Cada vegada estava més prop l'home d'on estàvem. Mantenia el seu fusell baixat, però encara avançava cautelós. Mentrestant, Volod continuava forcejant una mica; fent que Anton no poguera soltar-lo i agarrar el fusell per a defensar-se del seu company que s’apropava.



Podia veure la desesperació en la cara del meu germà tornar-se més notòria. La seua mirada passava del seu costat dret per on venia el soldat, per a després mirar ràpidament si el seu ostatge encara continuava respirant. Va repetir aquesta acció moltes voltes, cada vegada més ràpid.



El soldat es trobava a un parell de metres ja, buscant entre les branques al seu amic. Però Anton encara seguia sense poder fer res.



Abans que poguera acostar-se prou per a veure'ns, vaig córrer el més ràpid que les meues febles cames em permetien i em vaig abalançar sobre ell. Ara els dos estàvem en la terra, jo damunt d'ell; retenint-lo contra el sòl amb els meus braços. L'home, al principi s'havia quedat impactat i no va reaccionar durant uns segons; però ara em cridava mentre tractava de donar-me la volta i soltar-se. Era deu vegades més fort que jo, però sabia que només havia d'aguantar una mica més fins que Anton estiguera per a ajudar-me; i sabia que si no ho intentava, ens matarien als dos.



Vam estar un parell de segons més ací tirats. I cada vegada em sentia més feble, jo estava perdent força i ell anava soltant-se. No aguantaria molt més.



Quan ja pensava que era la fi, algú em va apartar suaument però de manera ràpida de damunt de l'home. Em vaig quedar tombat de costat mirant el que passava. En menys d'un segon, Anton va mirar a l'home sense la menor compassió i li va disparar al cap amb el fusell del seu propi company.



Xicotetes gotes de sang em van esguitar arribant fins a banyar la meua galta. Amb un dit em vaig netejar la sang, ara quedant impregnada en la punta d'aquesta. Vaig mirar fixament aqueix líquid roig carmesí encara sense dir res.



– Sent que hages hagut de veure això, Petró. – Va dir Anton trist – No era el que volia que passara, però no tenia més opció.



Vaig alçar la vista, i vaig veure a Anton encara subjectant el fusell amb el qual havia matat a un ésser humà. A un ésser humà. Vaig tornar a baixar la mirada. La meua ment encara no ho havia processat, però li acabava de llevar la vida a algú. El meu germà major a qui mai vaig imaginar fent una cosa així, ara acabava de matar a un home. No em feia por Anton, només sentia pena per ell. Sé que per dins devia estar patint pel que acabava de fer.



També sentia compassió pel soldat que ara jeia en el sòl immòbil, i que lentament anava creant un toll de sang al seu voltant. Em feia fàstic sentir compassió per ell, però no podia evitar-ho. Segurament tindria família i amics als qui no tornaria a veure, i tal vegada ell no volia formar part de res així. Per què sentia compassió per ells encara sent els dolents?



– Petró. – Va dir Anton cridant-me l'atenció.



El vaig tornar a mirar una altra vegada més. No m'havia donat compte fins ara, però havia estat plorant i tremolant tota aquesta estona. No podia parar de fer-ho.



Anton, llavors, va començar a acostar-se per a fer-me una abraçada, però de sobte va parar en sec. Abans de continuar, va deixar el fusell en el sòl, i va seguir. Va arribar fins mi i em va fer una abraçada profunda, fent que alguns de les meues pors s'anaren. Almenys ell era allí, i jo amb ell.



Després d'una estona, Anton em va soltar.



– Petró, – va dir – entenc que no vulgues, però hem de continuar. Encara ens queda molt per caminar.



Vaig assentir lleument com a resposta, assecant-me les llàgrimes. Ho entenia perfectament, si volíem ser lliures havíem d'arribar al més prompte possible; per a així evitar que passaren més coses com aquestes.



Abans d'anar-nos-en, vam decidir inspeccionar els dos cadàvers per a veure si podíem trobar qualsevol cosa útil a part dels fusells.



Jo vaig haver de buscar en el cadàver del soldat que havia sigut asfixiat, ja que no podia mirar a l'altre sense tremolar.



Entre les seues pertinences no vaig trobar moltes coses útils, solament una mica de pa. A part d'això, també hi havia una foto en la seua butxaca on apareixia ell somrient amb una xiqueta xicoteta als braços. En el revers de la foto posava amb lletra mal escrita: “T’estime Volod, eres el millor germà. Feliç anniversari! Amb amor, Tania”. Quan ho vaig llegir, em vaig mossegar el llavi.



Vaig decidir portar-me la foto amb mi, no volia deixar-la allí amb el significat que tenia.



També vam portar-nos la roba que ens venia. Ja que la roba dels soldats era molt abrigada, i ens ajudaria contra el fred.



Al final em vaig acabar portant les seues botes, el seu jupetí amb diverses condecoracions, el seu capell i, com no, els seus guants. Els pantalons no vaig poder posar-me'ls perquè em venien massa grans, així que vaig decidir deixar-los.



