CAPÍTOL 2
El moment en el qual comences a entendre (a la teva manera) el que t’envolta, entens que hi ha coses que t’afecten i que mai desapareixeran.
PART PRIMERA: TU MATEIX
A vegades, el teu antifaç s’integra a tu, us torneu un. En aquell moment t'adonaràs que així ets;
no ho pots evitar, el que va ser el teu escut, s’ha convertit en tu. A partir d’ara,
seràs una barrera irrompible per a tot aquell que no desitgis que entri.
Mai considerem les conseqüències que la màscara es fongui amb nosaltres.
El que va ser el teu escut s’ha convertit en tu, a partir d’ara
tu controles qui passa i qui no.
TEMPS?
El temps no cura res, només t’hi acostumes.
Com a consell, és millor no oblidar el
temps dur que has passat, així podràs recordar que res et va parar i que res ho pot fer.
Perquè aquells alts i baixos que t’agafin imprevisibles seran els que, tard o d’hora, et portaran a la victòria i et tornaran a atacar. Així és la vida. No hi ha
temps per perdre-la.
És senzill trobar la llum al final del túnel, el repte és arribar fins a ella.
MÀSCARA
Sempre he pensat que no era suficient, que tenia por i per això vivia sota una màscara, però fins avui no m’he adonat que la màscara era jo. La utilitzava per amagar-me i fer veure que no era qui la gent creia, però ja estic preparada per deixar veure les cicatrius i els colors d’aquest antifaç. Aquesta soc jo, a qui no li agradi, que no miri.
He après que has de suportar tot el mal, però mai s’ha de fer mal a algú. No siguis tan egoista per fer passar a la gent pel que has passat tu, potser mai seran capaços de suportar-ho i es quedaran al camí.
SOLEDAT
Estic amb tu, no estàs sol, em tens a mi, mai et deixaré, no com ho van fer amb tu, amb mi. Aquesta promesa és i serà per sempre.
Només respira, mira al davant i continua el teu camí sense que t’importi res ni ningú,
només tu.
Però també entens que, malgrat tot, has de mantenir moments en què, per diverses raons et sentis bé. Aquests també seran moments crucials en la teva existència.
Intro
Adormida, així estava, però no era un somni tranquil, era sorollós, sense sentit. No entenia el que passava. Un munt de persones amb màscares eren al meu voltant assenyalant-me sorpresos, com si fos una incompresa. Em vaig tocar la cara, amb raó tenien pensaments estranys de mi. No notava la meva aparença, era llisa, no hi havia ni ulls, ni nas, ni boca, ni pòmuls, ni… ni ànima.
Què havia passat? Per què em passava a mi? Tenia molta por, massa.
Tot es veia borrós, el món estava cobert, tots vestien iguals, era una distopia, però no me'n vaig adonar fins a aquell moment. Llavors, si aquest món era horrorós, per què em turmentava volent ser com els altres? Si tots fóssim iguals, seria un horror, no tindria sentit viure.
Però era allò el que em semblava horrorós? O era el fet que jo era l’única diferent?
No ho entenia.
Mentre el meu cap era en bucle, vaig començar a sentir la meva gola cremar. Estava sent obligada a beure un líquid calent, àcid i amarg a la vegada. El sentia, però no el veia, per on me l’havien injectat? Pretenien sumar-me a la seva monotonia? No processava, però era aterridor, insuportable, no volia.
No tenia temps. Em vaig treure de sobre aquells androides, aquella gent que no patia. Quan ho vaig fer, a poc a poc la meva cara agafava forma, ho notava. Vaig vomitar-ho, tot.
Vaig entendre que potser, si desitjava amb tanta ànsia no pertànyer a tant avorriment era perquè de veritat m’agradava el meu jo diferent, encara que sigui una causa de tortura durant tota la meva vida. Estava orgullosa, ho havia aconseguit, sola, i sabia que si trobava alguna persona “fora de la norma” com jo, li faria saber que no és l’única que pensava que no encaixava, que hi havia molts incompresos com ella al món.
