Vam agafar la dinàmica de parlar cada dia i a tothora i quan ens veiem pel pavelló sempre creuàvem mirades i ens abraçàvem. Malgrat això, ningú no s’atrevia a expressar el que sentíem ni proposava la idea de quedar els dos a soles. Ell es veia un xic molt tímid, encara que estiguera agafant confiança, per la qual cosa em tocava a mi prendre responsabilitats i tirar del carro. A mi! Una jove molt espavilada, però sense experiència en l’amor i a qui confonia aquest aspecte de la seua vida que mai havia estat tan present i en el qual no podia dir que ho tenia tot controlat, com en la resta d’àmbits. Les meues amigues m’aconsellaven i esperaven molt ansioses que la nostra relació prenguera forma i fora avançant.



Unes poques setmanes després, la meua amiga Cristine donà una festa al seu camp a la qual assistirien els equips sènior del nostre club i jo vaig veure aquesta com l’oportunitat perfecta perquè sorgira alguna cosa més enllà d’allò ja habitual entre nosaltres. Abans que arribara el moment i com sempre, jo estava molt emocionada i m’havia fet il·lusions de tot el que podria passar amb Xavi, ja que estava segura que l’ambient faria que ens soltàrem (sobretot ell).



La meua situació a l’esdeveniment es resumeix en: jo volia estar amb els meus amics, però també amb ell. En el meu cap, aquella nit aclariríem el que sentíem i fins i tot tenia pensat declarar-me. Anava d’un lloc a un altre, com en la vida mateixa: a la meua bola. Una de les vegades, quan me’l vaig trobar amb un grup de persones, vam decidir anar a passejar per la finca i, finalment, vam seure en un banc molt bonic i decorat que hi havia una mica allunyat de la resta de gent. Entretant, manteníem una conversa normal entre nosaltres i, quan es va fer el sil·lenci, ens vam quedar arraulits i encaramel·lats. Des del meu punt de vista, va ser una escena un poc incòmoda alhora que tendra, puix que no deiem res, però el contacte físic denotava l’estima que ens teníem. Jo retenia moltes coses a la ment i, entre elles, volia dir-li que gaudia i m’agradava molt estar amb ell (pareixia obvi, ara bé ningú no ho havia verbalitzat fins al moment). De sobte, ell se’n va moure i canviàrem de posició: els nostres ulls agafaren línia directa i tots dos vam sentir la màgia. Eixes papallones que jo sempre sentia quan el veia o rebia un missatge seu s'elevaven a l'enèsima potència i demostraven la gran connexió que s’havia establert entre nosaltres. Era una d’eixes mirades que “valen més que mil paraules”. La nostra era una unió especial, la qual s’havia anat cuinant a foc lent, i les ganes que teníem de demostrar-nos el nostre amor (encara que no ens decidíem) eren immenses.



I va ser en aquest precís instant que els nostres llavis es van juntar i jo em vaig deixar portar (per ell i per la situació); un dels consells que més havia escoltat durant l’última setmana: que tot fluïsca i que res influïsca. Les abraçades a continuació van ser molt intenses i expressaven un amor molt profund. Poc després, ens alçàrem i, agafats de la mà, ens vam dirigir al lloc on es trobaven els demés assistents a la festa. Tot el món s’havia adonat que faltàvem els dos i suposaven que estaríem junts, per la qual cosa van ser molt freqüents les preguntes sobre què havia passat quan estàvem “desapareguts”.



A partir d’aquella nit, tot estigué més relaxat entre nosaltres i jo ja no tenia pressa per avançar. Sempre que ens veiem, ens saludàvem amb un petó i vam començar a quedar més sovint. Va ser romàntic i bonic, ja que en la setena (el nostre número a l’handbol) cita vam decidir anar a sopar a una terrassa on ell, durant les postres (la meua part favorita del menjar; soc molt llaminera), em preguntà si féiem oficial la nostra relació. Era evident que sí i aquell 4 de febrer es va quedar com el dia del nostre aniversari.



Finalment, els nostres Erasmus van acabar de manera simultània i vam haver de deixar els nostres equips i la nostra vida a la capital francesa (la ciutat de l’amor, que ho havia sigut per a nosaltres de veritat). Així mateix, vam tornar al nostre país natal: Espanya –quant de temps!. Ja allí vam haver de prendre la decisió de mudar-nos a Madrid per tal de continuar amb els nostres estudis i la vida conjunta. És per això que ara vivim junts i ens estimem fins anar a París i tornar (les voltes que faça falta), amb bitllets trepitjats a la neu i tot.