Es va despertar hores després, quan ja era de matí. Ho va saber per la llum que entrava de les grans finestres del saló. Es va aixecar lentament, estirant els braços i les cames, que estaven rígids després d'haver passat tota la nit a terra

Ja no tenim vint anys i es nota, eh?

Va mirar al seu voltant i es va trobar cara a cara amb una horrible realitat (és a dir, si mai n'hi ha hagut una de bona per començar) la seua habitació era un desastre, ella estava feta un desastre i la seua vida era un desastre total.



Piles de roba bruta omplien el saló, que, per cert, estava ple d'un espés núvol de fum, cosa que li va paréixer estranya, ja que portava sense fumar des de l'últim any d'universitat.L'escriptora s'estava fent camí a través dels munts de coses per arribar a les finestres per obrir-les quan, de sobte, va xafar un trosset de vidre. Saltant sobre una cama fins que va arribar a la cuina, la va fer sentir un poc ridícula. Fins i tot es va riure d'ella mateixa, cosa que feia temps que no podia fer. No obstant, havia deixat de riure quan va recordar l'embolic que havia de netejar.



Varies hores després, un peu ferit i una debilitat general, la casa tornava a estar neta. Veure la casa neta li va provocar una sensació un pèl estranya, feia dues setmanes que les habitacions de casa no veien la llum del sol, exactament des d'aquella gelada nit de desembre en la que el Sr. Ja-saps-qui se'n va anar per no tornar mai.



Però, serà que és veritat el que diuen sobre tindre la casa neta perquè en un impuls d'energia va decidir encapçalar la seua vida d'una vegada per totes. I així, es va passar l'hora següent contestant els milers d'e-mails que tenia a la safata d'entrada. La majoria eren del seu editor, Jaume, preguntant-li que passava amb el nou llibre, que no l'havia rebut.



Normal, no te l'he enviat

De sobte, va pensar que diria Jaume si sabria que no n'hi hauria un nou llibre, el que estava escrivint era pitjor que els llibres que "escriuen" els influencers. Seguramentli esclataria el cap. Bé, potser escriuria un altre llibre, qui sap. L'única cosa que sabia era que la història que estava escrivint era una merda.



Va obrir el Word on tenia escrites deu míseres línies va clicar a esborrar i de cop i volta va aparéixer un missatge:

Esteu segur que voleu suprimir aquest document?

No saps quan.

Unes hores després asseguda al sofà, esperant que la fastigosa pizza precuinada s'acabara de fer al forn, va rebre un missatge de la seua mare.



Estrany

La seua mare, massa independent per a tindre fills (o això havia dit la seua àvia, anys darrere), rarament cridava. L'escriptora només la veia uns dies a l'any, a Nadal i als aniversaris, la qual cosa, estranyament, havia ajudat a millorar la seua relació:

"Vindràs el diumenge?"

Merda

Només n'hi havia dues raons per les quals la seua mare li enviaria un missatge: o s'ha mort algú o és Nadal. L'escriptora va tancar ràpidament el Whatsapp i va obrir l'aplicació del calendari

23 de desembre

Merda Merda Merda

Amb tots els problemes que tenia, s'havia oblidat quin mes era:

"??"

"Si, clar"

"Molt bé, ens veiem el diumenge a les 14:00, no t'oblides!!"

El cling del forn va avisar a l'escriptora que, amb prou forçes, es va alçar del sofà i, sospirant, es va preguntar que més li podria passar.



Es va baixar del cotxe i va caminar fins a la porta del xalet de sa mare. Amb tres habitacions i un jardí immens, era la casa més gran de la urbanització on havia viscut de menuda.



Molt per ser una hippie

Resignada, va tocar el timbre. Li va obrir la porta una dona estrambòtica, no hi havia cap altra manera de definir-la. Tenia el pèl arrissat, que estava tenyit de roig, agafat en una trena gruixuda que li arribava a la meitat de l'esquena; i encara que portava una espècie de túnica, es podia veure un cos increïblement prim per a una dona de cinquanta-vuit anys:

"Filla! Passa, passa" li va dir la seua mare a l'escriptora, fent-li un gest perquè entrara "Però, deixa les sabates aci al costat, vols?"

A l'escriptora, el fet que la seua mare li fera llevar-se les sabates per a entrar a casa perquè "arrossegava les males energies del carrer cap a casa" no la va sorprendre gens. La seua germana i ella des d'abans de néixer, (o això havia dit la seua àvia) havien sigut veganes, fins als setze anys, quan l'escriptora, amb ajuda de la seua àvia, s'havia empatxat amb cansalada:

"Què, que tal el viatge?"

"Mama, són vint minuts del centre ací"

Després d'uns minuts més de conversa incòmoda, va arribar la germana de l'escriptora, amb el seu home.



Mentre tots intercanviaven els cordials "encantat de tornar a veure'ns" o "ha passat massa temps" algú ho va preguntar:

"Quan ve el teu marit?"

No ho saben?

"No pot vindre" va dir l'escriptora, tímidament "Havia d'anar a la oficina"

"A Nadal? El fan treballar massa"

Per sort, el seu pare els va cridar a taula, rescatant-la de haver de contestar:

"Ehem, el dinar està a la taula"

I així, es van asseure tots a la taula. La conversa fluïa agradablement amb conversacions trivials:

"I, com va el treball?"

"No n'hi ha molta gent, no?"

"Sembla estiu amb aquesta calor"

Etc. etc. etc.

Asseguda a la punta de la taula, de cara al seu pare, l'escriptora es preguntava per què es molestaven a anar-hi cada any, els dinars de Nadal solien assemblar-se més una reunió de treball que una reunió familiar.



Quan van acabar de dinar, abans de passar a les postres, la germana de l'escriptora i el seu marit van dir que tenien una sorpresa.



Més sorpreses no, per favor.

De sobte va sonar el timbre. Aprofitant l'oportunitat, l'escriptora es va alçar de la taula:

"Ja vaig jo!"

Va caminar fins a la porta principal i, agafant les claus del pot de ceràmica de la taula que hi havia a l'entrada, la va obrir. Dret a la porta estava el seu marit.



Va començar a ploure.