És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.





Vaig alçar la vista i els meus ulls es van creuar amb aqueix marró avellana que semblava una barrera perquè no deixava veure més enllà que el teu propi reflex. Una mirada freda, buida ;i que semblava no tindre molt més que contar. Però l'aspecte del xic no donava molt més de si, tenia cabells foscos ;i uns quants flocs queien pel seu front fent-me més difícil la meua missió de saber què fa que una mirada es quede sense lluentor? Encara que jo coneixia eixa realitat perfectament. Vestia una samarreta negra que s'ajustava a la perfecció als seus músculs marcats ;i uns pantalons amples de color verd fosc.

Estava parat sense fer res i em preguntava què és el que feia aci.



Després de diversos segons o minuts, no ho sé, mirant-los paralitzada i tractant d'esbrinar alguna cosa més, per algun motiu que desconec perquè ell era per a mi un complet desconegut, vaig acatxar el cap de nou i vaig intentar comptar per mil·lèsima vegada els diners, perquè cada vegada que arribava al 20 em perdia.

Una estranya sensació em va recórrer tot el cos, i quan finalment vaig acabar de comptar els diners i vaig poder pagar el meu bitllet em vaig pegar la volta i vaig xocar amb un cos dur i ferm.

—Ho —no vaig poder acabar la meua frase de disculpa quan vaig alçar la vista i una altra vegada, aqueixos ulls color avellana.

En quin moment li va donar temps a posar-se darrere meua? Potser, havia tardat tant comptant els diners?

Vaig voler parlar però les paraules se'm van quedar aturades a la gola.

“Collons, per què intimidava tant?"

Va arquejar una mica els llavis i se’n va anar sense dir una sola paraula, semblava molt egocèntric.



Eren més de les 15.00 quan vaig baixar del metro.



Definitivament, no arribaria al partit de futbol del meu germà, hui jugaven la final de la copa del rei. Irremeiablement em mataria i amb raó. Encara que he de reconéixer que sempre he sigut una mica paranoica amb el tema del temps i els horaris.



Vaig obrir la càmera del meu telèfon per a mirar la meua cara de cansada, mentre esperava un bus que em deixaria a la porta de casa de mamà perquè havíem quedat amb la resta per a veure al meu germà Jack des de la televisió.

Les meues ulleres eren evidents a pesar d'haver-me maquillat, eixa nit havia dormit a penes 3 hores.

Feia 3 mesos des que m’havia mudat amb el meu nóvio, ara ex-nóvio, a l'altra punta del país. Descobrir que m'enganyava a pesar de tot el que vaig fer per ell va ser com si agafaren el meu cor i el rebregaren.



A vegades. no és bo donar tot per algú.

Ara havia d'agafar el metro per a veure la dona que em va donar la vida i tot per una estúpida decisió.

Realment portava bé el tema menys a les nits que a penes podia dormir. I aqueix era el meu gran secret.



—Hola—vaig saludar sense molta alegria al conductor del bus.

Però en entrar vaig veure una mata de cabells foscos que em sonava, no podia ser ell.

—M'estàs seguint? —va dir ell clavant-me la seua mirada freda directe a les pupil·les.

Ha d'estar fent una broma.



No vaig poder evitar soltar una riallada poc amigable.



—No vas ser tu el que de sobte va aparéixer davant meua fent que xoquem? Vols parlar d'assetjadors?—vaig soltar indignada pel seu últim comentari.

—D'acord, eres bona… —va dir alçant les mans mostrant les palmes—diuen que soc ràpid.

Quan em vaig adonar, vaig veure que només quedava un seient, al costat d'ell.

—Sembla que et tocarà compartir seient amb “l'assetjador” —va dir amb un somriure de mig costat i mirant-me de reüll mentre usava el seu mòbil.

—Sempre parles molt? —vaig soltar sense pensar, encara que em vaig penedir a l'instant.

Em va mirar, va riure, i va continuar teclejant en el seu telèfon com si jo no existira.

El trajecte es va fer una mica llarg però va ser silenciós encara que em va vindre de luxe per a llegir el meu llibre.



—Mercedes Ron? —va parlar finalment, encara que preferiria no parlar amb ningú ja estava sent incòmode.



—La coneixes? No tens aspecte.—vaig dir baixant la veu.



—Com ha de ser l'aspecte d'algú que llig novel·les romàntiques? —va preguntar alçant una cella.



Vaig arrunsar els muscles i vaig dir quasi xiuxiuejant:

—No ho sé, però molt diferent al teu.

—Va somriure de mig costat i va traure un llibre de la seua motxilla. Aquest tenia una lluna al mig però el desconeixia completament i no vaig poder llegir el títol perquè el va obrir i va començar a llegir.

—No tens ni idea.— va dir remugant també.

El vaig ignorar i vaig seguir la meua lectura.



Dues parades després el xic estava recollint les seues coses vaig suposar que per a baixar.

—El teu nom? —vaig dir sense poder-ho evitar però sense acabar d'entendre perquè ho havia fet.

—Crida'm “Star” —va dir, i es va baixar sense dir ni una paraula més.

Star? De què anava això? Clarament no era el seu nom real i novament em vaig sentir estúpida.



Encara que no vaig poder evitar pensar que seria això de "Star". Quan, de sobte, un dubte va envair el meu cap. Què feia ell a Toulouse?



Des de l’autobús vaig veure l'entrada de la preciosa casa de la meua mare, amb el jardí ben cuidat, com sempre, i aquelles portes grans color crema que sempre em van encantar.

Vaig baixar i el remor s'escoltava des de fora. Vaig consultar el mòbil, eren les 16.05 el que em portà a pensar que el partit era a les 17.30. Però hi havia alguna cosa que no entenia…només eren 3 a casa, mamà, papà, i Luis, el meu germà menor.

Jack i jo ja ens havíem independitzat.

Però si només eren ells 3 a que es devia aquell soroll.

Vaig colpejar la porta 3 vegades i quan la porta es va obrir els meus ulls van xocar amb un blau cel.



Vaig sentir les gotes de suor freda i jure que notava com els meus genolls tremolaven.



No sabia si podria mantenir-me molt més temps ací de peus.

Què collons feia ací?