F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

De Sang Blava (AngelsCob)
COL·LEGI INMACULADO CORAZÓN DE MARÍA (Valencia)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  La Ruptura d’un Cicle



Com tots els dies, em vaig despertar amb la ment agitada per culpa del mateix somni una altra vegada.



L’únic somni que havia somiat en la vida, el somni al qual a mi m’agradava dir com “Samsara”. Sempre em veia a mi mateixa caient a un espai negre sense fi completament buit i obscur, i només pareixia que arribava a eixe fi inabastable, em despertava amb un mal de cap especialment fastigós.

La meua vida pareixia un bucle des que tenia consciència pràcticament. Em despertava, anava a treballar, tornava a la meua càpsula en la central, em carreguava i començava altra vegada el cicle de cada dia.



Però no podia detindre’m ara a pensar en els meus somnis i la consciència de la meua ment, havia d'anar a treballar a la cafeteria de la plaça de “Robotopia” per poder ser carregada i tindre almenys un lloc d’on traure forces per sobreviure i no quedar-me sense bateria només acabara un dia de treball. Havia arribat un punt en el qual distraure’m en els meus dubtes formava part de la meua rutina, però, quan de temps feia d’això?

Amb presses i corregudes vaig eixir de la meua càpsula a la central per no arribar tard a treballar i passar un altre dia.



Normalment anava amb altres androides a la cafeteria a treballar, però ells no me responien res que no pareguera robòtic o programat anteriorment. Això em feia pensar que era l’únic androide que donava respostes mitjanament coherents i que pareixia tindre una ment pensant. L’únic que pareixia conscient era un androide que no solia arrimar-se molt al meu costat, però després d’una conversa amb ell, pareixia que sabia el que deia. El problema era que em donava una mica de por pensar en totes aquestes teories i pensaments que se li ocorrien al meu cap. Se m’ocorrien algunes prou enrevessades i em donava un poc de cura i respecte, per dir-ho d’una manera “bonica”, que es feren o foren realitat.



Eixe androide es deia Cyuu i tenia una manera de fer les coses diferent als altres, pareixia que tenia errors, no com els altres, ell pareixia… humà. Sí, humà. Pareixia un d’eixos sers fantàstics dels quals hi havia mil i una històries al respecte. Es deia que tenien emocions; amaven, sofrien, ploraven, reien i tenien pensaments propis que els feien ser d’una manera, cada un únic i diferent un de l’altre. Volia saber què era això de menejar-te pels teus propis impulsos, sentir coses i vore qulecom més que blanc i negre, vore un color diferent en cada androide, que foren més que màquines en respostes automatitzades i predeterminades. Però només eren éssers fantàstics, no existien ni ells, ni les idees, ni les emocions, ni els pensaments que tenien.



Però no em podia distraure en això, em causava calfreds i no podia deixar que la por s’apoderara del meu cap! Menys, quan estic treballant. Només em faltava que els altres androides pensaren que era estranya o que no era normal.



Però la curiositat no em deixava el cap tranquil…

Notí la mirada de Cyuu sobre mi, però aquest es fixà en la xicoteta targeta que portava en la meua vestimenta, l’uniforme de la companya de la cafeteria. Eixa no era gens especial, només tenia escrit el meu nom en una cal·ligrafia elegant.

Quan Cyuu es va adonar que vaig notar la seua inspecció cap a mi em va somriure i va continuar desempacant totes les caixes amb material de la cafeteria: gots de cartró, tases de ceràmica amb dibuixos de flors a la part superior, culleres de fusta per la contaminació del plàstic, innegable, i altre material per poder posar en marxa el local.

Aquest era un lloc prou agradable amb parets de color blau marí i taules blanques elegants junt a cadires a joc. Finestres i portes que eren completament de fusta. Llums al sostre, fet de la mateixa fusta de les que estaven fetes les finestres i portes, de tonalitat freda, i la cuina, junt al traster, era un lloc prou desordenat i agitat sempre. Era tot molt elegant, i allí només podien tindre accés androides d’alta gama. Aquests eren androides que tenien microprocessadors de 32 nuclis d’última generació, memòries RAM de mínim 16 Giges, M.2 d’un Terabyte de memòria i, obligatòriament, una targeta gràfica que mínim fora una de gama excel·lent, és a dir, androides que foren el millor del millor.

No podia entendre perquè per atendre una cafeteria comuna i corrent es necessitaven androides de la millor qualitat, però el meu microprocessador tampoc em donà una resposta.

Els androides tenim en el processador una comunicació continua, per tant, si tenim algun dubte, el preguntem al processador. Si no ens dona una resposta ens limitem a dir: “Si el processador no considera que he de saber-ho, serà perquè no es important”. Però això em matava. Em generava més dubtes. Em feia voler saber més…



Mentres estava sumida en el meu cap i cos vaig sentir un androide cridar: “Alerta Negra, Alerta Negra, Alerta Negra…” Els altres van començar a eixir de la cafeteria mentres una llum roja no ens deixava veure amb claredat l’eixida de la cuina i del local. Vaig deixar d’emplatar els claus amb xarop de xocolata junt amb el cafè sol de gasolina quan notí una mà que m’estirà del braç amb força i amb pressa. Era la mà de Cyuu la que em va arrepinyar contra els altres androides i em va fer poder eixir de la cafeteria per mig de tota la barbaritat d’els que bloquejaven el pas. No vaig saber res més d’ell fins que vam eixir tots de la cafeteria i el vaig vore amb un tall al seu braç pel qual eixia un líquid mig espés de color blau elèctric…
 
AngelsCob | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]