El 29 de febrer de 1652 es van signar les primeres ordres d'arrestament a les conegudes com a Bruixes de Salem. Diu la llegenda que en el judici de Tibuta, aquesta, abans de ser morta, va cridar a una aliada del públic perquè amagués el seu llibre més apreciat: "L'ordre de les coses". Llibre on es trobaven totes les investigacions que havia fet i les descripcions dels conjurs i malediccions que havia recopilat al llarg de la seva vida. Durant anys, l'església, les corones més importants d'Europa i fins i tot, els clans de bruixes més perillosos del món, havien anat darrere de l'Ordre de les coses. El donaven ja per perdut... Qui s'hagués pensat que estava en domini de l'Esclarmunda.

La nit que vaig tornar a casa em vaig trobar un llibre estret, però gruixut; amb les cobertes de cuir de cabrum i un assenyalador de pàgina deteriorat pel seu ús. Era el llibre, vaig començar a llegir-lo sense pausa i en menys de dos dies havia arribat fins a la darrera pàgina. Vaig trobar la resposta a la meva pregunta, aquest era el motiu pel qual ella me l'havia fet arribar.

"Les energies lliures que no arriben a venjar-se mai del seu homicida caminen perdudes. Caminen pels boscos a les nits de lluna plena i observen les desigualtats de classe que encara hi ha a Suffolk. L'únic mitjà perquè una energia lliure passegi en comptes de venjar-se és que es retrobi, en un període de temps molt curt des de la seva mort física, amb l'energia d'una persona amb qui era afí a la dimensió de la vida. En aquell instant, aquestes dues s'uniran per sempre i seran acceptades al cel quan morin els seus assassins."

Això ho explicava tot. L'ànima d'en Joan no s'havia venjat perquè s'havia retrobat amb la de la mare. Em plaïa pensar que haver complert la seva petició de portar-la amb en Joan, havia pogut ajudar a la seva unió.

La quarta nit des que vaig anar a casa de l'Esclarmuda ja m'havia acabat el llibre, però el flascó de verí continuava amagat en un armari. No sabia com acatar el meu tracte. Em sentia culpable, però a la vegada sabia que ell havia venut les nostres vides. Aquesta barreja de sentiments em feia sentir intranquil i nerviós. Aquella nit, una ombra va aparèixer en el meu somni per donar-me una admonició.

-No tens massa temps, Blai.

No em van caldre ni dos segons per reconèixer que aquella veu era de la bruixa.

Aquell mateix matí, vaig sentir uns crits procedents del menjador que em van desvetllar.

-Hem de demanar ajuda, no te n'adones?

-Calla hòstia, Joana.

-En Berenguer acabarà com ells dos, pare. Necessitem ajuda immediata.-Va respondre amb la veu entretallada.

Vaig suposar que la Joana plorava i vaig baixar ràpidament al menjador per assabentar-me'n.

-Joana, si en Berenguer morís no podríem fer-hi res. La mare va sortir per trobar respostes i no només va tornar sense, sinó també amb el seu final escrit.

-Com pots tenir la sang tan freda de no voler buscar entre cel i terra una solució per la maleïda malaltia que s'està enduent a tots els membres de la teva família?

Efectivament, la Joana plorava. Vaig decidir intervenir.

-Bon dia, pare, bon dia, Joana, què és el que està succeint?

-Que la sortida d'aquesta casa queda totalment prohibida per a tots vosaltres, ningú podrà anar al poble fins que jo ho manifesti. - Va imposar l'Oleguer marxant cap a les terres.

La Joana em va fer saber que en Berenguer també s'havia contagiat i el pare l'havia tancat en una habitació. La història es repetia. Em semblava increïble, no només va vendre les nostres vides i va ser capaç de tancar la seva dona perquè morís sola, sinó que també era capaç de fer-ho amb els seus fills.

La foscor que encara no m'havia abandonat, però que s'havia apaivagat, va tornar a fer-se notable. Tornava a aparèixer aquell odi i s'esvaïen els sentiments de culpa. No podia perdre més el temps o tots acabaríem morint. Vaig anar de pressa a la meva habitació i vaig agafar el flascó. Els meus dits tocaven el perfecte cristall sense cap ni una esquerda, juntament amb el tap de suro mil·limètricament encaixat. Mirava el brillant líquid vermell que contenia. Sentia un poder enorme a les meves mans. Vaig guardar-me el petit flascó a la butxaca interior de la meva jaqueta de llana, havia arribat el moment.

