F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Holodomor (Miau)
IES VICTORIA KENT (Elx)
Inici: Terres mortes (Núria Bendicho Giró)
1.Nen

Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.


Capítol 1:  Fèrtil.

– Teniu cadàvers per a traure? – Va cridar una veu coneguda des de fora de casa.



Eren ja les dotze? Aquells homes havien vingut cada dia durant els últims mesos amb un carro. Tocaven casa per casa preguntant el mateix, i per al moment d'arribar a la nostra casa el seu carro estava sempre ple de cossos. Tenien un aspecte seriós, aqueix no era el millor treball que es podia tindre. Un d'ells portava ulleres i tenia un cristall trencat. De tant veure'ls, diria que és el cristall dret fins i tot.



– No. – Va dir el meu pare fart de respondre aquella pregunta que li feia recordar la situació en la qual ens trobàvem diàriament.



I així, els dos homes van tornar a la seua rutina. I jo una vegada més em quedava sense res que fer, tornant a notar la fam venint.



L'última vegada que vaig menjar va ser fa dos dies en cap d’any del 1933, quan Joan va portar blat amagat. Però per això havia rebut una pallissa dels russos. I fa unes hores havia empitjorat. Joan era el germà més major i jo el més xicotet. Supose que per això ens estimàvem tant. Ell sempre m'havia cuidat.



I també la meua mare havia començat a empitjorar d'una malaltia que li havia causat la fam.



Encara així era estrany, veia els nostres camps fèrtils com sempre, tal vegada més que mai; però nosaltres no menjàvem. Tot el que cultivem se l'emporten els oficials d’Stalin i nosaltres ens quedem sense res. No sé com hem sobreviscut tant de temps d'aquesta manera, i a més amb el naixement d'Ana, la meua neboda. Ara som huit persones i cada vegada la situació és pitjor. Tinc por de morir de fam, però tinc més por al que puguen fer els oficials russos. El terror que han imposat al nostre poble és inhumà i ja milers han mort. Jo no vull ser un més ni vull que la meua família ho siga.



No ho suporte, veig cada dia com les cares dels meus familiars es deterioren i com els seus abans càlids ulls han passat a no ser més que dues conques buides que només mostren patiment.



La meua mare va intentar mantenir-se positiva davant el holodomor que ens fan passar, però des que Joan va ser ferit no és la mateixa. Va ser un colp de brutalitat directe i a la fi assimilava el que estava passant. Això li ha afectat físicament i mentalment, ja no la podia reconéixer. Se m'ha oblidat el so del seu riure.



– Petró, – la veu greu del meu pare va interrompre els meus pensaments – acompanya'm a buscar menjar.



Vaig assentir sense dir res. No volia anar perquè estava molt cansat, però sabia que no tenia opció.



Vam eixir els dos de casa i vam començar a seguir el camí que portava al camp.



– Papà, quan acabarà la fam? – El meu pare es va quedar en silenci.



– La veritat, – va donar un sospir – no ho sé. No sé què dir-te, Petró.

– I per què ens fan això? Per què ens maten i roben? Som els ucraïnesos dolents?

– Petró! No digues això. No som dolents. El nostre únic pecat comés ha sigut nàixer al costat d'éssers tan despietats. I tampoc sé per què ens fan això, mai ho he sabut, i crec que mai ho arribaré a entendre. L'única cosa que podem fer és sobreviure. Hem de sobreviure per aquells que no van poder i per aquells que no podran fer-ho.



Van eixir llàgrimes dels meus ulls, que vaig intentar ocultar ràpidament. I vam continuar caminant sense dir res.



– Ja pots buscar grans per ací, amb sort trobarem alguna rata. – Va dir el meu pare trencant un silenci que havia durat minuts.



Fent-li cas em vaig desviar una mica del camí per a poder buscar qualsevol cosa que ens poguera servir per a assaciar la fam.



