El temps era imparable i se'ns escapava per entre els dits de les mans dia rere dia. Sempre havia sentit els adults dir: “el temps és el pitjor enemic”, però no li acabava de trobar el sentit. Ara sé que no és pas mentida, tot i que desitjaria que fos així. L’estat d’en Joan no millorava, la seva salut física dequeia juntament amb la mental, que s’anava enfonsant en la foscor. La mare feia moixaines en la suau cara del seu petit i estimat fill. Els seus cossos estaven en contacte l’un amb l’altre. En Joan s’abraçava al seu pit exhaurint totes les seves forces. La seva respiració era irregular, cada vegada més feble. Els seus pulmons expulsaven mocs i sang, més que aire, i la seva veu quedava soterrada a causa d’aquella inversemblant malaltia. Una llàgrima traçava el seu camí per la galta de la mare, seguida d’una altra i d’una altra. Llàgrimes que brollaven del més fons de la seva ànima. No podia comprendre que la vida del seu petit acabés amb tan sols sis anys, que no el tornaria a veure mai més. Perdre un fill és el mal més gran amb el que la vida et pot castigar.



Estàvem tots a la cambra presenciant aquell moment. La mare, el pare, en Berenguer, en Bartomeu, la Joana i jo. Va ser amb la tristor de la posta del sol d’una tarda d’hivern, per la finestra es distingia el crepuscle vespertí en un cel daurat i abandonat de núvols, quan la mare li va preguntar:



- Joan, rei, que tens fred? - Silenci. - Joan, que tens fred?



- Sí. - va dir amb una veu rasposa.



- Blai, porta’m la manta si us plau. - Em va ordenar. - Gràcies.



- Mentre el seu fill tancava els ulls ja arrecerat del fred, la mare el mirava amb adoració, tendresa i por.



- Bona nit, Joan, t’estimo.



La tempesta no va trigar a arribar. El prim fil s’havia trencat. Ma mare va començar a plorar desconsoladament, a cridar sense fi. Tots assistíem expectants a aquell sobtat plor, amb els ulls plens de llàgrimes, imaginant el que prosperava. Enmig del fred silenci, va dir:



- En Joan ha marxat. El vostre germà és amb els àngels, el caliu del foc de la seva ànima perdurarà sempre en aquesta casa.



[...]



Havia estat el pitjor capvespre de la meva vida. L'estómac em rebregava la panxa enfurismat per no haver tastat res des de la nit anterior. Passejava amunt i avall per tota la finca, l’aire m’abstreia. El pare mostrava una expressió freda, es mostrava immòbil des de llavors. Era incapaç d’entrar a veure a la seva estimada, si es pot anomenar així.



La Mercè volia enterrar el petit a prop seu per sentir-lo present.



- Mercè, aquesta idea és impensable. A les meves terres no.



- Oleguer, és l’únic que ens queda i porten dos anys sense donar fruit...



- El portarem al cementiri del poble.



- D’acord.- Va assentir submissa.



Abans de marxar va preguntar a tots els fills si algú la volia acompanyar. “Haig de cuidar el nen” va dir la Joana, “hem de treballar” van dir en Berenguer i en Bartomeu. No entenia com podien tenir la sang tan freda.



- Blai, voldries acompanyar-me al poble?



No vaig dubtar d’acceptar.



[...]



Les quatre de la tarda i la mare ja estava preparada. Portava el cos d’en Joan ben embolicat. Vam pujar al burro i vam emprendre el camí de pedres. Cap dels dos va dir ni una paraula en tot el trajecte.



Un cop enterrat, vam pregar en el seu nom i en el de Déu.



- Cuida, Déu, del meu estimat fill, dona-li amor i pau, com jo li hagués donat al meu costat. - Repetia insaciablement la mare.



Vaig anar a buscar unes flors al prat del costat del cementiri, i vam posar unes dàlies blaves al voltant de la fosa.

Feia relativament poc que un brot de pesta negra havia abandonat el poble. Vam romandre tancats, entre puces i pols, sense contacte amb les famílies que es veien afectades per aquesta maledicció. El que va portar a en Joan sota terra era diferent, es tractava d’una nova malaltia.



Van transcórrer dos dies, i l’estat d’ànim a la família no havia millorat. Vaig començar a estudiar el poble, juntament amb en Bartomeu i la mare. Anàvem picant les argolles de bronze de les cases, tot preguntant…



- Perdoneu, però algú de la seva família està experimentat símptomes estranys?



Tothom ho negava. Va ser en el camí de tornada a casa el tercer dia, quan la mare va començar a tossir inesperadament. M’imaginava el pitjor. Vaig treure’m la samarra de pell i vaig posar-li per sobre. En arribar, va estirar-se al seu llit i en qüestió de dues hores va perdre la mobilitat.



- Blai, gràcies per haver-me donat l’oportunitat d’acomiadar en Joan com es mereix. Portam amb ell demà, d’acord?



- No et passarà res.



- Blai, d’acord?



- D’acord.



A mitjanit, va començar a expulsar sang per la boca. El pare va començar a atemorir-se en pensar en la capacitat de contagi d’aquesta malaltia que corroïa la seva família sense escrúpols. Si aquesta situació es desenvolupava com era previsible, no hi hauria ningú que mantingués el nom de la família Vallcorba.



L'Oleguer ens va prohibir seriosament el contacte amb el pilar fonamental de les nostres vides. La seva actitud patriarcal em va fer deixar de trobar-li el sentit a la meva vida.



- Collons Berenguer, treballeu la maleïda terra i deixeu la mare, ja la cuidaré jo.



- No em puc creure que siguis tan egoista mentre ella mor! - El pare va fotre-li una bufetada.



- No ets ningú per parlar així al teu pare! Ho entens? - va cridar - Contesta’m!



- Ho entenc.



- No vull tornar-te a sentir dient que estic sent egoista, tot el que faig és per vosaltres!



El meu germà no va tenir valor per continuar la conversa.



Vaig anar a dormir, donant una vida més per perduda. Tenia clar el meu pla i n’havia planificat l’execució. L’endemà, quan el gall cantés, em dirigiria cap a casa de l’Esclarmunda, la vella curandera de confiança. Era coneguda com “la bruixa” i ningú et tornava a dirigir mai més la paraula si et veien amb ella, però era la meva última esperança.