Tap, tap. L'aixeta s'havia quedat oberta. Jo no volia apagar-la: em semblava que fer-ho significaria deixar la casa encara més silenciosa, més buida. Vaig quedar-me quieta, en la postura singular que tant m'agradava per veure passar les hores. De cap per avall a la cadira, amb el cap penjant enmig de les potes, veia el món al revés: la sala d'estar semblava més àmplia i la casa menys sòrdida. Els mobles semblaven estalactites d'una cova i em transportava a un altre lloc. A un món de fantasia, al meu refugi particular. M'estava uns deu minuts en aquesta postura, fins que el dolor de tota la sang baixant-me al cap es feia insuportable. Llavors tornava a seure dreta uns instants per a després de nou donar la volta.



Mentrestant, rajos de sol es colaven tímids per la finestra. Regnava una pau acollidora a la casa, sense dubte un acte piadós del Senyor, que per misericòrdia em donava una estona de descans. Crec que era l'únic que em deia: "No pateixis, jo t'estimo.". Perquè tota la resta ja ni em miraven ni em parlaven. Semblava invisible als seus ulls. Una punxada de dolor em va fer remugar. Vaig tornar a donar la volta i el món va tornar a la normalitat. Vaig tancar els ulls i vaig començar a centrar-me a apagar el bombeig constant del meu front, fins que van aturar-se. I vaig tornar-hi. El bucle constant dels meus dies. Vaig veure passar a la mare. Ella no em va veure a mi. Caminava pel sostre i se'm va escapar una rialla. Tampoc em va sentir. Després va creuar la germana amb el bebè, i sentia com si plorés, però el soroll estava tapat, embussat. Massa estona de cap per avall. Tornem-hi.



El sol anava marxant, senyal que ja s'esgotava el dia. Llavors va entrar en Guillem a la sala. El va seguir la mare, el pare, la Clara. Era l'hora de sopar. Em vaig aixecar i vaig caure al terra del mareig. I em vaig aixecar sense que ningú em donés un cop de mà. Hi havia unes bledes bullides que em miraven moixes des del plat. No em vaig queixar, però la Mariona sí. Bramava i plorava, i plorava, i plorava, encara que la seva jove mare la consolés. I tant era, que ella no pensava provar aquelles bledes aigualides i angunioses que tots ens empassàvem de bon grat.



La mare va ser la primera: "Què esperava? Si el meu marit es passa el dia treballant la terra i, tot i això, mengem com rates." I el pare es va alçar de la cadira tot cridant: "Perdoni'm, senyora marquesa, si això que menja no és del seu grat." I la mare: "Au va, si d'una mica més miserables ja estaríem tots ben morts! Com el meu estimat fill, ai!" I el pare: "Tant te l'estimaves que el feies robar com un pobre captaire, perquè poguessis menjar com una reina, eh? Aprofitant-te dels teus veïns!". I la mare: "Sí, com si fos culpa meva que no portéssiu mai menjar a casa! Us passeu tot el dia en aquelles terres mortes, on no es pot cultivar res!" I de sobte en Guillem: "Sí, vinga, si sempre m'hi estic tot sol i el pare ja torna quan es fa fosc." I el pare: "Vergonyós, com t'atreveixes?". I la mare: "Tu home menyspreable i repugnant, tot és culpa teva!". I el pare: "Culpa meva? Has sigut tu!". I el Guillem: "Per culpa vostra va marxar el Sebastià!". I la Clara: "Calleu ja!". I la nena plorava i plorava i plorava.



I en aquest enorme reguitzell de retrets, amenaces i rancúnies, ningú em veia, que de tants crits i tantes voltes m'havia hagut d'estirar a terra per fer passar el mareig. Crec que em vaig quedar adormida, perquè no em vaig adonar que tots havien marxat, deixant-me estirada al mig de la sala d'estar. Vaig tancar els ulls i em vaig posar a plorar. Les llàgrimes es barrejaven amb la brutícia acumulada de dies i queien. Embrutant encara més el terra. I dues paraules s’anaven repetint: “Terres mortes, terres mortes, terres mortes…”. Abans que culpar als altres, m’esgarrifava el poder de més enllà. Perdoni’m senyor, perdoni'm. Porti’m amb els meus germans.