–Petró! – Va cridar el meu pare – No veus que no és moment per a les teues ximpleries? El teu germà està mort, Petró!

–Papà... – Vaig respondre amb un to dolgut – Vaig de debò; hem d'escapar-nos. No us adoneu de tot el que està passant?

–Més que ningú ens adonem. És per això que és una bogeria! O què, volies simplement deixar tot darrere? La nostra llar, la nostra terra?

–No, però…

–Aleshores? – Em va interrompre el meu pare una vegada més. – I què faríem amb Ana, i amb la teua mare malalta?



No volia escoltar més. Vaig eixir corrent de l'habitació, deixant-los a tots darrere. Sent que ningú vol escoltar-me, i tampoc sé què tenen pensat fer. Hem de continuar vivint com si res haguera passat? Jo no podia, no podré oblidar mai la cara de dolor de mamà sostenint en braços a Joan mort.



Havia arribat ja al portal de casa, i abans que em donara compte em vaig esfondrar en el sòl. Estava de genolls a terra, agarrant-me el cap i mirant al sòl. Les llàgrimes més agres que havia sentit mai van brollar dels meus ulls, recorrent les meues galtes fins a arribar al sòl humitejant-lo ràpidament.



No podia alçar el cap, i les meues mans i cames tremolaven més que mai. No sé ni tan sols d'on les meues cames treien les forces per a mantindre'm de genolls i no col·lapsar en el sòl.



Pensava en tot, però alhora en res.



Pensava en Joan i tota la família, però també pensava en si anar-me sol i deixar a tots darrere. Pensava en mamà, o en el que quedava d'ella. I en com tant de bo, tant de bo, Joan no haguera mort patint. Això era el que més em turmentava de tot. Joan mereixia una mort pacífica i indolora, però sé que això és impossible. No podia deixar de pensar en el sofriment de com s'adonava que era la fi de tot, i que no podies fer res encara tenint a tota la teua família al costat. Quin haurà sigut el seu últim pensament? Hauré passat per la seua ment en els seus últims segons de vida? Haurà pensat en com al matí trobaríem el seu cos sense vida? I, estarà feliç d'a la fi haver-se lliurat d'aquest turment?



De sobte, algú em va donar un colp amb la sabata en la cuixa i va dir:



–Oi, xic, ens has sentit?



Vaig alçar la vista i eren ells. L'home amb ulleres amb el cristall dret trencat i el seu company. Els missatgers del dimoni. Abans que parlaren, ja sabia el que anaven a preguntar. Però encara sabent el que estava a punt de passar, mai crec que pugues preparar-te per a una situació així. I llavors ho van dir:



–Tens cadàvers per a traure?



No sabia què dir. No podia reaccionar. Però, llavors, una veu de darrere va respondre per mi:



–No. No tenim cadàvers. – Era la veu del meu germà Antón.



I així, els dos homes van tornar a la seua rutina de sempre. Jo em vaig quedar tal com estava, fins que Antón es va posar davant de mi acatxant-se.



– Petró. Fugim. Tu i jo. – Va dir mentre m'agarrava dels muscles.

– Però… Antón. Tal vegada papà té raó. No podem fugir. I tampoc podem anar-nos sense ells.

– Ara que no està Joan no em queda ningú. I ja no té sentit seguir ací.

–No tenim ni pla!

–Sé què hem de fer. Joan i jo ens anàvem a escapar els dos, i ja teníem un pla per a fer-lo.

– Us anaveu a anar sense mi?



Antón es va quedar en silenci durant segons mirant al sòl.



–Ho sent. – Va alçar el cap per a mirar-me una vegada més.



Ara era jo qui estava callat. Pensant en què fer; no tenia res clar. Però encara així, vaig dir:



–Fugim d'ací, Antón.