Abans de matar al pare, necessitava veure en Berenguer, no podia deixar que pensés que moriria sol, un altre cop no m'ho podia permetre. Com que la porta de la cambra era tancada, vaig buscar un tamboret de fusta, vaig portar-lo assossegadament a la part posterior del pati i vaig fer-lo servir per enfilar-me a una petita finestra que comunicava amb la cambra.

-Berenguer - Vaig xiuxiuejar. - no cridis, no poden saber que sóc aquí.

La imatge em va impactar. Vaig tenir un gran flashback de feia dies enrere. Tenia teles plenes de sang i mocs i estava pàl·lid com la neu. Els seus ulls blaus s'anaven aproximant a roigs i tenia ronxes i marques a la pell semblants a les de la lepra.

Va esforçar-se a parlar. Els ofecs li dificultaven fer-ho.

-Blai... - Va tossir. - Blai, m'estic apagant.

-No diguis això, Berenguer. Faré tot el possible...

-No hi ha... - Va respirar fondo per agafar aire. - No hi ha res a fer.

-Confia en mi. Recorda que passi el que passi, sempre serem un equip: la Joana, tu, en Bartomeu, jo i... També en Joan. Sempre ens tindrem els uns als altres, Berenguer, de debò.

Es va dibuixar un lleu somriure en el seu rostre. No vaig trigar molt a marxar d'aquella bruta cambra. Vaig saltar la finestreta i vaig aturar-me a pensar. La mare havia trigat una sola nit a morir tenint uns símptomes menors. Havia d'actuar molt ràpidament per salvar en Berenguer.

S'apropava l'hora de dinar i la Joana va cridar-nos a menjar al pare, al Bartomeu i a mi. Des que la mare havia mort ma germana s'havia encarregat de cuinar-nos tots els àpats cada dia. Quan vaig arribar a taula, va demanar-me el favor de portar els plats d'escudella per cadascú. Això era cosa del destí. Res podia sortir malament, semblava perfectament ideat. Era la meva oportunitat per acomplir la meva part del tracte. Estava sol a la cuina. Vaig mirar de reüll que ningú em veiés, vaig agafar els plats i en un d'ells, vaig abocar-hi tot el verí que contenia el flascó. Aquest va ser el primer plat que vaig portar a taula, és clar, el pare era sempre el precedent de tot, així que no hi havia motiu de sospita. Ell i en Bartomeu estaven asseguts i la Joana estava portant el pa per asseure's també. Només faltaven els plats d'escudella.

-Disculpa l'espera, pare. Estava omplint tots els plats d'escudella. Aquest és el teu. Ara porto els altres. - Vaig deixar-lo a taula i ell sense esperar-se el va tastar.

-En Blai sempre tan educat i servicial, podríeu aprendre una mica del nano, no creieu?

-Si pare, és clar. - Després de la seva discussió, la Joana ja no li portaria més la contrària en el que quedava de dia.

El menjar va ser tranquil i l'Oleguer no havia notat cap diferència en el gust de l'escudella. Va explicar els plans de futur que tenia per la família, la seva visió de tornar a fer créixer la terra i plantar unes llavors que tenia guardades al soterrani. Quan va acabar la conversa va aixecar-se i amb el to despòtic de sempre, va dir:

-Renteu els plats al riu.

[...]

Cap al capvespre, ja es començava a distingir la lluna plena. Havien passat al voltant de sis hores des que havíem menjat i el pare seguia viu, sense cap ni un vaticini. En Berenguer, en canvi, cada cop estava pitjor. No em podia tranquil·litzar. Estava preocupat i tenia molts tremolors. I si el verí no funcionava? Llavors moriria jo per no haver sigut fidel a la meva paraula... O pitjor encara, i si el pare moria i no tenia una ànima fosca? Vaig començar a delirar. Estava experimentant el que Tibuta explicava en el seu llibre com a "La culpa del primer mort". Ella afirmava que la primera mort que una persona duu a terme amb màgia negra és la més llarga i difícil a causa de la falta d'experiència de qui la realitza. La majoria de cops la persona acaba desenvolupant un estat de bogeria durant un curt període. Vaig anar a buscar el llibre per tornar a llegir la pàgina que ho explicava. Necessitava assegurar-me'n. Era la pàgina cinquanta-sis. Mentre el fullejava, vaig aturar-me a la trenta-dos. Tenia un títol interessant: "La mort d'un tracte actiu". No m'ho podia creure.

"En el cas que una persona tingui un tracte actiu i alguna de les seves fases estigui en procés, si una persona externa l'intenta matar amb màgia negra, el primer subjecte morirà quan la fase actual del seu tracte hagi acabat."

Així definia Tibuta el problema, però quina fase del tracte del pare estava en procés?

