Però res, tot plegat debades, eren terres mortes. Ho deia l’àvia, ton avi enterrat, ta tia també, ton pare cridat a files i ton germà… I aleshores callava i era pitjor. I en Joanet què? Però res, terres mortes. I és clar, en Joanet va morir i el pare se’n va anar i la foscor, per bé que se’n testessin a remenar i batre la terra, ens va acabar cobrint. Val a dir que va arribar plàcidament, l’àvia la predicava i la mare l’esperava. I jo, pobre de mi, perquè em mereixia morir?

-Heu perdut la guerra, Anna Maria, accepteu-ho. Torneu-me el mas, vinga. Qui se’n farà càrrec, eh? Tens fent de mare a una pubilla de setze i de caps de família a uns barbamecs! Entraran en qualsevol moment i aleshores el recuperaré a les males, m’entens oi?

-Bé doncs...

- Mare! Com que bé? No podeu abandonar-vos ara!

Resulta, però, que ja ho havia fet feia temps. I així va quedar, que en dues setmanes seríem fora.

Clar que, no semblava que la nova hagués afectat, més del que ja ho érem, a ningú. Cadascú feia el que tothom havia estat fent fins aleshores, com si no ho veiessin, que ben aviat ens estimbaríem ves a saber a on. Així que, tal com feia tothom, jo feia la meva, sense preguntar. Que mai ningú m’havia preguntat? Tampoc no ho farien ara, i jo tampoc.

Cansat de vagar esperant l’inevitable, vaig fer l’impensable i adéu-siau! Què faria sinó? Pidolar pel poble? Per la ciutat potser? No era pas un noi de lletres i el pare sempre deia que per viure a un món de facciosos millor no fer-ho, i era clar que ells havien guanyat.

Apa, doncs, per rondar sense rumb millor fer-ho a la meva terra, per mortes que fossin.

No vaig agafar res de res. Prou que me n’estava d’agafar coses mortes. El primer dia em va ser fàcil, jo aquelles contrades les coneixia de pam a pam. Aigua, al riu, menjar, dels arbres (o del tros d'en Tet) i recer, a la balma. Com els animals, ves. Heu vist mai angoixat un conill, una guilla o un cabirol? Bé, poc hi vaig caure que de nit feia fred. Però quatre branquillons i molta paciència i ja tenia la flameta. Déu n’hi do quin ensurt, però! El marrec arraulit al fons de la balma, que de tan de fosca, la nit, no l'havia vist.



- Però qui ets tu? Què jo hi era abans aquí!

El vaig clissar de pressa tot i que feia temps que no el veia. El nen de Ca els Batlle. Son pare era militar i se’n van anar quan va començar tot, amb els altres, clar.

-Jo no en vull de persones aquí! Fora!

I no va dir res fins que de cop va parlar.

-És que no en sóc, de persona.

I aleshores vaig callar jo, fins que també vaig parlar.



- Com què no?

- El meu pare diu que no sóc el seu fill.



-Aleshores et pots quedar.

I ens hi vam quedar uns quants dies, perquè entre dos no persones era més senzill.

El fred, el fort, va marxar ben aviat i no vam trigar a descobrir que la terra no era pas morta. Només ho semblava. Un dia vam trobar un camp, ple de soldats morts i amb flors, perquè el camp era florit. Duien uniformes com els del meu pare i per ell se’m van anegar els ulls. Però, tanmateix, el prat floria i vivia. Així que, tret d’uns segons dubitatius, vam fer com si res. Com un gat que passava per allà i prenia el sol. I vam fer el mateix. Van ser dies molt bèsties, fèiem el que volíem i quan volíem i això estava bé. Era això el que volíem ser, bèsties. I flors, i arbres i muntanyes i l’aigua de la pluja i dels rius. Volíem ser vius.

No ens calia pas cap raó ni saber ni més memòria que l’avui, que adés erém un gat i adés érem un ratolí.



I, tanmateix, ni així evitaríem el fat del destí.