F I C C I O N S - l'aventura de crear històries

1. Els meus germans, que no són germans dels meus germans.

Quan en Joan va morir, el meu pare no va plorar, i els meus germans tampoc. Jo sí que vaig plorar, encara que tenia els mateixos motius que ells per no fer-ho. I ho vaig fer perquè ma mare plorava i jo no podia deixar que plorés tota sola. I vaig plorar. I n’Iris també, però ella no va plorar per la mare, sinó perquè ella realment estimava en Joan. No com mon pare, o en Nil, o en Pol, o n’Eric, o jo.

Dels meus tres germans, el més gran és en Pol, i el més petit en Nil, encara que dels quatre que som, la més petita soc jo. Vivim tots als cercles concèntrics. Hem nascut aquí, hem crescut aquí, ens hem casat aquí, hem estimat aquí i hem estat estimats aquí.

Jo em vaig casar amb quinze anys amb el fill d’un matrimoni del cercle sud-oest, i ara vivim junts a la casa entre les circumferències A i B al sector 6 del cercle nord-oest. La meva germana, n’Iris, es va casar amb quinze anys amb el germà del meu marit, va tenir un fill als setze i ara, amb disset, plorava la mort del seu únic germà. Jo a ella li dic germana perquè la vaig estimar com una germana, però realment no compartim pare o sang com amb els meus germans.

El meu pare va néixer als cercles concèntrics i va conèixer a ma mare allà mateix, es van casar i van tenir quatre fills. Anys després, ma mare va tornar a quedar-se embarassada i no va voler donar explicacions. Va tenir dos bessons, un nin i una nina, en Joan i n’Iris. Quan els nens ja tenien gairebé tres anys, la mama va decidir donar l’explicació que no havia donat en quedar-se embarassada, al meu pare durant una baralla que van tenir. Ma mare havia conegut un home fora dels cercles concèntrics i havia quedat embarassada, però no havia tornat a saber res més d’ell després de la nit que havien compartit.

En Nil, en Pol i n’Eric mai no estimaren en Joan i n’Iris com si fossin els seus germans, però jo només tenia vuit anys quan van néixer i no entenia com podien haver sortit de ma mare i no ser germans meus. Mon pare tampoc no els va estimar i no els va cuidar, obligant així a ma mare a fer-se càrrec dels seus fills ella sola. Jo la vaig ajudar tant com vaig poder, però quan em vaig haver de casar i tenir jo els meus fills, vaig haver de marxar de casa i deixar-la sola amb els nens.

La resta de gent dels cercles concèntrics criticava la situació de la meva família, i tot i que no coneixien la història real, era evident que els fills de ma mare no eren també de mon pare. A partir d’aquella evidència sortiren diferents històries que corrien de boca en boca entre els que vivien als cercles, cada una més impossible que l’anterior.

Alguns pensaven que l’home que havia deixat embarassada a ma mare era d’allà, però que cap dels dos no ho volia reconèixer; altres pensaven, i apropant-se més a la realitat, que el pare dels nens era de fora, i que per això la mare no ho volia confessar.

Quan en Joan i n’Iris van créixer, van tenir problemes a l’hora de les relacions socials per culpa dels rumors. Els pares dels altres nens no volien que juguessin amb ells i això va provocar que en Joan i n’Iris fossin l’únic i el millor amic de l’altre. També va provocar la sorpresa de ma mare en saber que la família del meu marit volia casar el seu fill amb n’Iris.

Ella va haver d’acceptar perquè era conscient que no tornaria a tenir una oportunitat com aquella, i encara que mai no va arribar a estimar el seu marit, va estimar-se prou a ella mateixa per viure feliç amb ell.

2. En Joan, en Joan i en Joan.

Mai no havia plorat tant.

Ni el dia que va desaparèixer el meu ca.

Ni el dia que va marxar na Laia de casa per viure amb el seu marit.

Ni el dia que vaig sentir a la mama barallar-se amb en Bruno.

Ni el dia que en Pol em va rompre la meva bicicleta preferida.

Ni el dia que en Nil em va dir que no m’estimava.

Ni el dia que vaig haver de casar-me amb el germà del marit de na Laia.

Mai no havia plorat tant com el dia que va morir en Joan, el meu germà.

Vaig passar uns dies a casa de la mare i en Bruno sense sortir del dormitori d’en Joan perquè sentia que el seu esperit seguia allà.

Em va afectar molt que en Bruno, en Pol, en Nil i n’Eric no ploressin la mort del meu germà. Em va afectar, però no em va sorprendre. Na Laia, la meva germana, em va intentar convèncer que no ploraven perquè eren homes, i els homes no ploren, però jo sabia que si ella moria, tots ells plorarien, perquè entre ells si s’estimaven. Però a mi i a en Joan ningú no ens estimava. Bé, la mama de vegades ens deia que sí, i jo la creia, però creia també que sentia vergonya d’estimar-nos.

A mi no m’importava que no ens estimessin, ni m’havia importat plorar tots aquells dies. Tot perquè tenia en Joan.

Perquè el dia que vaig plorar perquè havia desaparegut el meu ca, en Joan em va ajudar a cercar-lo.

Perquè el dia que vaig plorar perquè na Laia marxava de casa, en Joan em va dir que ell sempre es quedaria amb mi.

