Jo estava utilitzant la màquina d’autoservei, que funcionava molt lentament i va expulsar bruscament el paper que em permetia pujar a aquell mitjà de transport. Així, el bitllet va volar i va caure a terra, on va ser trepitjat als pocs segons per unes botes que segur que calfaven enmig d’aquell clima tan fred. En eixe moment, només volia acabar amb l’existència d’aquella persona que no es fixava en el sòl quan caminava i per la seua culpa hauria de tornar a casa a peu. La ràbia em va fer posar cara rància, però vaig alçar el cap i els nostres ulls van coincidir i jo ho vaig sentir com un senyal: el destí volia que els nostres camins es creuaren. Aquesta interpretació de l’escena va ser causa que no vam intercanviar ni una sola paraula, encara que el seu gest amable em donà l’efecte que no havia estat intencionat i transmetia una sensació de complicitat. No vaig ser la única a sentir això, ja que ell em donà el seu bitllet i es quedà mirant-me fins que vaig pujar al metro i ens allunyàrem de la zona. Arribà la meua parada, just enfront la residència: la meua llar durant els propers mesos. El trajecte havia acabat per aquell dia i jo em trobava molt cansada, necessitava recarregar les piles per poder afrontar amb energia la intensa setmana que se’m proposava.
La nit se’m va fer eterna: el xic misteriós apareixia en els meus somnis i em causava curiositat i familiaritat fins al punt d’inquietar-me. A les set i mitja del matí em vaig despertar i no vaig poder evitar pensar què li passaria, si era tímid o tampoc va saber com actuar… si era francés, o potser estranger, si estava perdut i només necessitava la meua ajuda… Seguia sorpresa per la meua pròpia reacció, perquè l’acció més habitual en una persona impulsiva com jo haguera sigut cridar-li molt fort amb la intenció de deixar-li clar de manera sincera que m’havia sentat malament la seua falta d’atenció, no quedar-me sense alè i esperar que el temps passara per a assimilar el succeït.
A meitat d’aquella setmana teníem un partit important de la lliga europea d’handbol, motiu pel qual no assistiria a la universitat i hauria d’estudiar a casa per als exàmens del mes següent. Així, encara que els entrenaments i la carrera de farmàcia requerien el meu compromís, no podia evitar perdre la concentració i recordar el somriure del xic misteriós del dilluns per la nit. Quan em desplaçava per la capital francesa, observava constantment per tot el meu voltant, ja que volia encontrar-me’l una altra volta, esperava que fora més fàcil veure aquell xic tan ben vestit que tenia port d’esportista. Ara que ho pensava, la seua roba em resultava coneguda, no es pareixia gens a la moda parisina, sinó a la manera de vestir d’Espanya, on jo vivia. És veritat que el meu erasmus havia començat feia només uns mesos, però ja era capaç de diferenciar un francés d’algún foraster amb un simple colp de vista.
Després de la nostra victòria molt lluitada de dimecres, vam tenir un dia de descans per tal d’arribar divendres amb molta força i preparar la trobada del cap de setmana. En començar el nostre entrenament de la vesprada, quan l’equip masculí abandonà la pista, vaig creure que havia vist el xic que tant havia esperat i desitjat durant els últims dies, però no n’estava segura i vaig pensar que hauria sigut fruit de la meua imaginació. En cas contrari, si hi haguera cap possibilitat de tornar a estar amb ell, cara a cara, com hauria de reaccionar? No m’havia parat a imaginar-ho, malgrat que se m’havien quedat moltes coses sense dir-li.
