Ha de sortir tot perfecte, no hi ha marge d'error. Quan netejo mai coincideixo amb el majordom, perquè una vegada se n'han anat els Vega, ell es queda en una casa petita que tenen al jardí.



No puc presentar-me davant seu i llevar-li les claus, necessito pensar la manera de poder agafar-les sense que s'assabenti.



Vaig ser a la cuina per a preparar-me un cafè i poder pensar millor. Estava molt cansada, tenia tant de somni que se'm tancaven els ulls sense que jo volgués. Vaig agafar la tassa de cafè i just abans de fer el primer glop vaig tenir la idea perfecta. La millor manera d'aconseguir les claus era dormint-li.



Ja m'havia despertat, vaig tornar a agafar el cafè i me'l vaig acabar pràcticament d'un xarrup. Ara la pregunta era: Com ho dormo?

No sé per què, però tenia la sensació que m'estava deixant una cosa important. Alguna cosa que té relació amb el somni. Em vaig concentrar a recordar i després d'uns minuts d'esforç la meva ment es va il·luminar.



Quan netejo l'habitació on dormen els Vega, en el seu bany, guarden unes pastilles de benzodiazepina, no sé per què guardaran això atès que és un fàrmac molt fort per a sedar persones. Això era un senyal, tot sortia com jo volia. Tal dit tal fet, vaig preparar un te per al majordom i vaig tirar unes gotes de benzodiazepina, no sabia molt bé quan posar, ja que una dosi alta podria matar-li.



Espero que li agradi el te -em vaig dir a mi mateixa just abans d'obrir la porta de la casa, és petita, té un sol pis, però està molt ben cuidada. És blanca i la teulada és de color verd. Vaig obrir la porta lentament. Hi havia un passadís amb dues portes en la paret de l'esquerra i altres dues en la paret de la dreta. Però al final del passadís hi havia una altra porta i instintivament em vaig dirigir allí.



Vaig trucar a la porta, però no em va respondre ningú, vaig insistir diverses vegades, així i tot no hi havia resposta. Així que vaig obrir la porta. En obrir-la va fer un soroll molest, típic soroll que fan les portes en les pel·lícules de suspens.



L'habitació estava molt fosca i no veia res. Vaig encendre les llums i em vaig emportar una decepció en veure que no hi havia ningú. On estarà? - em preguntava. Era una habitació molt simple, petita i amb una taula al mig. Curiosa em vaig acostar a veure què hi havia. Vaig deixar el te en una cantonada i em vaig posar a investigar. Damunt de la taula només hi havia un llibre petit i una ploma damunt. Vaig obrir el llibre i vaig llegir la primera frase: Delinqüència als Vega*. Vaig sentir com em van començar a tremolar les mans. Delinqüència als Vega? De sobte, vaig escoltar passos que se sentien cada vegada més a prop i vaig sentir com m'entrava una esgarrifança. Em tremolaven les mans. No em podia controlar, i sense voler vaig vessar una mica de tinta en la pàgina del llibre. No hi havia temps per a llevar la taca així que vaig tancar el llibre, vaig agafar la tassa i em vaig aixecar ràpidament.



La porta es va començar a obrir lentament i el soroll feia que m'inquietés cada vegada més. Em vaig assegurar de posar una cara normal amb un somriure perquè no sospités una vegada entrés.



-Hola -li vaig dir amablement.



Em va mirar amb la seva mirada freda i va caminar cap a la taula. En aquest moment vaig sentir un temor intens. Si us plau que no obri el llibre, si us plau que no l'obri. Això era el que es repetia al meu cap durant aquests segons de tensió. Es va asseure, va agafar el llibre i el va posar ràpidament en el calaix. Que alleujament -vaig pensar.



-No hauries d'estar netejant?

Era la primera vegada que sentia la seva veu. És una veu que manca d'emocions i sentiments, monòtona i sense vida. No expressa cap empatia ni interès cap a la persona amb la qual està parlant. És com si simplement estigués llegint les paraules sense sentir res darrere d'elles, una veu freda, distant, que transmet una sensació d'indiferència i desaferrament.



