F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

un mono (Legolandia)
INS Pedralbes (Barcelona)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  Els Vega

M'haig de donar temps i paciència.

Temps per pensar, per imaginar, per imaginar-me com seria la vida després de tot això.

Què passarà després?

Serà millor? Potser pitjor?

Sens dubte serà diferent.

Això és el que em dóna esperança.

Perquè encara que tot acabi en un desastre, sempre hi haurà l'oportunitat de començar de nou.

Sempre hi haurà una nova oportunitat.

Un nou començament.

Una nova manera de veure les coses.

Una nova manera d'entendre el món.





Era una matinada normal quan vaig anar a despertar el meu fill. A Tom li costa aixecar-se, però sempre es desperta quan li faig un petó en el front. Avui Tom estava nerviós perquè havia de fer una maqueta d'una cèl·lula amb els seus companys de sisè. Li vaig deixar preparat el seu esmorzar preferit, uns ous fregits amb béicon. Tom es va anar a vestir i a rentar-se les dents i mentrestant jo li vaig preparar la motxilla perquè anàvem just de temps. Normalment, va amb els amics a l'escola, però avui li portava en cotxe per després anar-me'n a treballar i no arribar tard. Vam arribar a l'escola i li vaig desitjar sort abans que baixés del cotxe, ell em va mirar, em va somriure i va dir adeu mamà, paraules que mai oblidaré.



A continuació em vaig dirigir a la casa, o més aviat a la mansió de la família Vega. Vaig arribar sense cap problema, és difícil no veure la casa, amb aquella porta de 4 metres, el jardí ben cuidat i polit, les columnes blanques, les parets lluents... El majordom, un senyor alt vestit elegant, amb una mirada freda i un rostre pàl·lid em va esperar on sempre, al pàrquing per acompanyar-me a l'interior de la mansió. Un cop dins tocava netejar la casa de 4000 m². La netejo cada dia, és esgotador però necessito diners. Els Vega treballen fins tard i no tornen fins a les 21:30. Estic allà cada dia de la setmana menys el diumenge.



Per la matinada netejo la planta baixa, està plena d'habitacions, quadres, passadissos, fins i tot escultures. Les he de netejar amb cura perquè si trenco una estaria endeutada amb ells tota una vida. Per sort hi ha una habitació que està tancada amb clau i no puc entrar. Sempre he tingut curiositat per saber què hi haurà dins, però com em treuen treball no em fa gaire diferent.



Una vegada netejada la primera planta me'n vaig a dinar. Menjar és la millor part del dia a la mansió. Dino al seu menjador, envoltada de luxe i elegància. El terra és de fusta polida i al centre de l'habitació hi ha una gran catifa. La taula és impressionant, amb capacitat per a moltes persones i feta de fusta massissa i polida. Al voltant de la taula hi ha cadires entapissada en vellut o cuir amb detalls daurats i platejats. A un costat del menjador hi ha una llar de marbre, i en una paret hi ha un quadre de gran mida. La il·luminació és càlida i discreta, amb llums de sostre i canelobres a la taula. La vaixella i els coberts són d'alta qualitat i els vidres són de Bohèmia.



No em puc imaginar els plats que el seu xef els prepara per sopar, segur que són magnífics. Jo menjo coses simples i avui em vaig fer una amanida de pasta. Vaig haver de menjar ràpid per acabar abans el segon pis, però sempre acabo tardant una mica més del compte perquè em sento com una reina en el seu palau, imaginant-me que visc allà amb el meuqueri't fill. Comprant-li tota la roba del món perquè me l'ensenyi ambaquesta somriuretan bonica que té. Em semblo una nena imaginant les seves fantasies i contes de fades, sentint que tot és perfecte, però quan acaba aquest moment màgic, recordo la diferència entre la meva vida i la dels Vega.



Després de dinar vaig pujar les immenses escales per començar amb el segon pis. Per sort aquest pis és més petit. Les habitacions són similars a les de baix, banys, dormitoris i llocs per exposar quadres i escultures. En el segon pis hi ha una altra habitació tancada, però en aquesta sí que sé el que hi ha dins. El meu primer dia de treball, el senyor Vega em va dir que hi havia tres llocs on no havia d'entrar. L'habitació tancada del primer pis, la seva col·lecció de rellotges al segon pis i el sostre.



Vaig acabar de netejar i esgotada, vaig anar a buscar el meu fill. Ell acaba l'escola a les 17:30, però va amb els seus amics al parc, vaig anar il·lusionada per la seva exposició amb moltes preguntes sobre com li havia anat. Ja havia arribat, però no el veia. Ell sol estar amb els seus amics al balancí o al tobogan. Alguna cosa estava malament, els amics de Tom estaven al balancí però ell no. Preocupada vaig anar a preguntar-li als seus amics on estava el meu fill, però em van dir que ell no havia anat al parc amb ells, sinó que s'havia anat directament a casa perquè no se sentia bé.



Pàl·lida, vaigcomençaa córrer cap a casa, al més ràpidament possible per acompanyar el meu fill, però tot em semblava estrany. Per què no m'havia dit res? Es trobava malament abans d'anar a l'escola? Amb qui havia tornat a casa? Tenia moltes preguntes. Necessitava relaxar-me, així que em vaig recordar que era de dia i que Tom sabia tornar a casa perfectament. Em quedaven uns pocs carrers per arribar a casa quan vaig veure alguna cosa que em va canviar la cara completament. Pensava que era la meva imaginació a causa de la tensió del moment, però no, era el rellotge de Tom. Trencat tirat a terra enmig del carrer. M'agenollo per agafar el rellotge i penso tot el dolent en què es pot pensar. Que no s'estengui el pànic, penso. Li pot haver caigut, segur que li ha caigut.



M'aixeco amb el rellotge a la mà, agafat amb força perquè no caigués, i començo a córrer fins a arribar a casa. Tremolava, no podia treure les claus de la bossa de mà de com estava nerviosa. Pujo les escales de dos en dos i arribo al nostre apartament. Si us plau que estigui, si us plau que estigui, és el que repetia en la meva ment segons abans d'obrir la porta. Estic paralitzada, no puc obrir-la. Tu pots, tu pots, dic en veu alta. Compto fins a tres i m'armo de valentia per obrir-la. La porta s'obre lentament com si estigués en càmera lenta. Poso un peu en l'apartament, sospito i poso l'altre peu. Tanco la porta i ara només queda avançar per veure si està en la seva habitació. Avanço lentament ja que gairebé no podia caminar de com em tremolaven les cames. La meva ment només podia pensar en quant faltava. Falten 6 passos, falten 5 passos, falten 4 passos, falten 3 passos, falten 2 passos, falta 1 pas.
 
Legolandia | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]