Al dia següent, els nervis eren superiors a mi i creixien conforme passaven els minuts. Em resultava difícil pensar en una altra cosa, fins al punt que quasi m’oblide d’aquella persona la qual m’havia fet estar distreta la resta de la setmana. Arribà l'hora del partit i, des de la banqueta, intentava distingir la seua figura dins la graderia, però es trobava de gom a gom i la missió va suposar un impossible. Ja reunides al vestuari, les meues companyes van proposar la idea de quedar-nos a veure el partit dels xics i anar després a prendre alguna cosa tots junts. La majoria d’elles tenien plans, però hi havia unes poques com jo a qui els venia de gust variar el que feien normalment un dissabte a la nit, a més que no faltava el factor emocional. I dic això perquè en eixe moment me’n vaig assabentar de les relacions que s’estaven construint entre els membres de l’equip masculí i femení del meu club.



L'espectacle va ser increïble i me'n vaig adonar del gran jugador de qualitat que havia estat al meu cap durant tants dies, ja que em va sorprendre la seua força de guerra i la tècnica i determinació que el caracteritzaven a la pista. Justament quan l’àrbitre donà per finalitzat els 60 minuts reglamentaris, les meues amigues es posaren a saludar els xics amb els quals tenien més confiança. El jove misteriós va passar també per davant nosaltres i em va fer un somriure i una picada d'ullet que em van deixar sense paraules. Més incòmoda encara va ser la situació que vam protagonitzar de camí al restaurant, quan les “parelletes” es juntaren i caminaven pegades. Durant aquest temps, les nostres mirades es buscaven, encara que estàvem distants i ens feia vergonya iniciar una conversa i tallar el silenci. Com era clar, ens va tocar seure al costat l’un de l’altre i, amb el menjar i la beguda pel mig, ens vam soltar bastant.



Xavi. Sempre m’havia agradat molt per als meus fills i, només amb eixes quatre lletres, es deduïa la seua procedència —el va estranyar el meu nom i és que no era d’esperar que jo fora de la Terreta, puix que la meua mare havia estat molt influïda per les seues arrels angleses a l’hora d’elegir-lo—. Aquella sensació era pareguda a allò que la gent diu de qui representa una llar. Tot i que no ens coneixíem de res i l’única experiència que havíem compartit no es definia com agradable, no va fer falta més per sentir-nos un poquet més prop del nostre país d’origen. Entre les primeres paraules que vam creuar, destaquen les de perdó i penediment que ell em dirigí, a les quals jo vaig respondre amb total sinceritat: encara que a l’instant m’havia semblat una falta de respecte, més tard havia sigut conscient de la absència de maldat en el seu acte i em va envoltar una petita tristor per no haver arreglat la situació abans. Aquella nit tampoc ens coneguèrem a fons, però l’incident inicial entre els dos havia quedat solucionat.



L’ambient amb tots va ser molt enriquidor i, des d’eixe episodi, vam crear com una xicoteta família i un grup en el qual confiar. Ens vam acomiadar a la porta del local i cadascú va emprendre el camí cap a sa casa. Com nosaltres dos ja sabíem que coincidiríem a l'estació, no va fer falta aclarir amb paraules que faríem el trajecte junts. Jo baixava primer. Quan arribà la meua parada, el vaig donar una abraçada i, sense creure el que havia passat aquell dia, vaig tornar a la residència. No sé com ho sentiria ell, però en el meu cas va significar una màgia que estava aflorant.



Pocs minuts després vaig rebre una sol·licitud a Instagram i no em va fer falta llegir més per saber que era seua. Quan la vaig acceptar, m'envià un missatge. Concretament, es tractava d'una foto d'eixes que només es poden veure una vegada, així que vaig haver d'obrir-la per tal de saber què amagava aquesta misteriosa icona. La situació era una mica còmica, però jo vaig trobar la seua ocurrència molt dolça. Es veia un bitllet de metro mig trepitjat, amb lletres borroses i arrugat. Al meu cap, era clar que aquell dia no havia sigut l'única a percebre alguna cosa especial, ja que de segur ell hauria arreplegat el paper causant del conflicte i, potser buidant les butxaques dels pantalons, l'hauria trobat. Això li va fer recordar-se de mi, encara que no feia ni una hora des que ens havíem separat. Al començament jo no sabia què contestar-li ni com fer-ho, així i tot, continuàrem parlant mitjançant fotos i crec que va ser un gran mètode per a conéixer-nos i establir una relació.