Mai m’havia aturat a pensar quan arribaria el dia en què la lenta atracció entre la Via Làctia i l’Andròmeda acabaria per fi amb la seva col·lisió. No em va caldre una explosió de llum ni una aturada del gir de la terra per saber que això havia succeït. La galàxia de la meva vida s’havia estavellat, però no amb l’Andròmeda, sinó amb la mort.



El meu dia començava sota la seva obscuritat. Sentia la seva presència. Les seves mans m'aixafaven els pulmons deixant-me sense respiraració i la seva boca xiuxiuejava “ara és amb mi”. L’aire calent que desprenia xocava amb el meu coll posant-me els pèls de punta. Ho sabia. No en tenia cap dubte, ella ja no hi era al meu costat.



El sol no havia sortit i el gall no havia cantat, però la son no tenia cap intenció d'aparèixer en mi. Tots eren a les seves respectives habitacions dormint i no sentien que les parets ja no retrunyien pels tossuts de la mare. La meva idea era sortir cap a casa de l’Esclarmunda aviat, però tenia coses més importants a fer. La percepció que havia tingut, aquella sensació que m’havia apropat durant un instant a la mort, semblava que havia estat real i no un somni. Les plantes dels meus peus van acariciar suaument la frescor de la fusta que grinyolava amb cada pas que feia. Vaig arribar a la porta de la seva habitació on l’aire era congelat. Em vaig armar de coratge, vaig inspirar, vaig posar la mà en l’empunyadura de ferro forjat i vaig empènyer a la vegada que expulsava l’aire per la meva boca. La porta no s’obria.



- Mare? - Vaig preguntar xiuxiuejant. - Mare, contesta!



Vaig insistir un parell de cops, però el silenci que hi havia dins la cambra ja ho explicava tot. Abans d’anar a dormir ja havia suposat el que passaria, però tot i així em deixava abatut. Era cert, la mare ja no estava en vida. Un calfred va escorre’s per tot el meu cos. Els ulls que portaven estona humits van començar a desentelar-se; la boca seca no podia ni obrir-se; els pulmons buits es van començar a ofegar i les cames no em mantenien en peu. Vaig caure de genolls i acompanyat d’un espantós soroll, vaig cridar de la impotència “La mare és morta”. Tota la família m’havia d’haver sentit cridar, n’era conscient. L’odi cap al meu pare s’anava intensificant, el fet de saber que havia tancat la mare perquè morís sola em corcava. Sentia ràbia, ira i por dels pensaments que m’envaïen el cap. Em transformaven en una altra persona. Una peculiar metamorfosi m'estava transmutant en allò que tanta por tenien a l’església del poble. Un ésser obscur fruit del mal m’oferia la mà per guiar-me i jo conscientment l’agafava, m’estava convertint en ell.



Ja no m’importava tot el que llegia a les profecies ni el que deia el sacerdot sobre l’Esclarmunda. El meu pare la visitava com a curandera, però jo ho faria com a bruixa. Era el moment d’anar a veure-la, havia d’executar el pla que tenia al cap des de la nit anterior. Havia de trobar respostes urgentment. Vaig despullar-me, vaig cremar la roba que duia a la xemeneia per si estava contaminada i vaig posar-me roba neta que feia dies que estava penjada al jardí. Em dirigia a la porta quan un bram em va fer parar. Corrents vaig anar a buscar el burro.



El dia clarejava mentre arribava a casa de la bruixa. Era la més allunyada del poble, ubicada al costat de la necròpolis. Estava construïda a base de pedres mal disposades i plenes de molsa. Les finestres eren tapades per no mostrar el que s’amagava a l’interior. No sentia por de com seria ella, tot i que ningú mai havia vist el seu rostre, sempre anava tapada per un vel negre. No sentia por d’experimentar cap mal, estava relaxat. Vaig plantar-me davant la porta i vaig fer tres cops amb el puny.



- Bones… Senyora Esclarmunda?



Ningú contestava.



