La porta de l'habitació estava tancada, agafo força i l'empenyo bruscament. Tom!!!, crido desesperada. Espero amb ànsies una resposta al meu crit, però només sento que el meu cor batega cada vegada més ràpid, miro el llit i no hi ha res, obro l'armari i només hi ha roba, miro sota i només hi ha pols. Què està passant? Estava marejada i vaig començar a veure borrós, em cauré, no sento les cames, no sento res. Tom estimat, on estàs? Vaig caure de genolls i vaig deixar anar el seu rellotge en el sòl de parquet. Ploro, ploro gastant les últimes forces que em quedaven. Els meus ulls es van començar a tancar fins que només veia negre i vaig sentir com em quedava inconscient, amb el rellotge al costat meu.

No sé quant temps ha passat, però no em vull aixecar. Vaig obrir els ulls i vaig mirar la finestra, era de dia, havia estat inconscient tota la nit. Em vaig enrecordar del rellotge i vaig anar a agafar-lo per a guardar-lo, encara hi havia una espurna de llum en el meu interior i volia guardar el rellotge per a retornar-li quan el tornés a veure.

Em vaig estirar en el meu llit amb un dolor que no es pot expressar. Per què m'ha de passar això? Per què a mi? On estarà Tom? Qui anirà a recuperar al meu fill? Eren preguntes que no deixaven de repetir-se al meu cap una vegada i una altra, com un ressò que ressonava sense parar. Em sentia aclaparada per la incertesa i l'angoixa que m'envaïen. Vaig mirar al voltant, tractant de trobar alguna resposta, alguna pista que m'indiqués què fer a continuació. Però tot semblava confús i borrós, com si estigués travessant una densa boira.

‘’No serveix de res lamentar-se’’, vaig pensar amb el cap una mica més fred.

Necessitava al meu fill, i el meu fill em necessitava a mi. En aquest cas el més normal és cridar a la policia, però per què hauria de fer-ho? Quan el meu marit va desaparèixer, vaig telefonar a la policia. Volia que ho trobessin, volia respostes, però encara no s’ha sap res d'ell. Mai es va resoldre el cas i se'l va donar per mort. El més estrany de tot és que una setmana abans de la seva desaparició li va donar el seu rellotge a Tom. És com si sabés que anava a desaparèixer, i va voler deixar-li un objecte valuós perquè no se sentís sol quan ell no estigués. El seu rellotge és l'últim que ens va deixar, i per això vull reparar-lo com més aviat millor.

Vaig agafar el rellotge, amb el cristall trencat i ho vaig guardar en la meva butxaca. Vaig sortir de la casa decidida a reparar-lo. Era un dia assolellat, però no feia calor ni fred, aquest és el clima que més li agrada a Tom. Vaig arribar a la botiga, i li vaig preguntar si em podria reparar el rellotge i se'l vaig donar, es un senyor amb el pèl i la barba blanca i amb una mirada seriosa. Té unes mans gruixudes, però va agafar el rellotge amb molta delicadesa. Es va quedar mig minut veient el rellotge i em va dir que demà vingués a recollir-lo. Ja me n'anava quan em va preguntar si em trobava bé. Va ser llavors quan vaig mirar un cristall que cobria més rellotges i vaig veure el meu rostre, no em reconeixia, estava pàl·lida. Vaig tornar a mirar al senyor i li vaig somriure. Em vaig adonar que no sols estava trencat el rellotge, la meva ànima també.

L'endemà, em vaig despertar d'hora per a anar com més aviat millor a la botiga. La botiga estava buida i estava el senyor assegut esperant que algú vingués. Li vaig demanar el rellotge i me'l va donar, reparat com si l'hagués comprat ahir. M'anava a marxar a casa quan de cop el senyor em va interrompre de nou.''Gairebé se m'oblida'', em va dir amb un to alt, ''dins del rellotge hi havia una nota, tingui'', va afegir. Vaig agafar la nota, la vaig obrir i hi havia escrita una frase: El temps és or. La lletra era la mateixa que la del meu marit.

