No ens n’adonàvem, però de fet sí. El dard era llençat i la metzina, que cremava, s’estenia i conqueria les nostres ments. Ho vam dir, malgrat que sabíem que no, que era culpa d’ella.



No és que no fos estiu, feia molta calor, xafogor, d’aquella que saps que només pot acabar en tempesta i no saps si serà profitosa o torrencial. No ens movíem gens fins que vam decidir moure’ns o fer-ho veure. Vam procurar endinsar-nos-hi més. Com si el cor del bosc fos més pur, més bèstia. Clar que érem més al marge que mai. A la vista de tothom. Un dia va aparèixer un cartell. En búsqueda. I a baix, en cerca. I tres cares que Déu els guard que no fossin les nostres. I llavors va ser com si ja fos oficial, ens cercaven i ens trobarien, ve-t’ho-aquí. El fet, però, era anar fent.

No va caldre dir res, vam procurar fer com abans. Intentant ensarronar-nos a nosaltres mateixos. I ben aviat ens podies veure tornant al gorg, o al prat o on fos que anàvem abans. Però ara ens banyàvem -un xic- avergonyits, se’ns clavaven els branquillons als peus i, siguem sincers, teníem gana.

La meva germana, en canvi, anava a la seva i no se sentia gens cohibida. És com si per primera volta se sentís d’aquella manera, com si en el silenci que s’havia instal·lat hi notés la música que nosaltres ja no sabíem escoltar. Com si no calgués aguaitar de cua d’ull sabedora que el llop no ens vol cap mal, i que nosaltres també ho som, però domesticats.

Nosaltres sí que miràvem, però, ens miràvem per esbrinar si havia canviat res. Nosaltres no ho havíem fet, la concepció de nosaltres sí. Perquè va ser ell qui va voler baixar al poble, sabeu? Ah bé, és clar, també havia canviat que ara ens cercaven.



Cada cop es palesava més i ja no era estrany haver-nos d’amagar d’ells i, una mica, de nosaltres. La qüestió és que semblava que cadascú anés a la seva, però no com les diferents flors que creixen en un prat, no. No era gens, no ho sé.



El cas és que vam haver de parlar perquè així jo, ni cap de nosaltres -potser ma germana sí- podíem seguir.



-Hem de marxar

-On?

-On sigui

-Per què?

-Perquè ens persegueixen

-Per què marxar a qualsevol lloc?

-Perquè on sigui que anem serà perquè ho hem triat, sense pensar anirem on vulguem.



-Millor amagar-nos

-Ho dius perquè penses i no te’n vols anar perquè ens agrada aquesta terra, però té més sentit marxar

-Pensa-ho, això ens ho coneixem i ens podem amagar com ningú i si marxem ens poden atrapar altra gent que es conegui altres terres.

Ens vam avenir, si tal cosa es pot decidir, a quedar-nos i buscar un amagatall. El sol va canviar, n’estic segur. S’havia fet més vermell i no tenia pas tanta força. Feia més ombres. I a la nit feia fred, sí.

I així, de cop, crec que fugint -de diverses coses- vam arribar a la casa. La casa d’on havia fugit. La casa morta, l’hort mort, la terra morta. El cos se’m tibava. No era una casa, era una tomba. No hi havia ningú, era abandonada, perquè són així, ells. I aquest és l’únic sentit de tot plegat. Uns així i els altres aixà i això no té res de natural, perquè enlloc més no ho has vist ni ho veuràs.

Vam entrar i una es va asseure a la cadira i l’altre va anar al bufet, a rapinyar i jo crec que vaig caure al terra de cul. Potser sí que vaig prendre res, no ho recordo. Però tant se val, ja estava tot esquinçat.

La resta del dia la vam passar arraulits veient, des de la finestra, com ens buscaven.

No va trigar arribar el capvespre, tenyint el crepuscle de vermell.



Estàvem apinyats sense dir res, però van entrar uns soldats.

-Capitán, mire que hemos encontrado.

I va entrar un home, d’aquells que quan caminen retronen i el terra - de casa meva si més no- no aguanta la seva pressió i cruix.

-Así que ya os tenemos aquí, eh.

I llavors el mira a ell, el meu amic.

-Fill. Què fas aquí, eh? Fent de les teves bajanades, nou mesos! ¡Soldados, sacarlos!

No cal dir que jo que mai no he entès res no ho feia tampoc ara. I no pas per la llengua. Ens van treure de la casa.



-¡En fila! ¡Vuestros nombres!

Ens vam posar un al costat de l’altre. Però jo no vaig dir res. I ara ja era o bé tot fosc o bé tot vermell.



- Esteve

- Anna

No pensava badar boca.

-¡Su nombre!

Ja no em mirava a mi

-No el sé

-Se os acusa de Rebelión, sedición, desobediencia y de lo que me dé la gana. Estando en situación bélica tengo las facultades para juzgar y decretaros la pena de muerte por fusilamento.

I no crec que hi hagués més silenci perquè ja estava tothom callat d’antuvi.

-Capitán, pero solo son niños… Y es su hijo…

- Silencio! Fill, t’has equivocat. T’has ajuntat amb els perdedors, perquè tu també eres un perdedor i per això no podies ser el meu fill. Però el règim és magnànim amb els purs. Pots ser, si vols, un vencedor. Pots ser el meu fill. Però només ho demostraràs si acabes amb l’enemic, amb els rojos desviats i la seva prole.

I es va acostar a ell i li va donar un tros de ferro assassí. I el noi, l'Esteve, va entomar la pistola. I els soldats van apuntar l’Esteve.

-¡Empieza por él! ¡Que el peso de la ley lo atraviese! Vinga, noi!

I em va apuntar a mi. I jo crec, molt de debò, que vaig poder tornar a sentir la música, en un to suau i melòdic, com quan era estiu o millor, primavera. I no crec que durés massa, però vaig saber que era una escena amb final, un o altre, però amb final. Perquè la música era ascendent, d’aquella que lentament t’espitja i saps que aviat arribarà a dalt i tot seguit només podrà revelar la seva naturalesa. I la música na-nnaa-nana i ja quasi era al cim.

-Com te dius? Si us plau!

-Silvestre.



Ho vaig dir molt baixet, crec, però tampoc no em sentia. Al cap només hi tenia música i, s’ha de dir, panteixava. I ja era inevitable, per això vaig clavar les ungles a terra. Però del bum i del pam al pit vaig caure igualment. El cel era vermell, però el sol no, ja era post, i el meu pit era vermell i jo m’estava ponent. Uns crits van bramar, d’angoixa i d'eufòria. Aleshores jo ho veia tot boirós.



-Ho sento, ho sento, em sap greu.



I així és, molta plorera però bales també. I de lluny se sent un altre tret.



-No! Pareu!

No ho entenia, però ara ho entenc. Mai no han estat mortes, les terres, ho estaven les persones. Naturalment. No té res de natural, fer d’aquesta manera ser així d’humans. No cerquem mai res del que cerca la natura, nosaltres tot ho volem canviar per fer-ho nostre i, de mentrestant, matar, matar i matar. I per això les terres viuen i nosaltres no.

I us explicaria més, però jo ja no hi era.