- Esclarmunda?



- La porta és oberta Blai, t’estava esperant. - Sabia el meu nom. Allò sí que em va posar una mica nerviós, però era bruixa, què no podia esperar?



Vaig posar un peu més enllà i en trepitjar el terra de la casa, una forta ventada em va apunyegar la cara, quasi vaig caure de l’imprevist.



- Sempre m’agrada donar aquesta benvinguda.- Va apuntar.



Totes les parets interiors estaven plenes d’armaris i calaixos. A cadascun d’ells hi havia ampolles, buides i plenes, minerals grans, petits, blancs, liles, amb ramificacions o sense, polseres i penjolls, nines amb claus, creus i, fins i tot, rosaris. L’energia que transmetia la casa era molt forta. Puc desmentir el que es deia sobre els calders i els nens segrestats. No n’hi havia de cap dels dos.



- Bon dia, Esclarmunda. Necessitaria la seva ajuda en un tema que em porta boig.



- Vols saber que succeeix a la teva família, cert?



- Sí, necessito saber-ho.



- No regalo informació, noiet, tot té un preu. En aquest cas hauríem de parlar sobre la meva recompensa, però com no crec que un nano de la teva edat tingui res, no puc oferir-te cap ajuda.



- Si us plau, Esclarmunda.



- Em sap greu Blai. - Va assenyalar la porta amb el dit índex i es va obrir.



Vaig caminar sense respostes amb el cap cot. No m’havia ni mostrat la seva cara. Abans de sortir vaig entendre-ho.



- Sí que tinc alguna cosa a oferir.



- T’escolto…



- La vida del meu pare. - Va girar-se i va treure’s la caputxa.



-Una mort humana…



- Sí.



- Ets conscient que si mates al teu pare hi haurà greus conseqüències per part de l’univers?



- No ho soc, però confio que hi ha alguna manera d’evitar-les, oi?



- L’univers no és tan permissiu, noiet. - La seva cara es va il·luminar. Era una dona jove, no com la descrivien, bella, rossa i amb els ulls blaus. No me la imaginava pas així. I llavors va dir les paraules. - Si vens la vida del teu pare, has de vendre la teva vida també.



- No pot ser, Esclarmunda. Si el mato serà com a venjança.



- És igual, Blai. Estàs matant per motius de màgia negra i al món màgic tot té unes conseqüències.



- En canvi, un assassinat normal no?



- Escolta'm bé, llondro. Estàs tractant amb energies superiors i és per això que tenen aquests càstigs tan extrems. Un assassinat normal no tracta amb màgia, aquesta és la diferència. Deixa de fer-me perdre el temps i escolta. T’explicaré això un cop, para bé les orelles. Primer, cal entendre que la Terra està subjecta sobre un equilibri energètic.



- Un equilibri energètic?



- Sí, cal parlar d’energia o essència perquè ho acabis d’assimilar. Cada una de les nostres ànimes són aquell principi elemental que ens deixa viure. Quan un cos portador mor assassinat per motius de màgia negra, també mor l’ànima que resguarda. És aquí quan l’equilibri energètic de la terra experimenta un desequilibri, ja que enlloc que l’ànima pugi al cel, com en un assassinat civil o en una mort natural, se’n desprèn una energia que roman a la Terra. Aquesta és l’anomenada energia lliure, s’encarrega de buscar i matar a l'ànima que ha matat la seva i fins a fer-ho no ho deixa estar. Una vegada aconsegueix exterminar-la, les dues essències que resten són culpables de l'assassinat d’una ànima, que han estat les seves mútuament, i com a càstig, es transformen en energia fosca.



- Però… L’energia fosca té alguna importància?