Vaig buscar durant diversos minuts seguits, però no podia trobar res. I l'exercici físic soamentl feia que la meua fam empitjorara. Ja començava a desesperar-me, no hi havia res que em servira.



Per a tranquil·litzar-me vaig decidir mastegar tabac. Era l'única cosa que podia relaxar-me últimament, i a més em servia per a fer creure al meu cos que menjava. Sabia que era encara jove per a estar fent-ho, però quina altra cosa podia fer?



Després d'acabar-me el tabac que em quedava, el vaig escopir i vaig decidir buscar més dins del camp a veure si trobava alguna cosa.



“No hi ha res ací tampoc”– Vaig pensar per a mi mateix i vaig continuar caminant lentament en direcció al centre.



Em vaig parar en sec. Vaig veure a una xiqueta d'uns set anys amb roba bruta, i cabell negre embullat. Estava pàl·lida i extremadament prima. I es trobava de genolls en un toll de sang.



– Mamà, mamà per favor. Per favor desperta. No em deixes sola per favor, no vull estar sense tu. – Deia la xiqueta amb una veu trencada en el meu idioma natal, mentre agarrava amb força la mà de qui era la seua mare i posava el seu cap al pit que ja no respirava.



Vaig sentir un dolor a l'ànima. Alguna cosa que tal vegada mai havia sentit abans. Havien sigut els soviètics. El meu cor es va omplir de dolor i ràbia, perquè sabia que no podia fer res. Vaig tornar a plorar, pensant que segurament haurien matat a la mare davant de la filla.



Volia apartar la vista però no em podia moure. Els crits desesperats de la xiqueta m’havien envaït les oïdes i la ment, i ja no podia fer res més que restar mirant-les. Volia despertar d'aquest malson al qual havia començat a dir vida.



De sobte, vaig sentir una estirada al braç. En donar-me la volta vaig veure que era el meu pare. Ell, lentament, es va apropar a la xiqueta que encara cridava, i li va fer moltes preguntes per a ajudar-la. Ella solament el mirava amb grans ulls blaus, plens de patiment i dolor, sense contestar. Després d’uns minuts, el meu pare es va rendir i vam decidir tornar ja a casa perquè papà havia trobar uns pocs grans de blat.



Jo no podia parlar, l'escena que acabava de presenciar no s'anava de la meua ment.



Tal vegada, hauríem estat fora durant un parell d'hores, però en arribar tots seguien igual que quan ens vam anar.



– Què tal, estimat? – Va dir la meua mare, encara subjectant tendrament a Joan. – Heu trobat molt?

– Papà ha trobat grans, però jo no he servit de molt.



– No digues això! – Va saltar el meu pare. – M'has fet companyia, i això de vegades és una de les millors coses que pots fer per algú.



Li vaig fer un somriure feble i vaig decidir tombar-me cap per amunt al sofà, fent que la poca llum que eixia del sol per la finestra em donara directament a la cara. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament. Ja tenia dotze anys, però a vegades sentia que encara era un nen. Tal vegada em sentia així perquè encara ho era, però tota aquesta situació m'havia fet madurar de colp, sense voler-ho jo. Ja portàvem uns mesos de fam. I les úniques vegades que menjàvem era per Joan, que tenia 19 anys. Ell també era un nen. I ara es moria. No m'agradava veure’l. No perquè no m'importara, sinó al contrari; m'importava massa. I em feia molt de mal veure’l així. De tan sols imaginar-ho, se m'estremia el cos.



Tot havia vingut tan de colp, que ningú sabia què fer. El naixement d'Ana, la deterioració de mamà i Joan; i la fam.



I tot això per què? Per a satisfer idees utòpiques que mai es realitzarien? I que només portaven dolor.



“Els odie.” – Vaig pensar.



–Petró, a dinar! – Vaig sentir dir al meu germà Josep a la distància.



–Vaig!



