4. Jo, que soc molt crèdula.



A n’Iris la vaig conèixer perquè em va demanar com arribar al far. I vaig saber que era dels cercles perquè qualsevol persona del port sabria com arribar-hi, al far.



Però nosaltres, els del port, sempre ho volem saber tot, i entre nosaltres, que sempre ens contem totes les novetats, no fa falta, però als de fora sempre els hi hem de demanar. A n’Iris, el primer que li havia de demanar era el seu nom. El meu és Jana, però només perquè ma mare me’l va posar, perquè si l’hagués de triar jo, triaria un que em fes semblar més interessant. Com Iris, per exemple, perquè quan n’Iris em va dir que el seu nom era Iris, vaig pensar, quin nom més interessant.



Després li vaig demanar perquè hi volia anar, al far, i ella no m’ho va voler dir. I jo li vaig dir que si ella no em deia per què volia anar al far jo no li deia com arribar. I m’ho va dir.



— Estic cercant la meva padrina.



I jo vaig pensar: Que beneita! Es pensa que la dona del far és la seva padrina.

Jo sabia que al far hi vivia una dona major perquè al port sempre parlaven d’ella, i del seu marit i del seu fill. Deien que la dona es va tornar boja quan el seu marit va morir. El seu fill vivia al port i era peixater, i els rumors deien que havia estat amb moltes dones abans de conèixer a una al·lota dels cercles, i que des que l'havia conegut no havia estat amb una altra.



— Duc una carta del meu germà que diu que la dona del far és la meva padrina —va dir després.



I em vaig dir a mi mateixa: Idò podria ser que la dona del far fos la seva padrina.



És que jo soc molt crèdula, si a mi em diuen una cosa, me la crec, si em diuen que aquesta cosa era mentida, també m’ho crec. Tot m’ho crec. I si n’Iris em deia que la dona del far era la seva padrina, jo m’ho creia. Però realment, m’ho vaig creure perquè pel port s’havia començat a dir que el fill de la dona del far havia tengut un fill amb la darrera dona amb qui havia estat. De fet, hi havia un dels nins dels cercles, que de tant en tant veiem passejant pel port, que era el candidat perfecte per ser-ho. Ningú no li havia dit res, òbviament, però fa poc vaig saber que uns homes, d’aquells que ma mare diu que he d’evitar quan en veig un parell de junts pel carrer, l’havien intentat assassinar.



Quan m’ho varen contar unes nines de l’escola vaig pensar que ma mare li hagués dit que aquestes coses passen per no fer cas al que ens diuen els adults. I després, en arribar a casa, li vaig contar a ma mare, i em va dir que aquestes coses passen per no fer cas al que ens diuen els adults. És que ella sempre m’havia dit que passejar pel port de vegades és perillós, perquè hi ha persones dolentes que volen fer mal als nins. Jo no sé per què, però tampoc no m'interessa demanar-ho.



N’Iris em va mostrar una carta que havia escrit el seu germà, qui probablement era el net de la dona del far, i per tant ella la neta, i jo vaig acompanyar-la al far a veure la seva padrina, tot i que tenia prejudicis de la gent dels cercles. I és que ma mare sempre em deia que si alguna vegada coneixia una persona dels cercles, havia d’anar alerta, i més si era una al·lota. No havia d’anar tant alerta com amb els homes dolents del carrer, vull dir, no de la mateixa manera, però havia d’anar alerta. M’havia explicat que les al·lotes, quan es casen, tenen prohibit sortir del poblat, i que els al·lots poden sortir i entrar sempre, casats o no. Jo no li vaig voler demanar a n’Iris si estava casada, perquè és de mala educació, però suposava que sí perquè ja tenia edat.



En fi, que la vaig acompanyar al far, i em va contar qui era el seu germà, qui era la seva germana que en realitat no era la seva germana, i els seus germans que no l’estimaven, i en Bruno, que no era molt llest. Em va contar alguna cosa d’una bicicleta i d’un ca i de com plorava quan el seu germà era viu i com plorava ara que era mort, però sincerament, no la vaig entendre.



5. La mare dels meus fills, que no creia en l’amor a primera vista.



Que si l’estimava? I tant que sí, encara que gairebé no la coneixia. Però, vull dir, tan difícil és estimar qualcú quan només l’has vist una vegada?

Jo sempre dic que l’estimava, i l’estim, perquè crec en l’amor a primera vista, però sé que ella diria que no, perquè no hi creia.



El seu nom era Ona, com les ones del mar. Ella era com les ones del mar. Ella ballava com les ones del mar, caminava com les ones del mar, parlava com les ones del mar, cantava, respirava, estimava com les ones del mar.



Del meu nom no se'n recorda, i jo ho sé perquè gairebé ningú se'n recorda del meu nom quan el dic, i ella no és cap excepció. També perquè no me’l va saber dir una sola vegada. Si aquell dia hagués sabut que tendria dos fills meus, li hauria tornat a dir, no perquè els digués als fills, però com a mínim perquè se'n recordés.



