altre a partir de les cendres.
Potser avui ressorgiràs com l’au fènix.
Avui tornaré a néixer.
MAI
Mai m’he parat a pensar per què només somric, per què no ploro, per què se'm fa tan difícil que surti una miserable llàgrima dels meus ulls; ho vaig pensar, vaig entendre que no era la culpable; va ser, és, culpa de la gent que em va fer així, amb la seva falta d’interès, la seva indiferència.
Mai m’ha agradat ser diferent, però si la vida m’ha fet així, serà per alguna raó.
RES NI NINGÚ…
Ningú, absolutament ningú farà que renunciïs als teus somnis,
per més que estiguis tu sola contra les adversitats, seguiràs endavant i
res ni ningú et pararà fins que aconsegueixis allò que aspires a ser.
Només tu pots ajudar-te, perquè mai et deixaràs sola. Per tant, segueix endavant,
perquè encara que tot sembli fosc,
recorda, després de la tempesta, sempre surt el sol.
Escolta: encara que has caigut, has sabut aixecar-te; et valores tant a tu mateix que no suportes ser trepitjat per altres. Encara i així, has esperat tant ser estimat pels altres, que t’has oblidat que l’únic amor que et fa falta és el teu propi.
AJUDA’M.
Si us plau, dona’m un remei, alguna cosa que calmi aquest dolor, que apagui aquest foc interior, alguna cosa que
m’ajudi a no sentir-te més. Espera, ja ho tinc, podria… No, oblida-ho. Però
ajuda’m, vull tornar a tenir aquell somriure tan brillant, aquell que no era una còpia. Era realment una còpia.
Però em vaig adonar que només havia començat un llarg procés d’intents, que la llibertat no existia i que sempre estaria lligada a la mateixa pedra, per més petita que es fes.
Interlude
Ensangonada. Tot estava borrós, el terra tenia tinta vermella per tot arreu, una tinta que per més que netegés, no marxaria Estava desolada, sense ningú, a punt de matar-me. Bé, de fet, ho havia intentat, ara estava esperant morir. Per més desig suïcida que tingués, només em veig capaç de curar-me la ferida, que em té lligada aquí? Sigui el que sigui, em molesta, però a la vegada, m’alleuja. Potser no tot és com sembla, no tots els somriures són espantosos, ni totes les llàgrimes consoladores. A vegades el dolor que aguaita l’ànima d’un ésser simplement està fet per obligar-lo a reaccionar, que s’adoni que la vida no és res més que un joc i que, si el perds, seràs ridiculitzat a l’infern.
Mentre pensava, parlava, cridava, la ferida va començar a sanar, sola, sense ajuda, deixant un rastre sorrós, grans de cendra cobrien l’obertura, que havia al meu ventre, dividit de dos, per una meitat calculada al mil·límetre.
Mai ho vaig voler, estava rebutjant-ho, però allò simplement causava més dolor, més patiment i, encara que no em semblés molest del tot, no vaig poder aguantar-ho, estava esgotada.
Em vaig aixecar del terra, encara tacat de vermell i vaig endinsar-me al lavabo. Amb la clau que no abandonava el meu coll per a res vaig obrir el compartiment per treure unes pastilles i poder descansar, per fi.
Irònicament, les píndoles tenien el mateix nom que jo, “Durga”, curiós.
PART TERCERA: CAOS
Caos és el que descrivia el meu món, aquí es veuen reflectits els durs anys de treball i no treball, preparant-me per deixar-me anar, oblidant-me per un moment dels sentiments que es reflecteixen en els següents capítols, però al final sempre tornava al mateix lloc.
BUIT
Em desfaig en trossos. La sang busca la llibertat entre les venes que la recluten.
Realment, costa quan creus estar bé, feliç, estable i arriba el moment en què t’adones que tot allò és mentida, que només eren simples il·lusions teves i sents un gran buit al cor. Però és millor estar malament i no il·lusionar-te, que estar bé i que el món et caigui a sobre i et facis més mal, que les cicatrius s’obrin i que ja no quedi oxigen per continuar el teu camí.
No m’entenc, segueixo sentint aquell
buit, que no aconsegueixo omplir, per més que ho intenti, per més que ho intentin, no puc, no poden. Així que sí, per més que crec haver sigut salvada de l’abisme, sento que ara estic més a prop de caure. Perquè sé que per més que els ho expliqui, no m'entendran, perquè sé que mai ho sabran.
Quants cops has anat a dormir desitjant no despertar?
Quants cops t’has aixecat decebuda?
Si et soc sincera, tota la meva vida.
CREMA
Em vas prometre que mai em deixaries caure; però em vas empènyer.
Gràcies a tu vaig aprendre a aixecar-me i seguir,
sabent que hi ha molta gent com tu.
És molt dur creure que tot torna a la normalitat i després adonar-te que només era un somni i segueixes sent la mateixa persona hipòcrita. Si us plau, necessito córrer lluny d’aquí, oblidar-me de tot i de tothom, fer una nova vida sent qui soc, sense por.
Sí, em vas arruïnar, em vas fer miques i em vas matar, però jo no faré el mateix;
sé que no seràs capaç de suportar-ho, no com jo ho vaig fer, perquè molts cops ho vaig amagar; “No m’importa” però en realitat, crema.
POTSER
Potser un dia seràs capaç de sortir del bucle, de la gàbia que vas crear amb tot el dolor que et van causar, que et vas causar, de la gàbia que et deteriora cada cop més.
Potser un dia ploraràs només de felicitat.
Potser trobes la manera d’oblidar, d’escapar. Potser tot allò passi, però mentre no sigui el cas, conformat amb res.
Valora tots aquells baixons seran molt importants, t’ensenyaran a ser resilient a superar el caos, a operar en ell. I progressivament et portaran a la victòria; et tornaran atacar, però així és la vida.
Suporta tot el dolor i mai facis mal a ningú.
No existeix història sense nus, però n’hi ha moltes sense conclusió. Serà aquest el cas? Ho deixaré a la vostra imaginació, o a la vostra realitat.
Outro
No puc més, rebentada entro a la meva habitació completament buida, completament nua, com la meva ànima. Els meus peus fregaven suaument amb la fusta freda del terra i, a poc a poc, la vestimenta que portava lliscava per la meva seca i corroïda pell, fins a arribar a la superfície rugosa sota els meus peus, deixant un llarg rastre des de la porta fins al meu armari. Tenia la intenció de treure’m el collaret, però vaig caure i, desolada, van començar a brotar llàgrimes dels meus ulls. Vaig mirar el meu pit: un gran forat el presidia, justament paral·lel al cor, a l’altre costat del meu pit.
Aquella era l'única cicatriu que no va voler sanar, que encara no es curava, que no trobava la pau, que encara cremava, que buscava llum; tot era obscuritat.
Veia com trossets del voltant desfeien la meva pell, a poquet a poc la meva pell es desfilava. No veia res, tot estava borrós. Intentava albirar els objectes del meu voltant, però només una ombra aclaparadora que acariciava el meu cos era visible. Una ombra que semblava dolguda, semblava lluitar per arribar a la llum, no es rendia i ho volia, però, per què corria en la meva direcció? Per què no en direcció contrària? Potser era jo aquell llum?
Una calor va envair la meva nuesa, aquell forat es va encendre, feia mal, però alguna cosa em deia que s'ho valia, tant dolor, que en realitat hi havia una solució. Encara que tot eren suposicions, em veia capaç, volia ser-ho. Finalment, vaig notar com al costat del gran forat, la pell desfilada tornava a formar part del meu cor, deixant un astre molt bonic, un brodat sobre la meva pell, Elpis.