Després d'acabar, em vaig retrobar amb Anton, el qual li havia agafat tota la roba al seu soldat. Estava tacada de sang, i una esgarrifança em va recórrer l'esquena. Encara així, Anton es va guardar la nostra antiga roba en la motxilla; per a canviar-nos en arribar a Chernihiv.



Ens vam contar què havíem trobat cadascun, i vam continuar el nostre camí. Ell havia trobat pràcticament el mateix que jo en l'altre soldat.



Anton, per mi, va decidir portar els dos fusells. Enganxant les dues corretges als seus dos muscles.



El camí ara era més tranquil. Perquè anàvem armats, amb menys fred, i a més havíem aconseguit una mica de menjar que ens ajudaria.



Anton i jo caminàvem a la vora del riu, com sempre. Observant els arbres i les seues branques, i parlant com sempre de les nostres coses. Feia molt que no havia estat tant de temps amb ell, i encara que sabia que la situació no era la millor; m'alegrava de no haver d'estar sol.



Després d'un parell d'hores, ens vam quedar sense tema de conversa i vam continuar caminant en silenci. De sobte, vaig sentir una cosa freda tocant-me el coll. I en mirar cap al cel, vaig veure com xicotets flocs de neus blancs queien. Estava nevant, i sense pensar en el fred que ens podria portar això, vaig somriure de felicitat. M'encantava la neu, i sempre havia sigut un bon presagi per a mi. Tal vegada, això significava que tot aquest viatge ens serviria d'alguna cosa, i que tot acabaria bé fins i tot després de tot el que havíem passat.



Vaig estirar el braç, deixant el palmell de la mà obert. En ell, van caure diversos flocs de neu, que en tocar el guant de llana es fonien ràpidament. Anton, en veure'm fer això, em va imitar. I vaig veure com per primera vegada des de la mort de Joan, els seus ulls tenien una mica de pau.



Quan ens vam parar per a menjar i descansar, ja s'havia creat una xicoteta capa de neu en la terra. Vam decidir asseure'ns en uns troncs tallats que hi havien, i ens vam quedar ací per uns minuts, acabant el menjar que havíem anat recollint pel camí i menjant una mica del dels soldats.



–Quan arribarem? – Li vaig preguntar a Anton mentre encara menjàvem.



–Doncs, – va dir ell fent una xicoteta pausa – tenint en compte que haurem de dormir, segurament demà al matí sobre les dotze som allí.



–És molt rar pensar que serem allí. Estic emocionat, la veritat.



–Jo també, Petró. Espere que la vida ens done el que ens mereixem.



–Què farem allí primer?

–Encara no ho tinc clar. – Va sospirar – Tot dependrà de com estiga la situació quan vinguem. Però tenia pensat buscar alguna família que ens poguera acollir, almenys fins a aconseguir diners suficients per a poder tindre nosaltres una casa.



–Creus que tot eixirà bé?

–Confie en això. Sé que Joan ens està cuidant des del cel.



Vam estar parlant una estona més, fins que vam decidir posar-nos una altra vegada en camí. Anton va queixar-se perquè no es trobava molt bé, pero havíem de continuar.



La resta del dia va transcórrer de manera normal, no ens va passar res. Però en arribar la nit, els dos estàvem molt cansats; i ara hauríem de dormir els dos en el sòl amb la neu.



Vam dormir com vam poder en la terra coberta de neu. I al matí següent ens vam despertar molt prompte. Això era ja la recta final; eixe dia arribaríem al paradís i ens podríem oblidar de tot. A Anton li va costar una mica més començar a caminar, pareixia molt cansat, però va insstir en continuar i no descansar.



No em podia creure que això estava passant. Quedava tan poc per a poder ser feliços, i per a poder trobar el que tant volíem. Encara estant més cansats que altres dies, hui era quan més ràpid caminàvem. Volíem arribar ja d'una vegada, i poder despreocupar-nos de tot això.



M'imaginava com seria la nostra vida a partir d'ara, sense haver de patir. I sense estar embolicats en tanta mort per tots els costats. Així, no hauria de veure'ls la cara tots els dies als dos homes dels cadàvers. I tal vegada, ací per fi trobaria la felicitat.



Encara així, no podia evitar sentir-me trist. Perquè sabia que no estava amb la meua família, i això em feia molt de mal. Però era el millor per a tots, no podia ser allí ni un dia més. No suportava viure així, i només esperava que els altres s'adonaren també.



Portàvem ja molt caminant, i jo estava mirant el sòl; encara veient la neu que quedava de la nit anterior.



Anton feia unes hores que semblava molt malament, i caminava de manera estranya. El que siga que tinguera, estava empitjorant.



–Anton, – li vaig dir preocupat – estàs bé?



No em va dir res, i només mirava al sòl. Llavors vaig decidir parar-me, però ell va continuar caminant.



– Anton! – Li vaig cridar al veure que no es parava.



