7. Si et pogués contestar.

La mar em va abraçar quan els braços de la mama ja no pogueren. Allà dalt, al far, amb una dona que no coneixia, boja, histèrica i plorant, i jo plorant també, i plorant moltíssim i molta estona, i amb molta intensitat, i amb passió i amb enyorança. I amb ganes d’anar-me’n, de tornar a casa, amb la mama, amb tu. Allà dalt els braços de la mama no arribaven, no arribaven a eixugar-me les llàgrimes que corrien fugint dels ulls per les galtes, pel coll, per dins la camisa, i després desapareixent. I mentre elles fugien dels meus ulls jo fugia del teu record i de tot el que sentia ara que no estaves al meu costat.

Digues-me Joan, per què no tornaves al meu costat? Havia de tornar jo al teu? Havia d’intentar oblidar la diferència entre la vida i la mort i trobar-me amb tu a un lloc on les llàgrimes no pogueren fugir dels ulls? Havia de fugir jo també? Fugir de què? De tu? De jo? De tots dos? De tots? Tu no havies fugit, tu t’havies quedat al meu costat fins ara, fins aquell dia, que arribares a casa amb una ferida de ganivet al genoll i una altra al cor. Aquell dia tampoc no vares fugir, i tant de bo ho haguessis fet i jo no hagués d’haver-te vist patir fins al moment en què la mort et venia a recollir.

I allà dalt, al far, amb una dona que no coneixia, boja, histèrica i plorant, i jo plorant també, i plorant moltíssim i molta estona, i amb molta intensitat, i amb passió i amb enyorança. Allà dalt em vaig adonar que aquella dona t’estimava tant com jo. I era injust, perquè jo volia estimar-te més, i volia que les llàgrimes a les meves galtes fossin més ràpides que les seves, perquè així podria fer veure a tothom que ningú t’estimava més que jo, ni igual que jo. Però aquella dona ho feia. I allò em feia mal.

Na Jana em va acompanyar al far a veure la padrina, i jo vaig xerrar de tu una bona estona. Vaig explicar-li moltes coses, tantes com emocions sentia en contar-les. Ella a mi em va dir que el meu nom em feia semblar interessant, i que el seu no li agradava, perquè no la feia semblar interessant quan el deia. Em recordava a tu, perquè tu sempre deies que era injust que jo tingués un nom tan original com ho és Iris, i tu un nom tan normal com Joan. I jo et deia que no tenia importància i que jo pensava que tu feies especial el nom de Joan.

El far era un lloc preciós, però la padrina era molt major i gairebé no es movia de la terrassa, i si ho feia era per entrar a la cuina i preparar el dinar i el sopar, cada dia, a les dues i a les nou, sense excepció. I quan la rutina l’angoixava i la culpabilitat per no haver anat més enllà de la cuina en setmanes la començava a perseguir, feia un esforç per arribar al dormitori i mirava fotos antigues del seu marit, mentre es prenia un te, o un cafè.

Jo no la vaig conèixer un d’aquells dies en què la rutina l’angoixava i la culpabilitat la perseguia. La vaig conèixer en un d’aquells que no es movia de la terrassa, i per això no em va fer falta entrar a la casa per veure-la. Crec que primer em vaig presentar, o no, per ventura vaig començar a parlar de tu directament, sense preàmbuls, no ho sé, no m’enrecord, normalment, una no s’enrecorda del que li diu a una vella abans de dir-li el que causaria la seva mort.

Va morir de bogeria, o d’amor, que per mi són pràcticament el mateix, però al port varen dir que havia mort de gran.



8. Allà on no hi arribava, jo l’abraçava

Ella m’ha trobat cercant un record,

i en trobar-me a mi, els troba a ells perquè estan amb jo.

I quan ells estan amb jo fuig la por,

fuig la por, s’encalenteix el cor.



Els he abraçat quan necessitaven sentir-se estimats.

He callat plors, crits, paraules, sentiments alliberats.

Mai no m’han obligat,

així com ells s’obligaven a estimar.



Jo estimava a qui m’estimava,

estimava a qui dins meu nedava,

navegava,

enyorava.



Jo els abraçava quan ningú altre hi arribava,

quan sabia que sota els meus braços hi havia la calma.

Quan ells ja sabien que no els amollava,

que passi el que passi sempre arribam a l’alba.



9. Nen

El meu Joan, el meu nen, el meu secret, el meu amic, el meu company, el meu net. Era moltes coses, en Joan, però sobretot, era meu. Era meu i era mort. Era mort però era jove. Era jove però era llest. Era llest i era guapo. Era guapo, però no s’havia casat. No s’havia casat però sabia estimar. Sabia estimar, però tenia por a fer-ho. Tenia por a fer-ho, però amb mi s’oblidava de les pors. Amb mi s’oblidava de les pors i amb la seva germana s’oblidava de mi. I quan s’oblidava de mi, jo intentava pensar en ell encara més, per veure si ell ho podia sentir, per veure si s’enrecordava, si venia a veure’m.

Feia dies que no venia, tants com dies que jo esperava. M’havia dit que em portaria el meu anell, i me’l va portar, però no ell sinó una nina que es deia Iris i que només sabia què plorar. I venga a plorar i plorar i plorar. Però no em puc queixar perquè jo plorava més.