- Quan una essència és fosca desapareix sola i no deixa rastre a la Terra. És això el que succeeix a aquestes energies que abans t’explicava, i per tant tot torna a l’equilibri vital original.- Estava suspès dels llavis de la bruixa per la fascinant teoria, però a la vegada enfurismat, perquè a la pràctica no podria dur a terme el meu pla. - Només existeix un altre camí viable… Que l'ànima del teu pare sigui tan negra que no creï cap desequilibri, ni tan sols alliberi energia. Un cop mort, simplement desapareix, com aquelles dues ànimes que es maten mútuament. El que vol dir això, és que la seva mort seria un favor per la humanitat. Remarco la baixíssima freqüència amb la qual es donaria aquest esdeveniment.



- Com puc saber-ho? - vaig respirar profundament per tota la informació que col·lapsava el meu cap.- Com puc saber si el meu pare té l’ànima tan fosca?



- Ningú té la capacitat de saber-ho, t’has d’arriscar. - Va mirar-me fixament. - Si vols les respostes, vull la seva vida. Però ho has de decidir ara, si no, mai més tindràs l’oportunitat.



- Però… - No em va deixar acabar la frase.



- Ara, Blai. No hi ha discussió. Si acceptes t'explicaré tots els passos que hauràs de seguir.



El meu cap experimentava un debat ètic. Si volia respostes havia de fer-ho, i després de com havia tractat la mare, s’ho mereixia. Amb una mica de sort, la seva ànima seria tan negra que matar-lo seria un favor per tot el seu voltant.



- Accepto. - Vaig dir quequejant.



L'habitació es va il·luminar per complet. Una espècie de terratrèmol va sacsejar la casa. Dues de les ampolles van caure i dues fortes olors van expandir-se arreu de la llar, unes olors inefables que no hauria imaginat mai. Vaig mirar-la bocabadat i em vaig adonar de la transformació de la seva roba, ara portava una túnica de vellut lila.



- Escolta amb atenció perquè després de dir aquestes paraules desapareixeré, no podré repetir-ho.



Va tancar els ulls, va alçar les mans i mentrestant, fora va aparèixer un remolí que movia totes les fulles caigudes, va començar a recitar:



-“La mort ha arribat a la teva vida,

a ta mare i ton germà s’ha emportat.

Ara fas un tracte d’abolida,

el teu pare haurà de ser matat.



L’equilibri propi de la natura,

conseqüències et podrà enviar.

La teva vida no s’assegura,

la podràs perdre i no recuperar.



Les respostes que necessites

són simples d’explicar.

El teu pare va vendre les vostres vides,

per la terra morta poder sembrar.



La seva mort frenarà les vostres,

però si té una ànima pura, tu moriràs.

Has activat els cronòmetres,

acabes de fer un tracte que compliràs.”



La bruixa va desaparèixer i en el seu lloc s’hi va posar un dels seus flascons acompanyat d’un petit pergamí on es podia llegir: “mata’l amb aquest verí”. No ho acabava d’assimilar. Anàvem a morir tots i cadascun de nosaltres. Tot i que jo morís per matar-lo, protegiria la vida de tots els meus germans. L’Oleguer, que ja no es mereixia ni el sobrenom de pare, era un brètol malparit. Havia venut la seva família sencera. La seva dona i tots els seus fills. Desitjava no sentir res, però m'envaïa la decepció. Havia estat un misogin tota la vida i per més odiós i egoista que fos ara, mai hauria esperat que ell arribaria a aquest extrem. No em quedaria de braços plegats i ja tenia el tracte signat amb l’Esclarmunda. Només tenia una pregunta… Si ell era el culpable de totes les nostres morts per haver-nos venut a la màgia negra, com era que l’energia lliure de la mare i en Joan encara no s’havia venjat? En aquell moment ja no podia trobar respostes, l’Esclarmunda no hi era. Vaig haver de desistir de voler saber-ne més, era impossible.



Amb el burro, el pergamí i el flascó vaig marxar cap a casa. Ni jo mateix em reconeixia. Tanmateix, estava segur d’una cosa: si aquell dia l’obscuritat m’havia donat la mà, fins que complís el meu tracte i fes justícia per la meva mare, la foscor no em deixaria anar.