Després de paréixer catatònica unes 3 hores, es va atrevir a parlar:

"Què collons fas ací?"

Abans que pogués respondre, va sentir la veu de la seua mare des de la cuina_

"Qui és?"

"Ningú!" va contestar l'escriptora, sortint fora i tancant la porta darrere d'ella.



"Hem de parlar" li va dir el seu home tan prompte com va eixir.



"I tant que hem de parlar! Què fas ací?"

"Vaig cometre un error" va dir mirant a terra

"Has comés molts errors" va respondre fredament l'escriptora

"Deixa'm explicar per favor"

Abans que pogués continuar, la mare de l'escriptora va obrir la porta"

"Ah, has pogut vindre!" va dir tan bon punt l'havia vist, i es va girar cap a la seua filla "Per què no m'ho has dit? Pensava que era el veí de la punta, és un home tan pesat" va posar els ulls en blanc "Per què no entreu? Agafareu un refredat!"

"Ara entraré, ell s'en ha d'anar, té una reunió molt important, veritat?"

"De fet, casualment s'ha hagut d'ajornar la reunió"

"Quina sort, no? Va, entreu"

"No et podies quedar a casa, no" li va xiuxiuejar l'escriptora al seu home mentre entraven dins de casa.



"T'he de dir una cosa molt important"

"Doncs has elegit el dia idoni" va contestar sarcàsticament l'escriptora "Imbècil"

"Al final has vingut? No et lliuraràs tan fàcilment!" li va dir el pare de l'escriptora, rient quan el va veure.



"Si, he tingut sort" va contestar mentre s'asseien a la taula.



Després de menjar les postres, la germana de l'escriptora va dir que tenia notícies:

"Estic embarassada!"

Per primera vegada, la seua mare semblava sense paraules. Després d'uns segons de silenci, el menjador va esclatar en felicitacions i somriures.



Dues hores després, l'escriptora estava asseguda al sofà. L'única cosa que havia fet des que va tornar de casa de la seua mare dues hores abans era mirar l'Instagram, que és el que solia fer quan volia deixar de pensar en alguna cosa.



Qui t'havia de dir que la millor cura per a la tristesa és una magdalena hiperprocessada i uns quants vídeos d'animals tocant el piano?

El més estrany era que aquell dia ni tan sols tot el sucre del món la podria distreure. Se sentia com si estigués a la Matrix, res es sentia real.



En primer lloc, estaven els seus pares, que s'havien portat particularment bé aquell dia, cosa que no es veia des del Nadal del 2006, l'annus horribilis per a la seua família. L'escriptora, que aleshores tenia setze anys, ho recordava com si hagués passat aquell mateix dia.



L'ambient ja estava bastant tens, bé, l'estat d'ànim de la seua mare estava. Sempre que venia la seua família, estava nerviosa tota la setmana. Tot havia de ser perfecte, el menjar, la decoració, fins i tot els somriures:

"No, no, somriu amb les dents, mira", va dir ella, somrient.



El motiu pel qual la seua mare es comportava així era bastant senzill: era perquè venia la seua germana.



La germana de la seua mare semblava perfecta, el pèl brillant i la roba planxada i neta eren el menys important, era l'actitud quasi arrogant, era l'actitud d'algú que sap que és millor que els altres el que la feia destacar. La seua mare ho odiava.



Perquè, i l'escriptora ho suposava des de feia temps, que darrere d'aquell tranquil personatge hippie que la seua mare havia creat s'amagava una persona plena d'inseguretats.



Supose que és cosa de família.

El cas és que aquell dia va descobrir que tenia raó. Aquell dia la seua mare s'havia posat histèrica, quan havia trobat la seua germana i el seu marit besant-se al seu dormitori.



Van passar anys fins que van tornar a dinar tots junts, i encara més anys fins que els dinars de Nadal van acabar sense crits i plors.



I ara la germana de la escriptora estava embarassada. S'alegrava per ella, és clar, però també se sentia estranyada. Encara que la seua germana i ella no semblaven properes, ho eren molt. Es reunien cada dues setmanes i, de fet, la primera persona que s'havia llegit el seu primer llibre era la seua germana.