SIS (AUTOBUSOS NAZAR)

El viatge fins a la capital, Madrid, va ser molt llarg, però, sobretot dur, només pel simple fet de veure com abandonava allò que més estimava: la meva ciutat natal i, a més a més, la meva Constança i el petit Guiu que s'hi quedaven amanyagats per un núvol d'incertesa i temor.

El transport amb el qual viatjàvem feia prou goig. Es tractava d'uns autobusos de la marca espanyola Nazar, la majoria de flota de la qual ja estaven només empleats per tal de transportar soldats barcelonins fins a la línia de foc a Madrid, en ple focus de guerra.

Durant el viatge vaig veure tota mena de soldats, bé potser caldria anomenar-los persones, ja que ningú havia triat trobar-se en la situació en què estaven. Evidentment, cap d'ells no volia que esclatés una guerra. Cap d'ells no volia trobar-se en un autobús camí a Madrid després d'abandonar la seva família. Ni, encara menys, cap d'ells volia disparar envers altres persones que es trobaven en la mateixa situació amb unes armes a les mans que els acabaven de donar i que ben just sabíem recarregar. Però, quina altra opció teníem? CAP NI UNA.

Érem simples peons de l'una maquinària de guerra que tot just acabava de fer girar el primer engranatge. Una maquinària fora del control humà i dominada només pel control polític. Dins del qual la paraula persona està molt lluny del seu abast.



SET (HORES)

Un cop al lloc on ens havien citat, vaig pujar en aquell autobús, que semblava nou de trinca, envoltat de molts altres homenots que havien rebut la mateixa ordre oficial que jo, però, entre aquests, vaig conèixer en Pere. Ell era un noiet de curta edat, ben just devia tenir la majoria d'edat, que va asseure's al meu costat les gairebé set hores que vàrem estar en aquells seients.

Vam xerrar i xerrar. Vaig explicar-li la meva vida: com vaig conèixer la Constança, la zona de Barcelona on vivim, absolutament tot sobre el nostre estimat Guiu, batalletes diverses que he viscut..., Semblava una d'aquelles reunions familiars que es duien a terme, a la vora de la llar de foc, per tal d'explicar com havia anat el dia, això abans que la guerra dividís aquestes famílies.

Així mateix, ell va explicar-me la seva: vivia prop de la nostra zona, amb els seus pares, havia anat estudiat, casualment, a la mateixa escola que jo, l'escola Patronat Domènech, del nostre apreciat barri de Gràcia. També va explicar-me la seva vida amorosa, ja que era de les úniques coses que poden alegrar-nos en aquests moments foscos que estem patint. Va relatar-me com va enamorar-se perdudament d'una noieta, de la seva mateixa edat, la Carmen.



VUIT (PERE & CARMEN)

La seva història realment podria considerar-se un pèl complicada i difícil de creure, però, va acabar sent un platxeri romàntic que va alegrar-me el viatge que més por m'havia fet mai a la meva vida. Us explico la seva història doncs:

En Pere, com bé he dit abans, vivia al barri de Gràcia igual que jo. Prop de l'edifici on ell habitava va traslladar una nova família, espanyola, vinculada al cap de la guàrdia civil que, recentment, havia ascendit. Entre els membres d'aquesta família s'hi trobava la Carmen, una noieta de divuit anyets, amb els cabells ondulats i castanys, uns ulls d'un marró clar envoltats d'unes ulleres que hipnotitzaven en Pere i una boca amb unes dents blanquíssimes.

En Pere i la Carmen eren dos mons completament diferents. Un era català de soca-rel i l'altra estimava la seva terra andalusa per damunt de qualsevol altra cosa. Però la realitat és que amb una sola mirada, la primera, van connectar. Eren com dues persones desconegudes, però atretes per un fil invisible que les unia.

Encisats completament l'un de l'altre no podien, però, iniciar una relació oberta, ja que un era d'un bàndol i l'altre de l'oposat i això cap de les dues famílies ho permetria.

En Pere treballava de paquetaire recollint encàrrecs a les botigues del barri per portar-los a port i enviar-los en petites transaccions comercials. La Carmen treballava de cosidora en una modista del barri i això facilità la seva relació amorosa.

Entre paquet i paquet que sortia de ca la Modista circulava una nota d'amor i de declaració d'intencions que feu intensificar d'allò més el que sentien l'un per l'altre. El seu era un amor prohibit però més fort dia rere dia.



NOU (UN LLOC)

Finalment, l'autobús va arribar a Madrid. La ciutat que, en el seu moment, havia estat caracteritzada per la seva innovació, modernitat i luxes, i que ara era un camp de guerra. Un lloc on els vehicles, en lloc de ser innovadors automòbils enviats des d'Anglaterra, eren tancs i camions de guerra. Un lloc on la gent, en lloc de lluir una cara de felicitat i admiració, duia una cara de penúria sobre uns cossos eixuts a causa de la fam. Un lloc on els carrers i passejos, en lloc d'abundar-hi la població de la ciutat, estaven plens de bretxes, grans forats i trinxeres improvisades.

Aquesta guerra només havia fet que causar problemes i misèries i, amb l'arribada a la ciutat, els nostres també hi havien aterrat.



DEU (DIA 0)

Al Pere i a jo, sortosament, van destinar-nos a la mateixa zona i, fins i tot, al mateix alberg. Vam poder ser companys d'habitació i, així mateix, conèixer-nos molt més fins a convertir-nos en millors amics.

Malauradament, el primer dia al front va arribar. Van ser unes jornades molt dures d'atac. Disparant gairebé sense parar. Les bales anaven amunt i avall. Els soldats del mateix bàndol, tot i que mai he estat partidari d'emprar mots com aquest, ens ajudàvem i protegíem mútuament com podíem. S'havia creat un caliu de germanor, una llum entre la foscor de la guerra.

La fosca nit va arribar, encapçalada per una lluna gran i grogosa que es distingia entre les columnes de fum. Jo, ben innocent, em pensava que els atacs s'aturarien amb la seva arribada. Pensava que tots plegats ens aixecaríem i tornaríem a l'alberg a passar la vetllada com si hagués estat una simple jornada laboral. Evidentment, no va ser així.

Els combats, les bales i la sang no van cessar de cap de les maneres. Tot i que la llum s'hagués apagat, es continuaven veient les espurnes groguenques que produïen els fusells en ser disparats. Sentíem trets i trets que, a causa de la foscor, encara ens desconcertava més el fet de no saber on acabaven. Llavors, de cop i volta, una bala...