Ben aviat, com qui no hi pensa, va venir el bon temps. Per tot. Si l’hivern va ser llarg, ja no ens n’enrecordàvem per la primavera. Aleshores ens banyàvem al gorg i l’aigua ens abraçava, juganera, traient-nos tota la brutícia. I, és curiós, però aquells dies ens sentíem nets, com mai. Bordàvem divertits i confiats, sabedors que aquella vida era nostra. I tot, tot floria, arreu, i en collíem els fruits.

I nosaltres, que tot sovint rondàvem pel prat dels soldats, un dia els vam deixar de sentir. Els seus ossos magres, per fi es van alliberar de la trista carn que els empresonava i, en pau, ho van agrair procurant no empudegar tot el camp.

El sol s’alçava sense aturador i un dia, amb aire innocent, va tenir l'avinentesa de pondre’s pel pic de la muntanya.

- Quan el sol se’n va pel cim del turó és que Santa Grata ve pel canaró.

I ho va deixar anar així com si res. Com si no fos un dard, com si ens importés que les santes passegessin per l’hort, com si fos això el que ell volia dir.



- Ja i doncs?

I aleshores sí, de fons, amb les ombres crepusculars que de cop, i sense venir a tomb, es mostraven fatals, ho va dir.

- No res, que mon avi deia que quan passa això és que en una setmana ve la festa major.



Quin esglai, el meu! Tal com si hagués dit el pitjor dels tabús. Què no hi ha coses que se sap que no es poden dir? Què no ho havíem oblidat, tot l’anterior? Què hi pensen en música, dinars i santes, els animals i bestioles i rius i tota mena de cuca que viu?

.- I podrem ballar- diu

Bona nit i fins demà. Però no se’n va pas, el neguit i m’enderio però m’adormo.

I l’endemà al matí, com si res. De fet, no, millor. Perquè ho ha dit, som persones i tot continua igual, el bosc no ens fa fora, perquè les persones també en poden ser, d’animals, no?

Queda pactat, quan la santa no sé què, baixem al poble, d’amagat sentim la música i adéu. Però sentim la música, eh. Llavors la setmana passa de pressa, com si tot anticipés la gresca i aviat ens veiem foravila.

Era de nit i paràvem l’orella i, tanmateix, no sentíem res. Hi havia llums però no m’ho sembla gens de lluminós. De sobte sentim les portes de l’esglèsia com sobren i desfilen tots. Però es palesa que si celebren res, és la tristesa i per ciris que portin se’ls veu foscos. I quin atordiment! Quasi sento el que deuen sentir ells. Sembla que no els ho hagin dit que ha arribat la primavera. Vam esperar, però veient que no en sonava cap de música, dic que jo, marxo.

I quan encara d’esma, decebut d’una il·lusió que em decebia, decideixo marxar, una veu m’atura.

Em vaig deixondir i, jo crec, que com un gat, em van sortir les ungles, tot i que potser ja les tenia d’abans.

I la germana que vaig veure em va enfurir. Perquè si jo la donava per morta, la veritat és que no distava de ser-ho. Després d’uns instants vacil·lants vam deixar la meva germana allà i vam arrencar a córrer, gelosos de la nostra vida.

Però llavors, la nena que havia cuidat de tots els germans, arrenca la plorera. I ens segueix corrent. I de cop esclata un brogit al fons, al poble i vam córrer encara més, però ella, que com a fantasma devia volar, no ens perdia petja. I unes altres cames ens segueixen, però que, poc avesades al bosc, es van perdre aviat. I nosaltres ens vam amagar al nostre cau. I ella, tan arraulida, no ho podia ser una persona i la vam acceptar.

Però uns ulls ja ens havien vist i tot era qüestió de temps, de poc temps.