U (HOLA)

No soc escriptor.

Però escric.

Perquè tots en sabem d’escriure.

I si li expliques el que et passa a un paper...

Si n’ets capaç...

No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.

Per aquesta raó escric això.

Perquè puc.

Ho necessito.

Sento que m’allibera.

Això sí: ja veurem com acaba.

Perquè començar, ja he començat.

Però d’aquí a saber com acabarà...

Esperant que acabi amb un final feliç.

Perquè el començament està essent tot el contrari.

I tinc el pressentiment que la cosa va per llarg.

Vinga, em deixo de romanços i començo a explicar bé les coses.

Parlant clar i català (bé, potser a partir d’ara només podré entaforar-la dins els meus pensaments, aquesta expressió) pretenc emprar aquests fulls de paper com un refugi, tant de manera metafòrica, com de manera literal.

Qui ho hagués dit que en necessitaríem, de refugis?



DOS (LA PUNTA DE L’ICEBERG)

Tot començà pocs dies enrere. Fins ara tot anava bé, o com a mínim això pensava. Dissabte passat se’ns va informar del cop d’estat, iniciat a l'Àfrica, el qual s’anava aproximant cada vegada més, per tal de creuar l’estret i accedir a la península.

Pensàvem que no ens arribaria, aquí a Catalunya. No érem conscients de la magnitud de les accions dutes a terme aquell dia, divuit de juliol. Un juliol d’allò més calorós. I més que ho arribaria a ser amb la intensitat dels fets ocorreguts.

El dia següent, dinou de juliol, ja els teníem a la capital catalana. Les tropes franquistes havien entrat per diverses zones de la nostra vila. Ja havien arribat. Allò que veiem tan llunyà es trobava, actualment, a casa nostra.

No puc deixar de pensar en aquelles intenses jornades sentint tota mena de trets impulsats des de l’armament enemic mentre la policia republicana intentava, amb grans esforços, impedir la consolidació d’aquest segon cop d’estat.

Els vidres tremolaven. L’angoixa que vivíem tancats dins les cases era indescriptible. Tot i això, intentàrem dissimular els nostres rostres de cangueli per tal de no espantar la canalla, més del que ja ho estava. Com pot ser normal que nens, a la seva curta edat, hagin de sentir trets diàriament?

Els pròxims dies, els diaris ens varen anunciar la victòria de les forces de l’estat republicà davant la represàlia franquista. L’enemic ja no es trobava a la ciutat, o com a mínim no hi feia aldarulls. Perquè de llops disfressats de corder n’hi havia força a casa nostra.

Suposo que aquest anunci pretenia tranquil·litzar la població. Segurament aquestes capçaleres i titulars venien marcats des del govern. A Companys ja se’l veia un home que intentava no alamar-nos més del que ja estàvem, tot i el revolt que provocava normalment en pronunciar qualsevol discurs des del balcó de la plaça República. (Realment, no sé per què van anomenar-la així quan tothom, absolutament tothom, continua dient-li plaça Sant Jaume.)

No sé pas què en deu pensar l’altra gent, però jo n’estic completament segur que això només acaba de començar.

La Batalla de Barcelona ha estat només l’inici del conflicte. La punta de l’iceberg que farà enfonsar el nostre vaixell.

Crec que aquesta serà una guerra llarga i dura, la qual deixarà litres i litres de sang endarrere comptant, entre aquests, els que ja ha deixat.

Pronostico, doncs, que el fet d’escriure en aquestes pàgines serveix per sanar-me mentalment, perquè no em calgui anar al psiquiatre. Són el meu refugi psicològic.



TRES (LA PÈRDUA DE LES PERSONES)

Els dies han anat passant. La cosa continua igual. Guerra amunt, guerra avall. La sublevació, que a nosaltres no ha aconseguit dominar, ha atrapat altres territoris. Tot i això, els sentiments sí que s’han apoderat de nosaltres.

La tristesa ha envaït cada un dels carrers de la ciutat.

L’angoixa i la por passen a trucar porta per porta, seguides de la inseguretat de si acabarem el dia amb vida.

L’alegria s'albira en algunes notícies del diari que expliquen victòries republicanes, però és immediatament aixafada per la ràbia i la impotència en llegir les següents.

Pels carrers se sent un silenci incòmode. La gent viu amb l’esgarrifor interioritzada. Ningú sap quan serà el pròxim moviment. Quan atacaran de nou la ciutat.

Coneguts, amics i familiars van apuntar-se a la milícia voluntària que va marxar fa uns dies cap a l’Aragó. No n’he sabut res més d’ells.

Això també es troba entre les meves principals preocupacions: La pèrdua de les persones. Aquesta mena de conflictes bèl·lics em provoquen moltíssima ràbia només sabent que s’emportaran vides innocents a l’esquena tot i que, d’altra banda, m’emocioni veure com la gent s’implica en el bàndol republicà veient que hi ha hagut milers de voluntaris en les crides per participar en les columnes militars.



QUATRE (LA VEU DE CATALUNYA)

La informació dels diversos enfrontaments ens arriba a través dels diaris. El que llegim a casa: La veu de Catalunya. La preocupació és constant. Sabem que les tropes nacionalistes s’apropen a la nostra zona de la península. Sobretot a la part de Guipúscoa on ha anat a lluitar el meu germà, en Manel. Pateixo molt per ell.

Nosaltres fa dies que no sortim de casa. No sabem que ens espera al carrer. La Constança està que s’enfila per les parets. Ella solia sortir molt amb les amigues i això de la guerra ho està canviant tot. Ens destrossarà tant la nostra vida social com la psicològica.

A l’escola on estudia el Guiu han anunciat que, després de la Batalla de Barcelona, de moment tardaran uns dies a reprendre les classes per al nou curs i això si ho fan. Mentre acabo aquests fulls em pregunto quant durarà aquest estat d’incertesa en què ens trobem.



CINC (LA CAPITAL)

Ha arribat el dia que estava evitant i, pensarós, exposo en aquestes pàgines el que mai hagués volgut explicar. M’han demanat que vagi a lluitar. Es veu que la cosa no va massa bé. A la capital, Madrid, l'exèrcit del general Franco ha començat a atacar i avançar. M’han destinat allà. Encara no ho he comentat a la Constança. I molt menys al Guiu. Ell només és un nen. Com li ha de dir un pare al seu fill que ha de marxar a lluitar i que potser ja no el tornarà a veure mai més?



Tinc molta por. Ara em tocarà abandonar la meva família per lluitar contra gent que ha hagut de fer el mateix. Per què no podem parar-ho i tornar cap a casa a viure la vida com ho fèiem fins ara?