Després de sopar, tots junts vam anar a veure en Berenguer, qui amb moltes dificultats feia gestos. Vaig seure el seu costat i vaig agafar-li la mà. La seva mirada parlava per si mateixa i en qüestió de segons, va tancar les parpelles i no les va tornar a obrir. Els meus ulls que llampurnaven des de feia estona no podien contenir-se més. Vaig prorrompre en plors. Les meves llàgrimes queien sobre el seu cos innocent. De fons, mentre em podia la ràbia, vaig sentir crits esgarrifosos de dolor. Vaig deixar amb subtilesa en Berenguer i vaig anar a veure el que succeïa. Era el pare estirat a terra amb una mà al cor.

-Blai, ajuda'm! No et quedis de braços plegats collons, porta'm aigua!

-No. - Vaig impugnar.

-Què dius? - Cridava a la vegada que feia pauses pel dolor. - Què collons dius pòtol?

-No aniré a cercar la teva aigua de merda, assassí. Sé que vas vendre les nostres vides a l'Esclarmunda, deixa d'actuar.

Durant uns segons el pare no va dir res, el seu silenci va ser curt i expectant.

-A la vida s'ha de renunciar a moltes coses per poder triomfar.- Es notava que sentia un dolor punyent.- En el meu cas, havia de renunciar a vosaltres per assolir el meu èxit. Joan, a tu et salvaré si m'ajudes ara i junts podrem guanyar una riquesa inigualable. Necessito ajuda per veure'ns reeixir.

-Saps que és el que veuràs? El teu podriment a l'infern.

Entre injúries del pare i plors de la Joana i en Bartomeu, que acabaven d'escoltar de lluny la conversa, vaig abandonar aquella escena. El llibre de Tibuta havia desaparegut de la meva habitació. El pergamí i el flascó buit, també. Però ja havia entès quina fase del tracte estava activa a l'hora de menjar: la mort d'en Berenguer. Si aquella fase havia acabat i el pare era mort, cap germà més hauria de morir.

Era aviat i la previsió era que s'esdevindria una llarga nit. Quan vaig estirar-me al llit, el meu cor bategava a ritmes incontrolables, sentia tot el cos fred i tenia un mal de cap desesperant. No sabia si despertaria. Pot ser l'ànima del pare era pura... No vaig voler advertir en Bartomeu i la Joana. No volia acomiadar-me.

Aquella nit, el meu cap em tenia preparada una sorpresa. Quan vaig aconseguir adormir-me, tot va tornar-se blanc. L'Esclarmunda va aparèixer.

-Blai, has estat a temps.- Va picar-me l'ullet.- Tinc un missatge per tu. Tots els qui es troben a la teva mateixa situació, la nit de l'acte reben un missatge. El teu comença per donar-te la notícia que el teu pare era un ésser dolent, maquiavèl·lic i obscur. La seva ànima no ho era menys. No moriràs per matar-lo i has salvat la vida dels teus germans. Però abans de deixar-te despertar m'agradaria poder mostrar-te una imatge.

La finca de la família va substituir la bruixa. Dues esferes brillants d'energia es van fusionar amb una tercera, alçant el vol com les àligues al cel. S'havien retrobat en Berenguer, la mare i en Joan.

-Has sigut un nano afortunat, però ets molt petit i has tractat amb energies massa fortes. Has de ser capaç de deixar marxar la foscor del teu costat i estar amb la meravellosa família que t'acompanya a la terra. Els altres t'esperaran amb els braços oberts al cel.

Aquell matí, la Joana, en Bartomeu i jo, vam desfogar-nos parlant sense fi. Vaig explicar-los la llarga història amb l'Esclarmunda i el tracte, tot el que havia fet el pare. La Joana i en Bartomeu van dir-me que havien enterrat junts en Berenguer a les terres la nit anterior, fet que em semblava genial. Estàvem més units que mai i ens esperava una llarga vida junts. Quan vam haver acabat de parlar, vam agafar la filla de la Joana i vam sortir lentament al jardí per pregar a Déu que tots els nostres familiars estiguessin bé al cel. En Bartomeu va cridar-nos.

-Ei! Mireu la terra!

Vam adonar-nos que totes les terres del pare estaven plenes de flors i fruits. Tornaven a créixer, a florir, podríem seguir endavant, guanyar diners i en mig de tot aquest desgraciat temps potser podríem retrobar la llum i la felicitat.

En aquell moment, no tenia cap motiu per no viure amb serenitat, però el meu subconscient només volia tornar a sentir aquella màgia tan poderosa, a tenir a les meves mans el llibre de la bruixa i flascons energètics. No havia aconseguit allunyar-me de l'obscuritat ni tenia la intenció de fer-ho.