A ella la vaig conèixer al port. No sé què hi feia allà, perquè ella era dels cercles i estava casada, però a mi la gent dels cercles sempre m’havia semblat interessant. Perquè els cercles són molt diferents del port, però la gent és molt semblant, perquè al final totes les persones som molt semblants. Totes volem i evitem el mateix, totes volem morir sense haver fet res malament, totes evitem acceptar que ho hem fet, i totes desitgem no haver-ho fet.



Jo estava passejant al port perquè havia fet una cosa terrible, d’aquelles que totes les persones desitgem no haver-ne fet, i si no hagués estat per aquella cosa terrible que vaig fer, hauria estat a casa, amb ma mare, al far.



I és que ca meva era el far.

Crec que si jo no fos jo, em tindria molta enveja per viure al far, perquè és un lloc preciós. Des del jardí es poden veure kilòmetres i kilòmetres de camps, i no es veuen els cercles perquè estan cap a l’altre costat. I des de la part més alta del far pots veure kilòmetres i kilòmetres de mar.



I jo a ella li vaig dir que ca meva era el far, però que ja no vivia allà perquè havia fet una cosa terrible, i li vaig dir que ja no visitava a ma mare perquè havia fet una cosa terrible, i com que ja havia fet aquella cosa terrible, li vaig donar l’anell de ma mare. I li vaig contar que quan tingués fills, m'agradaria que ells visitessin a la seva padrina, a ma mare, i que no li fessin cap cosa terrible.



I ella se’l va posar, l’anell, i se’n va anar. Va tornar als cercles amb el seu marit, en Bruno, que ella deia que no era molt llest. I amb els seus quatre fills, en Pol, en Nil, n’Eric i na Laia. I després va tenir dos fills més, n’Iris i en Joan. I als seus fills ningú no els va estimar perquè jo era el pare. I no vaig saber res més d’ella.



Setze o desset anys després, vaig saber que pel port deien que jo tenia un fill que es passejava de tant en tant per allà i mirava la mar. No el vaig voler conèixer. Bé, realment no volia que ell em conegués a jo. Vaig saber poques coses d’aquest nin, de fet, només el vaig veure en persona dues vegades, i de casualitat. Això sí, pel port en parlaven molt d’ell.



Es va començar a dir que visitava gairebé cada dia la dona del far, i, un dia, una de les velles que comprava a la meva peixateria em va dir que l’havien assassinat. Em va donar detalls, detalls desagradables i que m’hagués estimat més no arribar a conèixer, i aquella mateixa nit em vaig sorprendre a mi mateix plorant per la mort d’un nin amb un nom que de tant en tant oblidava i que només havia vist pel carrer, i per casualitat, dues vegades.



6. La carta d’en Joan



Estimada Iris,

Fa uns mesos que he estat fent viatges a fora dels cercles i em sap molt de greu no poder explicar-te per què, però t’escric aquesta carta perquè si en qualsevol moment deix de poder anar al far a veure la padrina, ho puguis fer tu. No et donaré la carta, la trobaràs tu quan sigui el moment.



Per on podria començar?



Mira, l’altre dia, parlant amb la mama, li vaig demanar d’on havia tret l’anell que duu. Aquell que a tu t’agrada tant, que té una pedra vermella. Aquell. I ella em va dir que li havia donat el papa, però em va demanar que no li contés a ningú, perquè en Bruno pensava que se l’havia trobat en terra caminant pel bosc. Que beneit és en Bruno, oi? Jo li vaig prometre que mai, mai, mai, mai, mai diria res, o sigui que tu tampoc ho facis.



Bé, el que passa és que, fa un mes, més o menys, jo vaig sortir dels cercles per anar al far, perquè volia anar a veure la mar. A mi m’agrada molt la mar, ja ho saps, i sé que a tu també t’agradaria. Si poguessis sortir a veure-la seria increïble, és una pena que des que estàs casada ja no puguis sortir dels cercles.

En fi, que vaig anar al far, i, en arribar, vaig descobrir que aquella dona major, que la mama ens va contar que vivia al far, encara és viva.



Em va explicar que la gent del port diu que va perdre el cap quan va morir el seu marit, però que és mentida. Que ella va perdre el cap perquè el seu fill li va llevar el seu anell de matrimoni. I em va mostrar una foto, amb el seu marit, on es veia l’anell. I no t’ho creuràs! L’anell que duia era el de la mama! Jo no li vaig dir res perquè vaig pensar que podria ser que fossin molt semblants i ja està, i vaig esperar a tornar a casa per demanar-li unes quantes coses a la mama.



Li vaig demanar que em contés coses del papa, perquè demanar això no és res sospitós. Ella em va contar que el papa li havia dit que el seu pare era mort i que ja no mantenia el contacte amb la seva mare perquè ell havia fet una cosa terrible. I en aquell moment ho vaig saber. Iris, tu i jo som fills del fill de la dona del far!



El problema és que ni la mama ni la padrina se'n recorden del nom del papa. És que la padrina està perdent la memòria, per això jo la visit cada setmana una o dues vegades, i li deman coses, perquè faci memòria i em digui el nom del papa. Però està molt major, la padrina, i li costa molt.



O sigui que et deix a tu la tasca de fer-li recordar quan jo ja no pugui.



Una abraçada molt gran,

Joan.