Perquè el dia que vaig plorar perquè vaig sentir a la mama barallar-se amb en Bruno, en Joan em va dir que ells s’estimaven, i que encara que de tant en tant es barallaven, després ho arreglaven i se seguien estimant.

Perquè el dia que en Pol em va rompre la bicicleta, en Joan em va donar la seva.

Perquè el dia que en Nil en va dir que no m’estimava, en Joan em va dir que ell no deixaria de fer-ho.

I perquè el dia que em vaig casar, ell em va prometre que no deixaria que el meu marit em fes cap mal.

I per això no havia tornat a plorar, perquè tenia en Joan, i les seves promeses, i les seves paraules i la seva bici. Però quan en Joan va morir, vaig tornar a plorar, perquè les seves promeses i paraules i bicis no eren prou perquè jo fos feliç.

I quan ja no el tenia a ell i ja ningú no m’estimava, vaig anar-me’n de casa per cercar l’amor que sabia que als cercles no trobaria.

De petita m’agradaven els cercles, el lloc on visc. És un poblat construït al voltant d’un cercle amb vuit radis allargats i convertits en vuit camins que arriben al centre de tres cercles concèntrics, als que anomenem circumferències A, B i C, al final de cada camí. Dins els mateixos cercles també hi ha sis radis que els separen en sis porcions. A cada un dels cercles de més grandària, que dins tenen dos altres de més petits, els anomenem cercle nord, nord-est, est, sud-est, sud, sud-oest, oest i nord-oest. Després, a cada una de les porcions dels cercles concèntrics els anomenem sectors. Anomenem sectors 1, 2, 3, 4, 5, i 6 contant en sentit horari des del camí que ve del centre del poblat. Per saber si es troben dins la corona circular gran o la petita, diem que és el sector entre la circumferència A i B o entre la circumferència B i C, ja que dins la circumferència C hi ha una plaça, no dividida, des de la qual accedim als sectors.

Dins cada un dels sectors hi ha un terreny, més o menys ample segons entre quines circumferències es trobin, i una casa on viu la família que n’és propietària. Al cercle central de tota aquesta estructura l’anomenem La Plaça, i és on es troba l’espai comú. A mesura que han passat els anys, s’han anat construint estructures iguals que aquesta per tal que hi visqui més gent.

Com he dit, de petita m’agradaven, però amb el temps vaig començar a sentir curiositat pel món més enllà dels cercles, i en adonar-me que no podia descobrir-lo, vaig començar a odiar el lloc on vivia.

I una altra vegada, l’única cosa bona que em va quedar allà va ser en Joan.

3. El pare dels meus fills, que creia en l’amor a primera vista.

Que si l’estimava? Òbviament no, gairebé no el coneixia. Vull dir, pots estimar qualcú quan només l’has vist una vegada?

Jo sempre dic que no l’estimava perquè no crec en l’amor a primera vista, però si hi hagués cregut, supòs que sí que diria que l’estimava, i que l’estim.

No me'n record del seu nom, era un nom curiós, però. Tenia moltes síl·labes i ell ho pronunciava amb moltíssima dolçor. Si hagués sabut que acabaria tenint dos fills seus li hauria tornat a demanar el nom, no per dir-li als meus fills, però com a mínim per recordar-me.

El vaig conèixer fora dels cercles, al port. Hi vaig anar sense el permís d’en Bruno, perquè era jove, perquè era rebel, perquè no el necessitava. I vaig conèixer al pare dels meus dos fills, bé, dels dos fills que encara no tenia, perquè en aquell moment ja en tenia quatre.

El pare dels fills que encara no tenia em va contar que sa mare era una dona major, molt major, que vivia al far de l’altre costat del port, i que son pare havia mort feia anys i que ara ella vivia sola i no rebia cap visita.

Em va contar que ell no podia anar a visitar-la perquè havia fet una cosa terrible, molt terrible, però no em va dir quina. Em va contar també que si algun dia tenia fills, voldria que ells visitessin la seva padrina.

Jo sabia que al far vivia una dona major perquè ma mare m’ho havia contat. Perquè ma mare abans de ser dels cercles havia viscut al port, i al port tothom coneixia a la dona del far. I perquè al port tothom ho conta tot, i perquè al final ma mare era com la gent del port i m’ho va contar. Em va dir que la dona havia perdut el cap quan havia mort el seu marit, i que només tenia un fill amb el qual ja no mantenia el contacte.

Abans de tornar als cercles, el pare de n’Iris i en Joan em va regalar un anell i em va dir que el guardés molt bé perquè arribaria un moment en què l’hauria de fer servir.

Supòs que ell sí que creia en l’amor a primera vista.

Li vaig dir a en Bruno que me l’havia trobat en terra passejant pel bosc que envoltava els cercles i ell no va sospitar. Al cap i a la fi, no era molt llest, en Bruno.

Quan vaig saber que estava embarassada, no vaig dir res, i només es va saber quan la meva panxa es va multiplicar en mida per tres. Per molt que en Bruno em va demanar, jo no li vaig dir qui era el pare, i com que no era molt llest, tampoc no va intentar esbrinar-ho.

Ho va saber quan els nens ja tenien quasi tres anys, perquè ens vam enfadar molt i vam tenir una baralla que em va fer confessar la veritat.

Així i tot, no em va ajudar a criar a n’Iris i en Joan, només em va ajudar na Laia, la meva filla, però quan es va haver de casar amb el seu marit, va deixar de fer-ho.