Vaig despertar, hiperventilant, amb un fred de mort i tota la cara humida. Però el somriure no desapareixia de la meva cara. No vaig poder evitar tocar el collaret que em representava i de cop vaig veure escrit a la paret “Eleutèria”.
PART SEGONA: EM PERDO
Què és el que perds? A tu…
M’HE PERDUT
Em vaig perdre, el dia que et vaig veure
em vaig perdre en aquella bellesa
en aquella manera de cremar la teva espelma per encendre la dels altres.
Em vaig perdre en aquella manera que tenies de tenir cura de tot el que estimaves,
Em vaig perdre el dia que et vaig perdre.
Només respira i intenta viure com ho va fer ell, com et va ensenyar la vida i com tu vulguis, sense que t'importi el que et diguin, igual que tu no els importes a ells. Les persones que et valoren, són les primeres a estar i les últimes a marxar.
Em vaig fer gran sent petita; vaig perdre la meva infància per un joc d’infants.
T’HE PERDUT
Sempre he pensat que mai ens deixaríem anar, t’estimava, de fet, t’estimo, ho juro. Però la teva indiferència, la teva manera de demostrar-me que no pertanyo a tu, encara que no sigui el que vulguis transmetre, em fa mal. Des d’aquell dia, em vaig adonar, et vaig perdre, t’he perdut, perquè ja no em necessites. Encara que hi ha moments en els quals et noto, noto la teva presència, com si tu volguessis recordar-me que ja no et puc tenir.
Et contradius, si us plau! Para! No puc més!
Tu m’has demanat un temps i jo simplement no puc estar un minut sense tu. Què faig? No sembla que t’importi, no t’importa, ho sembla, ho sé.
Però gràcies, perquè gràcies a tu he après a dir: “Para”, als meus pensaments, a tu…
DEFINITIVAMENT, ENS HE PERDUT
Ho sento, em sento impotent, avui ha tornat, he fet el que vaig prometre no tornar a fer, avui m’he tornat a desfer en trossos, avui les meves cicatrius han despertat, avui he tornat al que soc de veritat, avui he fet una cosa que vaig jurar no tornar a fer, avui s’ha trencat alguna cosa dins meu i per fi avui m’adono que allò pertany al meu ésser, no em desfaré d’ell per més que vulgui, però sobretot, avui m’he adonat que ens he perdut.
Tinc por, no hi haurà cap més nosaltres, a partir d’ara serem un “tu” i un “jo” separats per un fil molt fi, indestructible.
O perds algú…
Interlude
El collaret era a terra, llençat de qualsevol manera. Encara que no m’agradava inferioritzar el seu significat, se’m feia difícil no fer-ho. Perquè en realitat, tot el que amagava aquella petita clau era massa i en adquirir-la vaig fer una gran promesa. No tornar a caure. Però se’m va fer impossible de complir; he tornat a caure.
La ràbia em menjava per dins, no em sentia honrada ni digna d’aquell simbòlic tresor, de fet, em sentia bruta, sentia que tot el que vaig creure merèixer i que tot el que vaig creure superat, de veritat havia sigut superat, però un cop més, vaig perdre i em vaig perdre.
El cervell t’ho diu, has trencat la nostra promesa, però ell desitjava que li ho diguessis, que et recolzessis en ell, que el consideressis el teu confident, com abans. Però li vas reafirmar que no, que t’he perdut.
Vaig pensar i vaig intentar assegurar-me que tot fos un simple error, un petit error teu que aconseguiria superar, però no. Ara que havies trencat aquell tabú que ens havíem autoimposat, no crec que cap cosa et pugui parar. Ens he perdut.
Quin fàstic fem, Àpate.
PART TERCERA: NO ET SUPERO
Ets tu a qui necessito?
