“Sempre he sigut un androide molt curiós, sempre m’ha agrada saber tot el possible dins del que me permet. Es cert com diuen que la curiositat va fer que Katrina matara l’androide, però jo mai sobrepassaria aquells límts perquè soc una androide comú i corrent que destaca només per la seua disciplina, educació i formalitat. L’únic que a vegades em turmenta es pensar que un dia em quedaré sense treball per haver-ho acabat tot!

En fi, com tots els dies m’alcí després d’haver-me gitat a l’hora que tot els androides ens apaguem per començar la nostra rutina diària. Aní a fer de cambrera a la cafeteria més refinada i luxosa de Robotopia a les 18:00 del matí.



Només acabí el meu torn allà, decidí anar a llegir un llibre sobre mitologia a l’Academia i sobre les 44:00 tornava ja a la central ja que havia d’anar a carregar-me per a un nou dia.”

“Sempre he sigut un androide molt curiós, sempre m’agrada saber tot el possible dins del que Inscryption me permet. Es cert com diuen que la curiositat va fer que Katrina matara l’androide, però jo mai sobrepassaria aquells límits perquè soc una androide comú i corrent que destaca només per la seua disciplina, educació i formalitat. L’únic que a vegades em turmenta es pensar que un dia em quedaré sense treball per haver-ho acabat tot!

En fi, com tots els dies m’alcí després d’haver-me gitat a l’hora que tot els androides ens apaguem per començar la nostra rutina diària. Aní a fer de cambrera a la cafeteria més refinada i luxosa de Robotopia a les 18:00 del matí.



Només acabí el meu torn allà, decidí anar a llegir un llibre sobre mitología a l’Academia i sobre les 44:00 tornava ja a la central ja que havia d’anar a carregar-me per un nou dia.”

“Sempre he sigut un androide molt curiós, sempre m’agrada saber tot el possible dins del que Inscryption me permet. És cert com diuen que la curiositat va fer que Katrina… Espera un moment, qui és Katrina? Què faig açí? Jo estava en… en… Ah, sí! Els Camps Vishudda! I Cyuu! Què ha passat? Quan de temps porte ací?” Les meues cames es menejaven de manera automàtica cap al cable de transport sense que jo poguera parar-les.

Vaig parar-me a mi mateixa concienciant-me de la situació, intentant recordar el que havia passat però dins de mi només trobava una boira de dubte que no em deixava passar pels records i la memòria.



Després d’una estona m’adoní que estava en la central un 24 d’abril… mateix dia en el qual va començar tot, quan va tindre lloc aquella Alerta Negra. Menys mal! Tot havia sigut un somni! Per fi somiava quelcom diferent! Tota eixa emoció tan intensa se me va calmar només recordí que açò no era normal. Les paraules que havia dit en encendre’m no eren meues, jo no era concient que les estava dient, però si volia saber el que passava havia de fer la rutina com de costum per trobar coses estranyes o inclús errors en aquesta.



Després de posar el meu cap en ordre, torní al cable per vore que em deparava la meua “comuna” rutina.



Després de dos milisegons de trajecte em trobava a la cafeteria de Robotopia on va començar tot, però la diferencia va ser que esta volta no vaig vore Cyuu i tampoc va haver una Alerta Negra anunciada per ningun androide. Tot pareixia, normal?

Vaig continuar el meu torn com de costum haguera fet; servint menjar, llavant plats, cuinant certes postres, etc.

Fer la rutina com de costum després d’haver presenciat aquella ombra, eixos camps inidentificats, la substància estranya del braç de Cyuu… Ah, sí! El lloc de treball que abans tenia Cyuu va ser ocupat per un androide com els altres. Per als altres no hi havia ninguna diferencia respecte a aquest canvi; però jo ja no notava que algú em mirava, no notava… res. L’únic que m’era diferent era eixa falta d’… emoció? Falta de vida, era com si tot estiguera mort. Tot pareixia predeterminat, menys qui abans era Cyuu. M’adoní que ell em donava de manera indirecta i inconscient certa esperança que cada androide poguera ser un color diferent, que tots formàrem un arc de San Martí d’RGB, no que només fórem una llum blanca que només deixa vore blanc o negre. Continuar com de costum era estrany.



Quan acabà el meu torn a la cafeteria sobre les 34:30 de la vesprada, em dirigí automàticament al cable de nou. No sabia on em portava el meu sistema, però no tenia altra opció que confiar cegament.

En unes hores em trobava a la porta de l’Academiya. Entrí a la biblioteca d’aquesta dirigint-me a la secció de mitologia, en concret a la secció d’Antropologia. El llibre que el meu sistema en va donar va ser un que tenia per títol “La llegenda del sentiment fragmentat”. No era la primera vegada que llegia aquell llibre escrit per una autora dita “Katheryne Ajax” que negava i desmentia de manera completa i rotunda l’existència d’uns altres éssers en tot l’espai diferents als androides, en concret, els humans.



Van passar unes 10 hores aproximadament quan el meu sistema deixà el llibre i em portà de nou al cable de tornada a casa.

Vaig arribar just per tornar a la càpsula i poder carregar-me.



…

Vaig despertar-me a l’hora de sempre com si fora un dia normal. Hui, 25 d’abril, em tocava anar a treballar a la part est d’Inscryption, a “PO3”, però les meues cames es tornaren a dirigir cap al cable que portaba a Robotopia, no al de PO3. En eixe mateix moment m’adoní que estava en un “samsara”, en un bucle.

Mentres la resta d’androides passaven pel cable de nou, jo vaig eixir cap a la meua càpsula per processar com podia eixir d’aquell samsara. La idea més viable que se me’n va ocórrer va ser intentar eixir dels límits del mapa d’Inscryption per arribar als Camps Vishudda de nou. Potser si aconseguia trencar la rutina trencaria el samsara, però la possibilitat que algun androide notara que jo no estic fent el de sempre i que aquest pensara que tenia un fallo en el meu sistema podia provocar que em portaren a “Salem”, i em donaren per peces d’androide inservibles.

Quan es van fer les 34:00 agafí el cable fins a la part més allunyada de les ruïnes d’Interllar, on es suposava que estaven eixos Camps.

Una sensació d’angoixa, ansietat i pressió s’apoderava de mi segons m’arrimava més cap a la línia roja que delimitava el meu mapa i segon eixia més d’Inscryption, però no em vaig detindre. Anava amb una mà davant de mi per vore que em deparava cada pas que donava.

De sobte, notí com la meua mà va traspassar aquell límit provocant que en eixe mateix moment, milers de nombres formant un codi binari aparegueren davant de mi. Tot eren unos i zeros excepte la combinació lluent de 2940 _008 que va passar davant dels meus ulls tan ràpid com un processador de giges funciona. Quan el vaig llegir, vaig vore com tot es tornava inexistent, tot desapareixia, només quedava jo, caient a un fi inabastable fins que em despertí en un 24 d’abril de l’any 3974 de nou.