El temps és or, què m'estàs intentant dir? Em vaig acomiadar del senyor i em vaig dirigir a casa meva.

Si ningú buscarà al meu fill, hauré de buscar-lo jo. Pot estar en qualsevol lloc, però no em donaré per vençuda. Per on començo a buscar? Qui el pot tenir? Eren moltes preguntes i volia anar a buscar-ho com més aviat millor, però estava cansada. Em feia mal tot el cos, havia de reposar per molt que em negués.

Era diumenge i ahir no havia anat a treballar, per raons òbvies. Així que els vaig enviar un missatge que estava malalta. No els vull dir la veritat, si els dic que el meu fill ha desaparegut començaran a consolar-me i dir-me que ho senten. Això no farà que el meu fill l'endemà aparegui amb mi, i a més, tornaré a deprimir-me més del que ja ho estic. M'agradaria prendre un descans amb el treball per tenir més temps per a buscar al meu fill, però necessito diners per a viure.

Ja era dilluns i anava camí a la mansió. No havia dormit res, era malson rere malson durant tota la nit. Em despertava suant i amb esgarrifances, cridant el nom de Tom. Vaig arribar dues hores abans per a acabar de pressa. El majordom, com sempre, em va acompanyar a l'interior de la mansió. Normalment, quan entro no hi ha ningú, però avui havia arribat molt més primerenc i els Vega seguien dins. Estaven preparant-se per a anar-se'n a treballar. No se de que treballen, però la senyora Vega anava vestida amb un vestit verd d'allò més bonic i el senyor Vega portava una camisa blava, amb una corbata vermella i en el que més em vaig fixar, el seu rellotge d'or amb trossets de diamant. No podia apartar la vista. Del seu canell desprenia una llum lluent. Estic segura que ha de tenir un munt més de rellotges així en la seva col·lecció.

- Què fas aquí tan aviat? -em va preguntar amb una veu greu.

- Després haig d'anar a un lloc i no vull arribar tard -vaig respondre

- Ah, entenc. Si necessites alguna cosa, no dubtis a demanar-m'ho -va dir el senyor Vega amb un somriure amable.

Tot seguit se'm va acostar la senyora Vega i em va preguntar si havia dormit bé. Li vaig dir la veritat, que havia tingut malsons. Se'm va acostar i em va donar una abraçada consoladora.

- Que et vagi bé on sigui que vagis -em va dir el senyor Vega.

- Gràcies -vaig respondre amb un somriure forçat.

- No sembla que tinguis moltes ganes d'anar a aquest lloc. No em vull ficar en el tema, però el meu pare sempre em deia que no fes coses que no m'agradessin, i em repetia sempre la mateixa frase: ''El temps és or''

La meva ment va col·lapsar. És massa coincidència. La mateixa frase que havia escrit el meu marit en la nota. La meva cara va canviar per complet. El senyor i la senyora Vega van sortir per la porta amb el majordom. Ara només estava jo, amb més preguntes de les que ja tenia. Haurà estat casualitat? Tot girava al voltant d'aquesta frase. Què em vols dir? No estava entenent res quan de cop un enorme dubte va envair la meva ment. Tindrà relació la frase amb la col·lecció de rellotges del senyor Vega? I va sorgir un altre dubte encara més exagerat. Tindrà la frase relació amb la desaparició del meu marit i el meu fill? Què estic dient?, no té sentit. El meu marit no coneixia al senyor Vega, per què anava a estar relacionat?

Però per molt que insistís que el senyor Vega no té res a veure, la meva curiositat per saber què hi ha en la seva col·lecció no desapareixia.

Tenia tanta intriga que se'm va ocórrer la idea més forassenyada que mai havia pensat. Havia d'entrar fos com fos i l'única manera de poder entrar és robant-li les claus al majordom. Així que vaig tancar els punys, vaig respirar profundament i em vaig dir a mi mateixa: ''Li llevaràs les claus, obriràs aquesta porta''.