Abans que em donara compte, Antón havia entrat per la seua motxilla la qual ja estava preparada i ens trobàvem escrivint una carta a la nostra família:



“No podem continuar vivint ací. Fugiu vosaltres també, no hi ha res pel que seguir ací. Podeu trobar-nos a l'altre costat del riu, a l'altra Ucraïna; on la gent no ha de preocupar-se per cadàvers. Sempre estareu a les nostres ments, fins al dia en què ens tornem a trobar. Us estimem. P.D: Per favor, doneu-li a Joan un enterrament com cal.”



Vam acabar la carta signant-la, i fent un dibuix orientatiu de com arribar a l'altre costat del riu.



Vam deixar la carta al costat de la porta exterior de la casa, i vam començar el nostre camí. L'única cosa que teníem era el que Antón portava en la seua motxilla, que jo ni sabia què era. Jo caminava darrere d'Antón, mentre ell guiava el camí. Encara continuava pensant si havia fet el correcte deixant-los arrere, però ja era massa tard.



Estàvem anant pel camí que portava al camp, i jo tornava a veure una vegada més els arbres i roques del dia anterior. Vam caminar una mica més, i llavors la vaig trobar; era la xiqueta que cridava per la mort de la seua mare. Només que ara no cridava. Ara no vivia. Continuava encara agafant la mà de la seua mare, i encara posant el seu cap contra el seu pit. Havia tornat a estar al costat de la seua mare una vegada més. Tal vegada és cruel, però vaig sentir un alleujament estrany al saber que ja no havia d'estar més en aquest món.



–Petró, no et perdes. – Em va dir el meu germà en veure'm distret.



Vam estar tot el dia caminant fins que es va posar el sol. Antón m'havia explicat que l'única cosa que havíem de fer era seguir el riu per a poder arribar a la regió de Chernihiv, on no s'estava passant tanta fam.



Després de molt temps caminant, havíem arribat a una zona on ens podíem tombar tranquil·lament. Estava plena d'arbres enormes amb les fulles caigudes, i com no, amb el riu sempre del nostre costat. Ens vam col·locar al costat d'un lloc on la terra estava més blana, i tenia menys roques.



Feia molt de fred, però aleshores Antón va traure de la seua motxilla un edredó prou gros per a fer-nos passar menys fred als dos. Vam voler fer una foguera, però vam pensar que no seria el millor; ja que podríem ser descoberts.



Durant el camí, per sort, vam trobar animalets xicotets que ens van ajudar a no passar tanta fam després d'haver caminat tant. Antón m'havia dit que segurament seríem allí sobre el matí de dins de dos dies al ritme que anàvem. Jo només volia arribar ja, i tal vegada trobar algun refugi que ens ajudara.



Encara no seria molt tard , però els dos estàvem cansats i vam anar-nos a dormir poc després d'haver-nos tapat amb l'edredó. Però jo no podia dormir.



–Antón, – vaig dir jo observant el cel ple d'estreles – estàs despert?

–Què passa?

–Creus que ho hem fet bé? – Vaig dubtar a preguntar.

–Supose que la resposta dependrà del futur; ara mateix no et puc dir res. – Em va dir ell encara amb els ulls tancats. – Però jo no em penedisc.



Encara tenia un altre dubte que havia romàs en la meua ment tot el dia:



–Per què anaveu a fugir sols Joan i tu?



Ara, els seus ulls es van obrir; deixant veure el verd que amagava. El mateix to de color que papà.



–No sé Petró, simplement volíem fugir. No aguantàvem més. Just el dia quan ell…– La veu se li va tallar. – va ser atacat, és quan anàvem a fer-ho. Portàvem ja molt temps pensant en això, i et promet que no ho volíem fer per abandonar-vos. Fins i tot pensàvem que seria millor per a vosaltres; així hi hauria menys boques que alimentar. Supose que ara m'entens millor, no? Ja que al final hem fugit els dos…



No vaig respondre. No volia admetre que encara estant amb ell, a quilòmetres de distància de la nostra família, no entenia del tot què feia ací. Era rar, al cap i a la fi va ser la meua idea també el fugir; però no sabia bé per què ho havia fet.