- Com he arribat abans m'he pres les molèsties de preparar-li un te - li vaig dir una mica nerviosa.



Vaig estendre la meva mà i va agafar la tassa. Em vaig quedar esperant que em digués alguna cosa, però simplement se'm va quedar mirant. Llavors em vaig acomiadar i vaig sortir de l'habitació. Ara només haig d'esperar una estona.



Vaig ser al menjador de la mansió i vaig treure el rellotge. Ho vaig posar en el palmell de la meva mà i ho vaig mirar fixament mentre esperava que passés el temps per a tornar a la casa del jardí.



Mitja hora després em vaig dirigir cap al majordom. Vaig obrir la porta de la casa i vaig mirar la porta del final del passadís. Estava a tan sols uns pocs passos i no podia parar de pensar que potser no s'havia begut el te, i si està despert? Em van començar a venir preguntes que feien que trigués més a creuar el passadís. Cada pas que donava era més lent que l'anterior.



Vaig arribar a la porta, estava molt atabalada. No sé quant vaig trigar a creuar, potser van ser tan sols uns segons, però a mi em van semblar al voltant de deu minuts. És increïble com passa de lent el temps quan no s'està gaudint o s'està passant per un mal moment.



Vaig posar la mà en el pom, vaig girar cap a la dreta i vaig fer força cap endavant. La porta es va mantenir tancada. Vaig tornar a intentar-ho, però el resultat era el mateix. Em van tornar a tremolar les mans, vaig girar cap a l'esquerra, però continuava sense obrir-se. No m'ho podia creure, estava tancada amb clau.



Ara que faig? Això no em pot estar passant. Vaig continuar insistint bruscament fins que em vaig quedar sense força. Em vaig agenollar desesperada en el sòl i em vaig posar les mans al cap.



Estava muntant un escàndol i va ser llavors quan em vaig adonar que el majordom no estava conscient. Si ho hagués estat, s'hauria adonat del soroll. No tenia molt de temps, havia d'actuar de pressa.



Vaig fer el primer que se'm va venir al capdavant, vaig agafar una mica de impuls i em vaig llançar contra la porta. Li vaig donar un cop tan fort que em vaig fer mal, però la porta no es va obrir. No tenia suficient força per a enderrocar la porta. L'única manera d'entrar en aquesta sala era per aquesta porta, així que vaig tornar a intentar-ho però aquesta vegada amb una puntada. Vaig carregar la cama amb totes les meves forces i vaig impactar la sola de la meva sabata contra aquesta. Es va moure només una mica, llavors vaig tornar a colpejar-la, i una altra vegada, i una altra, fins que després de set intents la porta es va esfondrar.



Va caure bruscament contra el sòl fent un fort soroll. Just en l'instant de l'impacte, vaig tancar els ulls i vaig resar perquè no s'hagués despertat. Vaig tornar a obrir-los i vaig veure al majordom estirat damunt del llibre amb la ploma agarrada a la mà dreta. El llibre estava obert. Em vaig acostar una mica més, vaig apartar la seva mà dreta de damunt del llibre i vaig llegir la frase que estava coberta per la seva mà: Està començant a sospitar*

Era evident que aquesta frase l'acabava d'escriure ell, però a qui s'estava referint? Es refereix a mi? Què estic sospitant? Una pluja de preguntes van envair el meu cap quan de cop, el majordom es va començar a moure. No hi ha temps per a pensar, així que vaig revisar les seves butxaques i vaig agafar les claus. Tot seguit vaig sortir ràpidament de l'habitació abans que es despertés. Ja no hi havia marxa enrere. Una vegada es desperti seré denunciada i perdré el meu treball, o molt pitjor, aniré a la presó. Em vaig dirigir cap a la col·lecció de rellotges, però no podia parar de pensar en el llibre del majordom i la frase que hi havia escrita.



Merda -vaig pensar. No vaig agafar el llibre. Pels nervis i l'estrès se'm va oblidar d'agafar-lo.



Ja no podia tornar enrere, ja era molt tard.



Estava davant de la porta, la porta en la qual darrere estava el motiu pel qual acaba de llançar la meva vida a perdre. Mai havia estat tan nerviosa. Si resulta que en obrir la porta no hi ha res més que rellotges, significava que hauria posat fi finalment a la meva vida sense cap raó.



