Eixe líquid mig espès de color blau elèctric va fer que Cyuu es tapara tot el braç amb una escaiola gegant, que va eixir dins d'una xicoteta càpsula que portava a la butxaca del seu davantal, però, abans de guardar-se-la en la butxaca de nou, va eixir sigil·losament de la zona on estàvem reunits tots els androides que havíem eixit de la cafeteria per aquella "Alerta Negra".



Mentre intentava vore quelcom, un dels androides dedicats a la seguretat del lloc, m'escanejà amb una pantalla de llum que em recorregué tot el cos. Em mirà amb uns ulls tan morts i tan buits que em va llevà totalment la sensació inquietant d'investigar més enllà de Cyuu, l'Alerta Negra, el líquid blau elèctric i una última cosa que portava la meua curiositat abstreta. El que l'arrossegava de la meua mà com si no poguera controlar-la jo mateixa. El meu funcionament. Eixa sensació em recordava les supostes emocions que tenien els éssers humans, però sabia que no eren reals, volia creure que sí, però no podia continuar vivint dins de les meues fantasies. No podia viure amb creences i éssers que eren una mentida envoltada d'una capa d'imaginació i desig creada per un altre androide.



Però el fet de tindre certa llibertat dins del meu sistema, em deixava la porta oberta a investigar.



M'apartí de la multitud d'androides que hi havia i comencí a traure pantalles davant de mi. Inclús després d'aquella mirada i resposta obsoleta per part del meu microprocessador a tot el que preguntava, la salvatgitat de les intel·ligències androides em van ajudar a buscar on es trobava la "infoteca" més gran de tota "Inscryption". Era complicat eixir de Robotopia en aquell moment, però havia d'arribar a "l'Academiya" abans de les 48:00, el dia següent, hora en la qual tots els androides hem d'estar de nou en les nostres càpsules.



Mentre pensava amb les meues pantalles davant, vaig notar quelcom que es va xocar contra el meu braç i va caure al sòl.



Aquesta càpsula amb les mateixes característiques que la de Cyuu, tenia dins un tros de tovalló amb unes paraules gravades per uns làsers. "No et poses en perill." "En els Camps Vishudda a les 48:00" "No faltes." "2940_008."

El primer que vaig fer en llegir el desfet tros de tovalló va ser buscar aquell lloc i adonar-me que no apareixia en el mapa d'Inscryption.



Després d'haver estat uns 30 minuts buscant aquell lloc torní a mirar el meu mapa inicial i al costat de les ruïnes "d'Interllar "vaig vore una part de terreny que mai havia vist abans en aquell mapa.



"Potser és una nova actualització general per a tots?, o una nova zona per construir algun monument o edifici que ens han volgut notificar?" Raoní jo.



Però el que no reconegué el meu sistema va ser el codi escrit amb el sistema de nombració decimal. En un primer instant pensí que era una resta, però no podia ser-ho pel guió baix que portava enmig de les dues nombracions, fins que, en llegir-lo de nou, notí com el meu processador buscava alguna cosa, però no arribava a trobar ni raonar res.



Cada vegada que llegia aquell nombre passava el mateix fins que acabava amb un mal de cap terrible per l'explotació al meu sistema.



Al cap d'unes set hores m'arribà un missatge d'emissor desconegut al correu que deia el següent:

"No et calfes el cap amb el nombre." "Cremaràs les teues peces."

Suposí que Cyuu era l'emissor d'aquest misteriós correu i continuï el meu dia de treball a una cafeteria de "Leshiburg", on van enviar tots els androides que estàvem en aquella altra de Robotopia.



Aquesta cafeteria es trobava a uns 114 minuts de les ruïnes d'Interllar i a uns 126 d'aquell nou terreny denominat Camps Vishudda, per tant, m'era perfecte per poder fugir el més prompte possible d'aquesta només acabarà el torn de treball en unes 14 hores.



...



L'hora havia arribat. Vaig eixir de la cafeteria junt en la resta d'androides com si res, però, enconter de pujar-me al cable per tornar a la central, girí cap a l'esquerra i deixí que les meues cames continuaren en el seu camí fins a la recent expansió, on Cyuu m'arrossegà del braç de sobte i ens amagà darrere del que pareixien una muntanya de fulles de color verd, color estrany en aquestes.

• - Qué fa-
  
  - Sh!- Em talla Cyuu amb una mirada seria.

Aquest espera fins que l'últim dels androides deixara el lloc i fins que ens quedarem nosaltres dos a soles.



Cyuu encara em tenia agarrada del braç:

• - Què fas?!
  
  - Perdona. No volia espantar-te.- va dir en cert riure per mig de les seues paraules.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - Bé, ara que ja estàs ací podem parlar com al que som. Habitants de "Khaenriah".

Només digué el nom de Khaenriah, notí com el meu processador començava a trobar i buscar massa informació. Com feia processos tan complicats i desconeguts per a mi en a penes dos milisegons.

Després d'això només recorde despertar-me en un raconet d'eixos camps deserts en Cyuu pegat a la meua cara en una forma diferent en la seua.

• - Estàs bè? Necessites energia?
  
  - Em... em trobe descarregada
  
  -Pren.- en digué mentres treia una bolseta de dins d’una de les seues múltiples butxaques.

M'arrimà a la boca una espècie de massa en forma de maduixa de color roja i verda la qual tenia un sabor peculiar que mai havia tastat abans.

• - Millor?
  
  - Sí, gràcies.- diguí alleujada en forces.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - No me les dones. Després de tot es culpa meua per fer-te vindre fins ací i dir-te paraules o frases que no deuria.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - Per què no m'hauries de dir certes paraules o coses?
  
  - Acabes de fer-me una pregunta, no?
  
  - Sí.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - Li l'has fet primer al teu microprocessador?

Per uns segons em quedí sense paraules.



Era cert. No podia haver-li preguntat res al processador perquè aquest a partir de les 48:00 s'apagava, però, aleshores, com havia raonat?

• - No et cremes tu mateixa pegant li voltes a coses que per ara estan fora del teu enteniment. Si et cremes no podràs saber la veritat, i encara que no vulgueres trobar-la i et donarà igual tot el que et dic, no podries funcionar de manera normal.

No entenia res. El dubte i sorpresa es veia en la meua cara.

• - Això que sents són les emocions.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - És impossible, les emoc-

Un soroll extremadament fort em va tallar la frase i em va provocar una sensació de descàrrega inevitable.



L'últim que vaig poder vore abans d'inconcienciar-me siguí a Cyuu al meu costat traguent quelcom desconegut del seu casc mig obert amb pantalla per davant, i una figura alta amb quelcom paregut a un vestit molt exagerat i decorat fumant un cigarret de filtre pel qual eixia un fum d'horrible olor.



Ni el meu nou raonament ni el meu apagat microprocessador sabien qui era aquella ombra no identificada, però el que si sabia era que no produïa gens bo ni al meu sistema ni a mi mateixa.