Supose que el meu silenci va donar fi a la conversa, perquè Antón va tornar a tancar els seus ulls. Amagant una altra vegada el seus ulls tan coneguts.



Ara només quedava jo i la meua ment, i estava més ennuvolada que mai. Però encara així, l'única cosa en el que podia pensar era en la meua família; eren el més important per a mi, però just ara en els moments més difícils no estava amb ells. Sempre havien sigut ells els qui m'havien ajudat en tot, hem fet el correcte? Només espere que lligen la carta al més prompte possible i decidisquen vindre amb nosaltres. A soles vull tornar a ser una família feliç com érem abans, però crec que ja no es pot arreglar el que s’ha trencat. I a més, quan una de les peces ja no hi és.



Estaria Joan en una d'aqueixes estreles tan brillants del cel observant-nos? Potser estava orgullós que poguérem haver continuat amb el pla; i que almenys dos poguérem ser lliures.



L'endemà, ens vam despertar abans que isquera el primer raig de sol; encara ens quedava molt de camí per davant. Vam recollir les coses ràpidament, i vam continuar amb la nostra ruta; sempre seguint el riu.



Portaríem un parell d'hores ja camí, quan de sobte no gaire a la distància vam veure a dos soldats soviètics passejant al costat del riu amb els seus fusells. Semblaven despreocupats parlant sobre les seues coses, i encara no ens havien vist.



Sense dir res, Antón em va agafar del braç i vam acabar entre els arbres del bosc que envoltava tot.



– Petró, els has vist, no? – Va dir Antón agafant-me dels muscles i mirant-me.

– Sí, què fem?

– Haurem de seguir pels arbres perquè no ens vegen, però no ens podem endinsar molt; no podem perdre al riu de vista. Si no, nosaltres estaríem perduts.



Vaig assentir en silenci, i vam començar a caminar intentant no fer soroll i esquivant branques seques que ens delatarien. Els guàrdies semblaven seguir una ruta, movent-se de dalt a baix tota l'estona en els mateixos pocs metres.



Ja havíem arribat a estar just al seu costat, i ara ens movíem en sintonia a ells; avançant cap avant a la mateixa velocitat. Estàvem acatxats perquè no ens veren, i les meues pulsacions començaven a accelerar-se per temor a ser descoberts.



– Volod, no em digues que això és el que crec que és. – Va dir un dels soldats mentre el meu cor es parava durant un segon; ens havien descobert. – De veres portes els guants que et va fer la teua mare?



Vaig donar un profund sospir d'alleujament, i vaig escoltar com el meu germà tenia la mateixa reacció. Pensava que ja era la fi de tot, però semblava que Déu no volia que acabàrem ací.



– Sí, què et passa amb els meus guants, eh? – Li va respondre l'altre soldat.

– No, res, és que… – Abans d'acabar la frase, el soldat li va agafar els guants a Volod i els va tirar a on estàvem, caient no gaire lluny de nosaltres.



Els meus ulls es van trobar amb els ulls d'Antón, oberts d'impressió igual que els meus. Tardant un segon a pensar, els dos ens vam amagar darrere d'un arbust prou gran per a tapar-nos. Poc després, Volod ja es trobava al nostre costat buscant els seus guants.



Antón llavors em va tocar el muscle, i en mirar-li em va assenyalar avall. En el sòl, entre la terra, estaven els guants de llana rojos que estava buscant el soldat armat.



– Merda. – Va murmurar el meu germà.



Volod, quedant-se sense llocs on buscar, cada vegada s'acostava més on estàvem nosaltres.



I, en un moment en el qual no mirava, Antón es va abalançar sobre la seua esquena. Agarrant el seu fusell i ofegant-li des de darrere amb ell, fent que el major so que poguera fer foren uns crits ofegats.



Lentament el soldat perdia consciència, i els seus forcejaments eren més febles.



– Volod, per què tardes tant? – Va dir el seu company acostant-se a nosaltres.