Capitol3:

No estava segura de fer això però li vaig retornar el seguiment.

El meu cor no deixava de bategar i em preguntava perquè aqueix xic tenia tant efecte en mi.

Vaig començar a stalkear-lo i…merda, era realment atractiu.

—NO!—vaig cridar.

Li havia donat m'agrada a una foto de fa 2 anys, patètic.

De sobte, vaig escoltar la porta obrir-se ràpidament.

—Per què aqueixos crits? —va preguntar.

—No és res important —em vaig limitar a dir.

Però ella em coneixia i va somriure de mig costat.Esva seure i va mirar la meua pantalla.

—Star?! Quina classe de nom és aqueix?—

I abans que poguera dir res va mirar una de les seues imatges i la cara li va canviar per complet.

—mamà… — seguia paralitzada, com amb temor. I jo havia començat a espantar-me.

—no pots estar prop d'aqueix xic — va diramenaçador.

—Però… — seguia sense entendre res.

—Però res,curtesqualsevol tipus de vincle! —va exclamar —o millor dit, dis-me com ho vas conéixer.

—Enl'estació de trens però mamà… — els dubtes van inundar el meu cap i la por també.

—Fes cas al que et dic filla —va advertir, pareix que per última vegada.

I així va eixir, deixant-me amb el cap ple de dubtes. Encara així no vaig deixar de seguir a Star.

Un mes després:

Em trobava anant al supermercat, estava a Tolosa de nou. I sabia que ell també.

Jo deia que eren coses del destí.

Ens havíem vist un parell de vegades, i ens escrivíem seguit.

Moltes vegades, més de les que admetria pensava que estava enamorada. Detire, ja no pensava en Luke. I Star havia passat a ser una gran part del meu dia a dia.

De sobte, vaig sentir una esgarrifança estranya, algú aturat darrere de mi just quan jo pensava obrir la porta del cotxe per a tornar a casa.

Em vaig donar la volta i no ho podia creure…

Era la imatge de Star en versió major. Quan vaig voler adonar-me m'estava apuntant amb una pistola.

—Ash, com t'he trobat a faltar — va dir aquest desconegut per a mi.

A penes podia respondre, però vaig engolir saliva

—qui eres? — vaig dir tremolant.

No hi havia ningú al voltant nostre i aixòematemoria més.

“No pots estar prop d'aqueix xic” vaig recordar les paraules de la meua mare.

Uns segons més mirant al senyor i se'm va posar la pell de gallina.

No podia ser ell.

Aqueixos ulls.

La dent de plata.

Vaig sentir les meues cames flaquejar i la meua cicatriu al costat cremava més que mai.

Fins que les meues sospites es van confirmar.

—Filla… — va dir sense més.

Els meus ulls es van inundar de llàgrimes i només podia escoltar la meua respiració.

Què feia ell ací? No pot ser real. Hauria de seguir en la presó. El meu jo de 9 anys es va encarregar de ficar-ho, perquè ni la meua pròpia mare s'atrevia.

Sovint patíem maltractament del meu pare.

Colpejava a la meua mare i a mi moltseguit. Deia que pel fet de ser dones.

Un dia, la meua mare em va deixar totsolamb ell per assumptes de treball, mai abans havíem estat solos. I es va aprofitar.

Va intentar abusar de mi de tota manera possible però el meu germà Jack va aparéixer i amb un pitxer de flors el va colpejar al cap fins a deixar-lo inconscient.

El problema és que jo estava als seus braços i en caure ell vaig caure també, clavant-me un dels cristalls del pitxer en el costat.

I l'horrible cicatriu m'ho recorda cada dia.

Jack em va animar a telefonar a la policia abans que arribara mamà, i ho vam fer.

Va ser condemnat a 13 anys a la presó i mamà després de 7 es va casar de nou. I ell actualment siés el meu pare, perquèno és quiporta al món; sinó quicuida.

I quan vaig caure encompte que ja havien passat vaig saber quefeia ací. Cobrar venjança.

Vaig eixir dels meus pensaments quan vaig veureaLuke baixar del vehicle que tenia darrere el senyor.

Els seus ulls unflats, rojos i ple de colps.

No entenia res.

—Et presente a Luke, el teu germà. — va dir rient.

El meu món es va enfonsar. No podia creure-ho.

—Papà, no pots fer això. — va dir Luke sorprenent-me.

Dubtava que poguera aguantar molt més, els genolls em tremolaven massa.

—Un estúpid favor que et demane i t'enamores de la primera que se't creua. — va dir — Eres un inútil.

I ací, vaig entendre tot.

El perquè Luke va vindre de París a Tolosa, la sol·licitud… moltes casualitats.

Resulta que li ho havia ordenat el mateix senyor que em va desbaratar la vida.

—13 maleïts anys de la meua vida perduts per culpa d'una cria — va exclamar.

I sense pensar-ho més va prémer el gallet.

En algun instant Luke va saltar enfront del meu i…

Vaig veure la imatge morta de qui vaig creure l'amor de la meua vida.

Continuarà…