És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



L’escriptora es va quedar mirant aquella última frase mentre menejava la cama nerviosament. Va decidir que no li agradava i la va canviar per una altra. Després va decidir que quedava millor la que havia esborrat i la va tornar a canviar. I després la va tornar a canviar, i una altra vegada, i una altra… Fins que es va alçar i es va servir una copa de vi.

I ja que passava per la cuina, va agafar també el pot de pastilles que tenia “per si li donava una crisi nerviosa” .

Últimament en tenia moltes.

La veritat és que també tenia molts problemes. Bé, només en tenia un, pero era gros: l’havia deixada el seu home.

I no l’havia només deixada, no.

L’havia deixada per una altra.

Més jove i més guapa.

Almenys és el que havia dit la revista. L’havia vist feia uns dies, mentre caminava pel Passeig de Gràcia. Havia estat passejant tranquil·lament quan, de repent, els va veure.

En una portada brillant d'una coneguda revista del cor, allà estaven. Ell, radiant com sempre, lluint el seu nou trofeu, la xiqueta. Amb 24 anys, la noia al seu costat era absolutament preciosa. El cabell ros i fresc rematava una cara bonica, seguida, per descomptat, del cos més prim que havia vist mai.

No li agradava pensar així, criticant i culpant a l’altra dona

On queden els llibres de feminisme que et llegies a l’universitat?

No, no li agradava, perquè en el fons sabia de qui era la culpa. La culpa era del seu home. Quasi deu anys junts i, per a què? Per a que un dia, sense previ avis, ja no la estimés?

El seu home i ella s’havien conegut deu anys abans. La encara no escriptora havia acabat d’escriure una història que no sabia si es publicaria mai. Si ens posem romàntics, una història escrita sobre somnis d'èxit i il·lusió juvenil.

Entonces el va conèixer.

Ella i els seus amics van entrar a un bar. Suposadament, havien sortit per a celebrar que la seva amiga havia deixat per fi al imbècil del seu nuvi o que el seu germà havia acabat la carrera, alguna de les dos, la veritat és que reialment als 26 anys no fa falta cap excusa per a celebrar.

De totes maneres, ja era tard quan el va veure. Havia estat a la barra, tranquil i…sol, cosa que li va semblar estranya perquè era bastant atractiu. Quan li va xiuxiuejar a la seva amiga al seu costat sobre ell, ella, amb un brillantor borratxo als ulls, se li va acostar i va començar a parlar-li. L'escriptora no havia hagut de ser molt intel·ligent per saber que els estava intentant ajuntar. Aprofitant l’oportunitat va anar on estaven.

S'havien agradat de seguida. Tan bon punt la va veure, segons ell, es va quedar bocabadat. La veritat es que es veia increïble amb el vestit roig que li havia segrestat a la seva companya de pis i amb els tacons negres que s’havia comprat feia dos anys i amb els que, malgrat que li feien mal, havia aconseguit caminar sense caure tota la nit. Després d’una breu xerrada, es van intercanviar els telèfons i van acordar quedar l'endemà per sopar.

I un any després, es van casar. Massa ràpid? Bé, en opinió de l'escriptora i del seu nou estrenat marit: “quan s'està enamorat el temps és relatiu”, la qual, era bastant diferent de l’opinió de les mares dels dos: “haurem de pagar la boda i el divorci”.

Es van casar i tot anava bé. A ell l'havien ascendit a redactor cap d'un diari important i ella havia aconseguit trobar una editorial que li publicaría la història, que s’havia convertit, en el curt any que portaven casats, en una novel·la.

I la novel·la va ser un èxit, els diners no paraven de entrar i, el que és més important, el reconeixement. Ja no era aquella xica tímida que havia estat un any abans, estava feliçment casada i tenia èxit, què més podria desitjar?

Els anys següents van estar plens de felicitat per a l’escriptora. Amb els diners de la novel·la es van comprar un pis enorme al centre de Barcelona, on va escriure el seu segon llibre, la continuació del primer.

A vegades, en eixos gelats matins de octubre, quan encara no s’havia despertat la ciutat, sortia al balcó, tassa en mà i es preguntava que havia fet per tenir una vida tan meravellosa.

El que no sabía ella encara es que el seu món perfecte s'enfonsaria en pocs mesos.

“Que collons és açò?!” li va cridar al seu home, una nit gelada de desembre, quasi vuit anys després d’aquella nit en la que el va veure en el bar “Qui és aquesta?!”

“Ei, relaxa’t” va dir el seu home. El fet de que estiguera tranquil no va passar desapercebut. Al principi, la seva tranquilitat es el que l’havia enamorada, semblava que al seu costat, el seu nervi desapareixia, al seu costat l’escriptora es podía tranquil·litzar. Irònicament, en aquella nit freda passava tot el contrari: la seva tranquil·litat la posava nerviosa, inclús l’alarmava:

“No vull relaxar-me, vull saber què és açò!” li va cridar, ara més fort i sostenint la revista prop de la cara del seu marit “Vull saber-ho ja!”

“Ja parlarem quan estigues més tranquil·la” va dir el seu home, alçant-se i agafant la jaqueta blava abans de sortir de per la porta “Espero que ho pugues entendre”

I va tancar la porta darrere seu.

Tres mesos després de que aquella porta es tancara l’escriptora estava pitjor que mai. Si, estava escrivint una altra novel·la, una novel·la romàntica, que havia començat a escriure quasi cinc mesos abans:

Qui t'ho anava a dir? Una novel·la d’amor, ha! I que saps tu d’amor?

I qui sap res de l’amor? El que tenía escrit de moment era una merda i ho sabia però, com la persona que sap que la parella li enganya, no volia acceptar-ho.

Després de quedar-se una estona mirant el document, amb no més de deu línies, va pensar en esborrar-lo, en enviar a la merda la novel·la, al editor i al seu ex-home, de tornar a començar en una pàgina en blanc. Total, qui voldria llegir una història d’amor escrita per algú que no creu en ell?

A més a més, hi havia el altre problema.

Normalment quan escrivia una història, des del moment en que la idea es feia nítida dins del caos del seu cap, ja sabia més o menys el principi i el final, on passa la història, sabia qui eren els personatges i que passaria amb ells.

No era aquest el cas amb la nova novel·la.

Amb la nova història no sentía emoció ni curiositat, de fet, l’avorria inmensament. La protagonista era una imbècil que s'enamora d’un xic encara més imbècil que ella, a més a més s’havia fet moltes vegades. L’escriptora mateixa havia llegit una història pareguda quan era adolescent.

Així eren les coses, professionalment estava estancada i personalment millor no parlar. Havia fracassat, encara havent publicat llibres que era el seu somni des de que era menuda, encara havent-se casat, encara havent succeït, era una fracassada. De fet, amb les pastilles ben tancades al puny i la copa de vi buida davant, se sentia prou fracassada, però ja no importava. Merda, ja no importava res.

El seu home l'havia deixada per una altra, I? No havia la seva propia mare patit el mateix quan ella tenia només què? Vuit? Nou anys? No havia la seva pròpia mare sortit de casa amb el cap ben alt? No havia ignorat amb orgull els xiuxiueigs? Collons, si la seva mare havia pogut fer-ho vint anys abans, no podria ella?

Amb aquest impulse de esperança es va alçar de la cadira i dirigint-se al bany, encara amb el pot de pastilles a la mà, es va desplomar al mig del passadís.