Aquesta vegada sí que em va fer cas i es va frenar, girant-se. I vaig veure la seua cara mirant-me amb els ulls buits i completament pàl·lid. Vaig córrer al seu costat preocupat, i li vaig agafar dels muscles agitant-lo lleument per a veure si reaccionava.



– Petró… – va dir quasi murmurant – no em trobe molt bé.



– Què passa? – Vaig cridar-le. – Anton, dis-me què passa, per Déu.



En menys d'un segon, Anton es va desplomar en el sòl i va caure sobre la neu freda. Vaig baixar ràpidament on estava ell, agenollant-me al seu costat. Anton no deia res, i pràcticament no podia mantindre els ulls oberts.



Jo mirava a tots costats buscant alguna cosa que tal vegada podia ajudar-me, però no hi havia res. Vaig decidir posar-li la mà en el front, i estava cremant. No sé quanta febre tindria, però no era normal.



La seua respiració afeblida es mesclava juntament amb el so del flux del riu que ens havia portat fins ací.



Vaig col·locar el seu cap en els meus genolls, i no podia parar de mirar-li. No em podia creure el que estava passant tan de sobte. Feia unes hores parlàvem de com seríem lliures, i ara tal vegada aqueixa llibertat mai es compliria.



– Anton, – vaig dir aguantant-me les llàgrimes – dis-me per favor que no m'abandonaràs. T'ho suplique.



– Ho sent, Petró… – Va dir ell plorant.



– Per favor Anton, m'ho vas prometre. Em vas jurar que arribaríem junts, així que no em faces això.



Anton no em deia res, i només plorava sense parar. Tal vegada era l'única cosa que podia fer.



– Petró, ara estaré amb Joan, val? – Va dir com podia amb els seus últims alens. – No et preocupes per mi, només… contínua pel riu. T’estime, germanet.



Em vaig quedar mirant-li sense dir res. Ara les seues llàgrimes havien cessat, ja no plorava més. Ja no vivia més. I només quedava en la meua falda una corfa buida, on abans habitava el meu estimat germà.



Em vaig acostar al seu pit, sense contindre les llàgrimes que eixien sense frenar. I recolzat en el seu cor que ja no bategava li vaig murmurar:



– T’estime.



Vaig estar una hora tal vegada en ell, pensant en tot el que havíem viscut. I com s'havia anat sense poder completar el seu somni. Al final, vaig haver d'alçar-me i seguir, ja que havia de fer-ho per ell. Abans d'anar-me, vaig agafar la seua motxilla amb la nostra roba i les seues coses.



Ara el meu cor estava ple de més tristesa i dolor que mai. El meu germà havia mort als meus braços, i havia de viure amb això jo sol.



El holodomor i injustícia dels soviètics havia causat tot això. Maleïa a Stalin, i maleïa la seua dictadura. Trobava a faltar la meua llar i les meues terres natals; el meu Ucraïna. M'havien robat tot, les coses que més m'importaven ja no estaven amb mi. No entenia per què havia de suportar tot això, quin era el mal que havia fet? Què era el que havíem fet per a meréixer això?



Sabia que mai podria superar això, tal vegada aprendria a conviure amb el dolor, però ja res seria igual. Tot això marcava un abans i un després en la meua vida, i sabia que mai em recuperaria. El dolor seria infinit, i la meua tristesa no marciria mai.



Vaig caminar durant hores, ignorant la fam i el dolor; només volia arribar a Chernihiv d'una vegada i acabar amb això que havia començat. Només necessitava arribar.



Començava a enfosquir, però no em detenia. Va ser llavors quan a la distància vaig veure la ciutat. Ho havia aconseguit.



Abans d'entrar, vaig desviar-me una mica del camí i vaig canviar-me la roba per la meua. Deixant la dels soldats en el sòl amagada darrere d'uns arbustos.



Ara que havia arribat, tenia unes poques esperances sobre el meu futur per primera vegada. Però sempre pensaria com hauria sigut si Anton estiguese amb mi.



En acabar de canviar-me, em vaig dirigir a l'entrada del poble. Quedaven només uns passos més per a poder ser lliure, i perquè tot aquest trajecte ple de mort, desesperació i tristesa tinguera una raó de ser. Hauria valgut la pena?



Vaig fer uns passos més, i a la fi em vam endinsar. Vaig començar a mirar per tots costats, buscant xicotets negocis on vengueren aliments, o qualsevol cosa per a menjar. Però no vaig trobar res, era estrany. Tot hauria d’estar ple d'això, però no hi havia ni rastre.



Vaig començar a caminar per un carrer bastant ampli buscant a algú per a parlar, i de front vaig veure a dos homes tocant la porta d'una casa. Els dos eren bastant alts i prims, i semblava que portaven alguna cosa amb si darrere de la seua esquena. Després de tocar la porta, u d’ells va cridar com si fora part d’una broma cruel:



– Teniu cadàvers per a traure?



Vaig caure de genolls, veient com res havia valgut la pena. No tenia escapatòria, i ara estava sol. L'infern no havia fet més que començar.