No podia esperar més, hi havia diverses claus i vaig començar a provar amb la primera que vaig veure. Vaig posar la clau amb molta delicadesa però no encaixava. Vaig canviar de clau, però tampoc era aquesta, tornava a canviar i així successivament fins que una per fi va encaixar. Era el moment, el moment de la veritat.



Vaig girar la clau i vaig obrir la porta. Dins, vaig mirar al voltant de la sala. Només hi havia taules amb rellotges de luxe cobertes per un cristall. No hi havia res fora del normal, tot estava en ordre.



Ja està, ho sento Tom, sento no haver pogut trobar-te, sento no poder estar al costat teu per a fer-te una abraçada. Queien llàgrimes al sòl, l'una després de l'altra. Ja ho havia perdut tot fins que vaig veure una taula en la qual una tela estava cobrint alguna cosa. Continuaven caient llàgrimes dels meus ulls mentre em dirigia cap a aquesta taula per a saber que ocultava l'estranya tela. Sense energia vaig aixecar la tela i el meu cos va deixar de funcionar. Sota la tela hi havia un rellotge idèntic al de Tom.



Vaig deixar de plorar, però ara vaig començar a sentir por. Volia agafar el rellotge i anar-me corrent d'aquesta casa. Ara si volia cridar a la policia, volia denunciar als Vega, volia tornar a veure a Tom. Vaig tancar la mà i vaig pegar un cop de puny contra el cristall. Em vaig tallar la mà, m'estava regalimant sang i tan sols uns pocs segons després d'haver-hi trencat el cristall, va començar a sonar una alarma.



Vaig agafar el rellotge amb l'altra mà i em vaig anar corrent a la porta, però una reixa de metall havia caigut del sostre per a evitar que ningú sortís. Què faig? Com surto d'aquí? Ajuda!! -vaig xisclar el més alt possible. A la sala hi havia un balcó el qual no estava cobert per cap reixa. Em vaig dirigir ràpidament cap allí. Una vegada allí me'n vaig adonar el perquè no hi havia cap reixa que inhabilités l'accés al balcó, saltar era una mort segura. Em vaig acostar a la tanca i de la meva butxaca va caure el rellotge de Tom per un buit de la tanca. Sense pensar-ho em vaig recolzar i vaig estirar el braç per a agafar el rellotge, però vaig perdre l'equilibri i vaig caure del balcó. Queia darrere del rellotge des d'un segon pis. No ser perquè, però mai havia vist les coses amb tant detall. Queia en càmera lenta i podia apreciar amb detall el rellotge davant meu. Estava tan sols uns metres d'impactar contra el sòl, però mai m'havia sentit tan tranquil·la, sentia que per fi acabaria tot aquest sofriment.



Vaig veure com el rellotge impactava contra el sòl i es trencava en mil trossos, ara era el meu torn.



- Com es troba? Ha progressat?

- Continua igual, continua escrivint el mateix.



- Deixa'm veure



"No sóc escriptor.

Però escric.

Perquè tots en sabem d’escriure.

I si li expliques el que et passa a un paper...

Si n’ets capaç...

No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.

Per aquesta raó escric això.

Perquè puc.

Ho necessito.

Sento que m’allibera."



- Entraré per parlar amb ella

- Avanci, però no crec que aconsegueixis res nou

- Hola Maria, et faré unes preguntes.



- On es Tom!

- Necessito que et tranquil·litzis i em diguis qui és Tom.



- El meu fill, on està el meu fill! Deixa'm sortir! Haig de trobar a Tom!

- Maria, tu no tens fills.



- Tom!!, Tom!!

- L'estem perdent, Maria obre els ulls, Mamà desperta. Arribaré tard a l'exposició.



- Què està passant?, ahhh, em fa mal el cap.



- Tranquil·la, per avui hem acabat. Descansa per a la sessió de demà.



-T'ha dit alguna cosa nova?

-No, continua obstinada en que té un fill. Ni en el millor psiquiatra podrien ajudar-la, ja no sé què fer senyor Vega.