OBLIDAR-TE
He de fer-ho, intentar-ho. Però m’ho poses molt difícil. Perquè quan crec que ja no ets aquí, tornes, torna aquella sensació acollidora que sempre m’has fet sentir. Em cremes, però no vull fer res, segurament puc, però no vull. Oblidar-te seria el crim més gran, em vas fer sentir el que mai ningú va aconseguir, em vas fer veure el que donar valor a una persona pot causar-li quan ja no ets allà. Vaig aprendre la lliçó, de la pitjor manera.
Oblidar-te, per a mi és un desig i poc més.
ACONSEGUIR-HO?
Estic molt lluny d’aconseguir superar-te, no he pogut ni intentar-ho. M’has xuclat tota l’energia que em quedava per canviar. T’has emportat la meva ànima i m’has deixat el cor. M’has esgarrapat i has esgarrapat tots els bons records amb tu. Només queda ressentiment, tristesa, ansietat, dolor.
Has xuclat la meva sang, a la nit amb la lluna plena,
mentre l’observàvem agafats de la mà.
VENJANÇA?
No m’ho permetria a la meva vida, no seria capaç de venjar-me de tu, perquè encara penso en tu a les nits fredes, quan un calfred envaeix la meva columna vertebral, trobant a faltar la teva calor. Perquè encara parlo de tu, a tothom que sap de tu, a mi… Perquè vas deixar empremta, vas clavar la teva daga al meu cor, per deixar una cicatriu que per més que pretén sanar no pot, no la deixes, Portes un fil que cada cop que el meu cor es recupera una mica, fa que la daga torni a penetrar.
Encara apareixes als meus somnis quan et necessito…
Soc dependent de la teva companyia?
Outro
Perduda, no hi ha cap altra paraula que descrigui tan bé la meva situació. Estic al llit, sola tremolant des de fa tant de temps... No sé què fer, el dubte em té lligada, lligada a un futur del qual no tinc cap prova de la seva existència. Només sé que el passat em menja el cervell i el present no em deixa desfogar. Fins i tot el famós collaret m’ha abandonat, ara és fred, no em transmet pau, no em transmet la calidesa d’una llar, de fet gairebé tot el contrari. És com si el mateix collaret hagués estat amagat darrere una màscara i que aquesta sempre hagués sigut la seva forma real.
Perquè és difícil, és difícil passar per la soledat, un altre cop, encara que un sentiment de nostàlgia abraça el meu cervell. Nostàlgia que sento recordant el primer cop que em vaig quedar completament sola, el primer cop que em vaig perdre, et vaig perdre, que vaig perdre el seny, que ens vaig perdre…
Però no era, som jo i les meves cicatrius, jo i les meves ombres, jo i els meus pensaments, jo i la meva estimada soledat. Res més al voltant. Però ara penso i crec que va ser la millor companyia que vaig tenir. Jo i la meva soledat.
Tanmateix, no vaig saber valorar-ho, no vaig saber com gestionar aquell amor propi que no tenia, com aprendre a amar-me. I mentre rumiava i em destrossava, vaig voler oblidar-te, però sempre tornaves als meus somnis. Mai vaig aconseguir superar-te, sé que mai ho aconseguiré, per a mi és un altre desig que una nit faré realitat esperant que la lluna llegeixi la meva desesperació i vulgui ajudar-me. Perquè sé que ella em calmarà, calmarà la meva set de destrucció, de venjança, un sentiment que no vull acceptar que existeix, però que ella sap ben bé que és allà, podrint-me el cor. I potser serà ella qui es venjarà per mi deixant d’escoltar el què m’ha fet mal.
Perquè la lluna sap el que mai podré expressar, que mai podré acceptar, perquè la lluna ha escoltat i ha netejat les meves llàgrimes quan no tenia ningú, perquè la lluna és el meu algú.
Confio en tu, Selene.
