No podia creure que el tinguera davant, feia 3 mesos que no el veia.



Que no em veia.



Érem un miratge; ell i jo.



Però sí, era ell.



Des que vaig decidir anar-me’n de la seua casa no havíem coincidit, encara que ja m'havia traslladat completament i em va tocar quedar-me en la mateixa ciutat.



Em vaig encarregar de tallar qualsevol vincle que tinguera a veure amb ell, amb nosaltres.



I mai vaig pensar que tornar a veure’l seria tan esquinçador.



—Ash… —va dir, traient-me dels meus pensaments.



—Luke… —vaig dir en un to molt baix, probablement, ni em va escoltar.



A poc a poc, començava a veure borrós, a causa de les llàgrimes que inundaven els meus ulls foscos.



Seguia sense entendre què feia ací. Em vaig engolir un sanglot i vaig entrar deixant la maleta a la porta per a evitar que em vegera plorant.



Perquè ell era tan bo trencant un cor, que era capaç de no quedar com el dolent a ulls de ningú, anant-se’n, deixant-me, deixant-nos…sols, tristos i buits. Buits com un forat negre pel qual estaria disposada a tirar-me per a poder deixar-lo arrere, i quan apunte el cap a ell, només sent una cosa des del fons; el seu riure.Aqueix riure que et posava la pell de gallina. El riure que sempre desitges escoltar en els pitjors moments, perquè saps que et traurà d'ací.



Salvant-te.



Perquè això era Luke per a mi, un salvavides.



Mentre em mirava a l'espill del bany tractant de recuperar l'alé, vaig decidir armar-me de valor, eixir a donar la cara i preguntar que collons feia a la meua casa.



Hi havia anat directa , sense saludar a ningú.



En eixir, els vaig trobar a tots amb cara de pocs amics, o de preocupació, no ho sé.



Vaig mirar a mamà que intentava dir alguna cosa. I sentia la mirada de Luke clavada en el meu clatell.



—Mamà, podem parlar? —vaig dir— a soles.



La meua mare em va seguir fins a la cuina.



—Que collons fa ell ací?,et vaig dir que no volia saber res més —perquè t'obstines a fer-ho tot més difícil?



I en aqueix moment em vaig penedir del moment en el qual li ho vaig presentar, perquè el seu silenci i aqueixa mirada clavada al sòl em va confirmar que havia sigut ella qui l'havia cridat.



—Eres increïble mamà —No saps que va passar entre nosaltres, no vull veure'l, entén-ho. I sent que hages de perdre el contacte amb ell perquè sé que el volies, fins i tot, com el teu propi fill, però tens una imatge falsa d'ell.



—Ah, sí? —es va limitar a dir.



Aquesta situació m'estava traient de polleguera per complet.



—Vaig esbufegar i va decidir parlar —Filla, sent tot això, jo volia que us reconciliàreu i…



Perfecte, ara sí que no en passava ni una més.



—Luke em va enganyar —vaig dir, interrompent-la.



La cara li va canviar d'aspecte. Jo li havia dit que havíem tallat per malentesos, per baralles….



—Perquè no m'ho vas explicar? —va dir i jure que podia veure la seua cara de disgust.



—T'anaves a preocupar i anaves a demanar-me que torne a Tolosa i… —vaig callar durant un segon mesurant les meues paraules per a no ferir els seus sentiments i vaig prendre la seua mà

—...jo ja tinc la meua vida a París…



—A penes van ser 3 mesos filla… —Les meues sospites eren certes. Anava a demanar-me que tornara.



Però abans que ella seguira, vaig decidir parlar.



—Si, però la carrera ja ha començat… —Estudiava dret, i m'agradava molt la universitat a París però això no era raó suficient per a convéncer-la…havia de fer alguna cosa. —i he conegut algú. —vaig afegir quasi sense pensar.



Era mentida, totalment mentida. Però per alguna raó se'm van vindre al cap aquells ulls color avellana…



Què està passant?,esta situació em comença a preocupar.



Es va quedar callada durant uns segons i va somriure de mig costat.



Això era un “queda't a París” i em vaig sentir alleujada per això.



A mamà li agradava Luke, o més aviat, la imatge que tenia de Luke.



Ho vaig descobrir enganyant-me un dia en classe de dret constitucional. Quan el meu amic Mathew em va enviar una foto i unes emoticones serioses. Realment, no sé per què ho va fer, ni per què per xat, i molt menys enmig d'una classe de la qual vaig eixir corrent i engolint-me les llàgrimes. Però no li vaig donar importància a això.



Simplement vaig eixir de classe, vaig recollir les meues coses i em vaig anar a casa d'Olivia, la meua millor amiga de feia poc temps, però el suficient per a demostrar que sempre estava ací.



Li vaig enviar un missatge a Luke que deia: “Tant de bo algun dia pugues perdonar-te el fet d'haver perdut a qui va deixar tot per tu.”



I li vaig manar la foto.



Em sentia alleujada però la nit i jo des de xicotetes érem enemigues i aquella cicatriu de cremada en el meu costat dret cada vegada que em mirava a l'espill me'l recordava.







Mamà va eixir de la cuina i la vaig escoltar disculpar-se amb Luke i demanant-li que se n’anara..



Ell va acceptar però no va tardar molt a cridar prop de la finestra de la meua habitació. Una habitació que la meua mare conservava igual que abans que me n'anara.



Però vaig decidir ignorar-lo, vaig suposar que havia vingut fins ací per a parlar amb mi, encara sort que no li vaig donar oportunitat.



Deu minuts després d'eixir de la dutxa encara que només pensava a submergir-me en un profund son, vaig decidir revisar les notificacions una última vegada.



El meu cor va fer un tomb.



"Star ha començat a seguir-te"

Aquest xic era un misteri.



Un misteri que estava disposada a esbrinar.



I llavors, en aqueix mateix instant. se'm va ocórrer la gran idea.