Ara dinàvem a l'habitació on estaven Joan i mamà perquè ells no es podien moure. Això va ser idea del meu germà Anton. Ell era el millor amic de Joan, fins i tot més que jo. Sempre s'havien portat molt bé, i es complementaven l'u a l'altre. Anton era reservat i callat, i li feia més por dir les seues idees. Mentre que Joan era el contrari, i sempre havia protegit a Anton.



En arribar a l'habitació poc il·luminada, Natàlia,com sempre, estava de peu donant-li el pit a Ana. Tenia 18 anys i era molt bonica. Tenia el seu cabell ros sempre recollit i “sempre” estava feliç. Crec que no la vaig veure plorar ni quan es va assabentar que el seu espòs havia sigut assassinat pels russos. O bé, això ens volia fer creure. Jo sabia que no era així. Les parets són fines i tenim les habitacions al costat; cada nit la sentia plorar. Supose que tots ploràvem. Mai li ho he dit, perquè sé que no vol que ningú ho sàpia.



Joan estava recolzat en la falda de mamà. Mai m'havia adonat de com s'assemblaven. Els dos tenien grans ulls negres i un nas gran. També tenien el mateix color de cabell cendra brillant. Però ara els dos no eren com abans, i tenien una cara prima i pàl·lida amb grans ulleres d'expressió solemne i depressiva. Però fins i tot així, els dos intentaven somriure.



Em vaig asseure en el cercle on estaven tots al costat de Josep. El dinar, si el podíem dir dinar, era un esquirol que havíem trobat feia uns dies. Era l’unica cosa que teníem. Tots vam acabar ràpid el nostre plat menys Joan, que deia que no volia dinar.



Tots ens vam quedar junts xarrant i fins i tot fent bromes. Mamà de vegades no podia quasi ni parlar per la seua constant tos, i Joan no tenia forces com per a fer-ho. Però la resta contàvem les coses que havíem fet, i tots ens ho passàvem bé.



Aquests moments eren els que em feien continuar lluitant, ja que no sols ho feia per mi; sinó per tots. No els podia deixar.



Abans que ens adonàrem ja era quasi de nit. Els meus germans es van anar a continuar treballant la terra, la meua germana se’n va anar a dormir a Ana, i el meu pare va decidir quedar-se una estona més. Jo me’n vaig anar perquè estava molt cansat; hui havia sortit i el meu cos no donava per a més. Em vaig acomiadar, i els vaig dir que els estimava. Li vaig fer una abraçada extra a Joan perquè millorara.



En arribar a la meua habitació, em vaig tombar al llit. Volia estar feliç però no podia, Joan estava molt malament. Quasi ni podia obrir els ulls. I no era ell mateix. No volia que es morira.



Vaig enterrar el meu cap al coixí per a evitar pensar-ho. Però el pensament no desapareixia.



Al matí següent, uns crits van despertar a tota la casa; era la meua mare qui cridava.



Tots vam eixir corrent a l'habitació on estàvem, i en obrir la porta no vaig poder creure el que veia. Joan estava mort als braços de mamà, i ella bressolava lentament el seu cos sense vida mentre llàgrimes queien per la seua cara.



“No pot ser. Per favor, això ha de ser mentida. Joan no pot estar mort, no pot estar-ho per favor.” La meua ment estava plena de pensaments així.



Vaig eixir corrent de l'habitació amb llàgrimes als ulls i cridant. Els russos s'havien emportat al meu germà. Vaig donar una punyada a la paret i els artells van començar a sagnar. Però això no era gens comparat amb el dolor que sentia al meu cor.



Això em va fer veure-ho tot més clar. Em vaig assecar les llàgrimes i vaig entrar una vegada més a l'habitació on tots encara estaven reunits plorant la mort d'un germà i d'un fill. Vaig obrir la porta d'un colp i tots em van mirar estranyats. Però jo estava decidit, i amb la veu més ferma que pots posar després de descobrir que el teu germà està mort, vaig dir:



– Hem de fugir d'ací.

 
Miau | Inici: Terres mortes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]