L’anell tenia una pedra vermella brillant, preciosa, i era l’anell de compromís que em va regalar el meu marit i pare del meu fill per proposar-me matrimoni. I el mateix que el meu fill m’havia robat una nit mentre dormia quan el seu pare ja era mort. No sé si per recordar-lo per sempre o per fer-me enfadar, però va aconseguir totes dues coses.

El vaig fer fora de casa i es va fer peixater al port, i no vaig tornar a saber res més d’ell, fins al dia que va aparèixer en Joan a la terrassa del far i em va explicar la seva història. Em va dir que feia uns dies, parlant amb la seva mare, li havia demanat d’on havia tret l’anell que duu. Un que segons ell, té una pedra vermella i a la seva germana li agrada molt. I ella li havia dit que li havia donat el seu pare, però que li havia demanat que no li contés a ningú, perquè el seu marit pensava que se l’havia trobat en terra caminant pel bosc. Em va dir que el seu marit li sembla molt beneit, i que li havia promès que mai, mai, mai, mai, mai diria res.

Jo li vaig explicar que la gent del port diu que vaig perdre el cap quan va morir el meu marit, però que és mentida. Que el vaig perdre perquè el meu fill em va llevar el meu anell de matrimoni. I li vaig mostrar una foto, amb el meu marit, on es veia l’anell. I ell no s’ho podia creure, però el meu anell, el que duia a la foto, era el de la seva mare.

Ell no em va dir res i va pensar que jo no me n’havia adonat, i se’n va anar, per primera vegada.

Va tornar moltes més, sempre demanant el mateix, el nom del seu pare. Jo no li volia dir, ni li vaig dir, ni li diria a n’Iris ara que ella m’havia vengut a visitar, perquè sabia que era l’única cosa que volien de mi.

I així com ho havia fet en Joan, vaig marxar d’aquell món per reunir-me amb l’únic home que m’havia estimat, i l’únic nin a qui havia estimat. Vaig marxar per amor, però n’Iris sempre pensarà que va ser per bogeria.



10. Cercles concèntrics

Que simple i que bonic el fet d’existir. El fet d’haver-te estimat i d’haver-te acompanyat als llocs on no sabies que hi podies arribar perquè tenies por de fer-ho sola. D’haver-me sentit que formava part de jo mateix i de tots vosaltres, de tots ells, de tots nosaltres. D’haver-me sentit jo. D’haver-te sentit tan a prop. De viatjar, de conèixer, de fugir del que em feia mal, del que em feia patir, del que em feia dir coses que no sentia i que no volia i que no entenia. De riure, de sentir-vos riure, de plorar, de sentir-vos plorar, de parlar, de poder parlar, d’escoltar, de poder escoltar. De poder, en general, de poder i de ser capaç, i de fer el que era capaç de fer, que era tot. Era capaç de tot.

Era capaç de tot menys de viure, de viure per sempre, perquè viure, vaig viure, i molt i amb llibertat, però no per sempre. De fet, un ganivet va posar fi a la meva vida. Un ganivet i un moviment. Un ganivet, un moviment, i una persona. Un ganivet, un moviment, una persona i un pensament. Pensar.

Pensar ens fa persones, humans. A mi em va desfer persona, em va matar. He deixat de ser persona ara que soc mort? He deixat de pensar ara que soc mort? On soc ara que soc mort? Els vius s’ho demanen, on anam, i si anam enlloc. I jo soc mort i no ho sé. És difícil saber. Sabem? Nosaltres, els humans, sabem saber? Jo no sé saber, i l’home que em va matar tampoc en sabia, de saber. No pensava, però era persona, era un humà perquè el veies i sabies que era humà, però no pensava, no sabia saber. Era viu, això sí, i sabia on era, no com jo. Ell era al port.

I tu, Iris? On ets?

I tu, padrina? On ets, tu?

I la mare?

I el pare?

Hi sou, com a mínim? O ara que jo no hi soc vosaltres tampoc?

Jo ja no hi soc. Jo ja no hi soc?

On soc?

Qui soc?

Què faig?

Què pens?

Pens?

Pens que després de tot, és molt simple i molt bonic el fet d’existir.

Hi ha tantes coses simples i boniques. Cap tant com tu. Cap tan simple i tan bonica com estimar-te. I és que estimar-te és tan fàcil, així com ets, no he de fer cap esforç, no he de fingir-ho, no he d’intentar-ho, t’estim perquè sí.

Al final, Iris, tu i jo som com cercles concèntrics. Partim del mateix lloc, del mateix centre, i ens convertim en cercles. Jo en un molt gran, que et porta a tu, que ets un de més petit.

Però tu, tu ets també un altre cercle, i en portes un de més petit, que soc jo, a dedins. I així, portant-nos un a l’altre a dedins, ens enduim un tros de l’altre quan marxam.

Vull que sàpigues, Iris, que res em fa patir més que saber que, amb mi, m’he endut una part de tu, i no te la puc tornar, però em consola saber que, dins tu, encara hi portes aquella part de mi.