ONZE (LA BALA)



Vaig veure aquell petit projectil propulsant-se a càmera lenta. La trajectòria que va seguir aquell minúscul míssil des del fusell del soldat nacional fins a impactar en el cos del meu company. Just en el moment de l’impacte, vaig quedar-me en xoc, sentint un fort xiulet dins les meves orelles. No sabia com reaccionar, tot i això, instintivament, vaig pressionar fortament la ferida provocada per la bala, que no parava de sagnar. Tot s’havia aturat al meu voltant. Estàvem acotxats, protegits per un petit mur de sacs, així i tot, no sentia ni cap dispar, ni cap explosió, només veia el meu amic jaient a terra entre la vida i la mort. I jo, amb les mans d’un color vermellós. Vaig alçar la mirada sense saber que més podia fer, i per un moment vaig veure una noia, amb una aura blanca que l’envoltava, apropant-se a poc a poc. Plorant, desesperada, en veure el seu estimat lluitar per la seva vida. M’estava tornant boig, la situació m’havia fet perdre el seny.

Un cop tornat a la realitat, vaig intentar emportar-me al Pere a un lloc amb més seguretat que aquella paret de sacs al bell mig del front d’atac, buscant, alhora, algú que posseís uns coneixements mínims sobre com actuar davant situacions com aquesta. Una velleta amb una actitud encantadora va obrir-me la porta de casa seva, que es trobava a tocar del front de batalla, en veure des de la finestra la meva cara de profunda desesperació. Arrossegant-me tant jo com a en Pere, vam aconseguir refugiar-nos-hi, tot i això, el Pere no feia gens bona cara. Estava molt pàl·lid, havia perdut molta sang i ben just reaccionava.





DOTZE (FASE DE DOL)



La tristor va endinsar-se en el meu cos de manera immediata. Ja havia assumit que no hi havia cap altra solució. Una bala gairebé al cor, un toll immens de sang, un jove obligat a ser soldat i una velleta sense cap coneixement mèdic. Què podíem fer? Com podíem salvar al Pere? Qui ho hagués dit que em sabria tan greu la mort d’algú que tot just havia acabat de conèixer?

Abans que posés els dos peus dins la tomba, vaig adonar-me que m’intentava comunicar alguna cosa. Ràpidament, vaig estrènyer-li fort la mà per evitar-li patiment, com de manera instintiva, i vaig atansar la meva orella a la seva boca perquè ben just podia emetre sons. Entre esbufecs i falta de respiració va dir-me: “Digues-li a la Carmen que l’estimo, que sempre l’he estimat i sempre l’estimaré. Promet-m’ho si us plau”.

Aquella frase va ser un cop dur en la meva estada madrilenya. Així com ho va ser el fet d’haver vist la trista mort d’aquest nou amic, amb el qual vaig sentir una connexió com si ens coneguéssim de tota la vida.





TRETZE (COMPLIMENT D’UNA PROMESA)



Les següents nits a l’alberg van ser d’allò més dures. Malsons amb la mort d’en Pere em despertaven, constantment, suat de dalt baix i amb una sensació de defalliment. Era com si no hagués pogut tancar aquest cicle, com si no hagués superat la seva mort ni tancat la meva ferida. I realment era així. No havia complert la promesa que vaig fer-li encara.

Em va importar una bleda en aquell moment la guerra, la militància i el que em podrien fer. D’un impuls, vaig agafar les meves coses i vaig caminar fins a trobar alguna ànima caritativa que em volgués apropar a Barcelona. Havia de fer-ho tant sí com no.

I aquesta persona va arribar, va pujar-me al seu vehicle i va portar-me fins a Barcelona. Jo ja havia perdut la confiança en les persones, però aquest home va ajudar-me a recuperar-la.





CATORZE (BARCELONA)



Tenia la forta necessitat de transmetre les paraules d’en Pere a la Carmen, era veritat, però abans de tot, no podia saltar-me una parada molt important. Casa meva.

Vaig sorprendre en Guiu i la Constança, els quals van saltar d’alegria. Així mateix, vaig explicar-los el que m’havia passat. Evidentment, ja varen pensar-se que el meu viatge no seria un camí de roses, però, així i tot, no esperaven que hagués viscut aquests girs de guió. N’estic segur que en Guiu hagués gaudit molt coneixent a en Pere, tot plegat no es portaven tanta diferència d’edat. Ara bé, havia de continuar la meva missió. Sí que tenia la necessitat de tornar a casa, però aquest no havia estat el principal motiu.

Com era de preveure, no tenia la més mínima idea del carrer on vivia la Carmen. Recordava les explicacions d’en Pere, ell va dir-me que van conèixer-se al barri de Gràcia, ja que jo també hi havia fet vida, allà. Així doncs, vaig dirigir-m’hi sense pensar-m’ho dues vegades.





QUINZE (UNA CONVERSA DIFÍCIL)



Durant aproximadament dues hores vaig estar deambulant pels carrers del barri amb un sentiment de plena nostàlgia, tot visualitzant moments de la meva infantesa entre aquelles bretxes del terra i restes d’edificis mig destrossats.

El fet de conèixer la història de la noia que buscava va ser-me de gran ajuda. Gràcia era un barri de Barcelona, però no una gran metròpoli, és a dir, no hi havia tantes noies que es deien Carmen, que eren modistes i filles del cap de la guàrdia civil. Així doncs, gràcies a tota aquesta informació que va facilitar-me el Pere en el seu moment, vaig arribar a la casa que estava buscant.

Realment, no m’havia parat a pensar què li diria. Com li explicaria que la persona de la qual s’havia enamorat perdudament era morta? Vaig estar-me una bona estona palplantat davant el portal de l’edifici, immòbil, sense fer res, només pensant en com li donaria la notícia.

De sobte, la porta va obrir-se. Va sortir-ne una noia joveneta que, clarament, era la Carmen. Tota eixerida va preguntar-me, en castellà, si necessitava alguna cosa. I de la manera més curosa possible vaig citar textualment les paraules d’en Pere.

La noia va abraçar-me, navegant entre un mar de llàgrimes. La seva cara de pena va esquinçar-me el cor en milions de bocins. Per què el món era tan cruel?