Potser creureu que jo era massa petita per adonar-me del que estava passant. Us equivoqueu. Els eufemismes dels meus pares i la seva intenció de fer-me la pèrdua més lleugera no van funcionar. Veient tot el que es va esdevenir durant aquelles setmanes, jo sabia que evidentment havíem perdut el seny. Sabia que el Joan se n'havia anat per sempre més. Al cel? No ho creia, però tant m'era. La seva absència ja era prou feixuga com per a més donar-li voltes. El que no sabia era tot el que passaria després.



Des de la mort d'en Joan, a casa hi regnava un silenci sepulcral. Casa nostra s'havia convertit en un cementiri. Els records d'aquella nit pesaven com una llosa de pedra i impregnaven l'aire de l'estança amb un regust amarg, metàl·lic. El Joan ja no existia, almenys fora del nostre imaginari particular. Cadascú tenia els seus records amb el germà, fill i tiet perdut, però des que vam enterrar-lo sota terra no se'n va parlar més. I així va començar el silenci.



Menjàvem com formigues: poc i lentament. En Sebastià ni tocava els plats i la mare ja desistia d'intentar fer-lo menjar. Més pels altres, quin remei. Els homes passaven llargues jornades al camp i mastegaven tabac mentre eren fora. Jo a vegades anava a l'habitació dels meus pares i n'agafava un parell de fulles. Un dia, la mare em va enxampar, però en lloc d'enfadar-se amb mi i retreure-l'hi aquesta addicció al meu pare, em va demanar de compartir-les. Vam seure les dues juntes, sense parlar. La meva germana va centrar-se tan sols a la seva filla, massa innocent per saber què passava amb la família, però amb prou intuïció per veure'ns rars. Plorava quan algú que no fos la seva mare l'agafava. Però tampoc volíem parlar del tema.



En el fons, ja ho sabíem, que estàvem fent malament. Que hauríem d'haver anat a la parròquia a demanar disculpes al capellà i al senyor Mas, en lloc d'haver acceptat el seu "tracte". Jo no me n'havia assabentat, de les clàusules, però sí que veia que a vegades en Sebastià i el Guillem s'absentaven molta estona a les tardes i jo havia de jugar sola. Tornaven plens de fang i se n'anaven directament a la seva habitació a dormir. Quan em despertava, ja havien marxat.



Semblàvem un experiment estrany, com si algú ens posés a prova. Ens donés bufetades sense pietat per veure com reaccionàvem, que fèiem per tornar a aixecar-nos. I que es reia de nosaltres des del seu tron d'omnipotència. Ja sabeu de qui parlo. El pitjor era que ens ho mereixíem, i tots ho sabíem.



Jo no podia suportar-ho més i vaig acostar-me a l'església del poble abans d'anar a l'escola. El capellà em va mirar amablement, i amb cara innocent vaig anar cap a l'altar. Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom. Perdoni els meus pecats, me'n penedeixo. Perdoni a la meva família, Senyor... I me'n vaig anar per on havia vingut. En sortir, em vaig sentir com si m'hagués tret un gran pes de sobre. Aquell dia vaig poder tranquil·la per primer cop en moltes setmanes.



Va haver-hi una nit en què el Guillem va tornar sol del camp, i crec que ja ni ens va sorprendre. No vaig tornar a veure el meu germà mitjà. El pare volia anar a buscar-lo. La mare li va dir que ho deixés estar. Va deixar caure unes llàgrimes i va continuar fent el sopar. Jo me'ls mirava. Va venir el Guillem i se'm va llançar als braços. Plorava. La nena també va començar a plorar i la Clara se la va endur fora. I es va afegir un nou pes a les nostres espatlles. El silenci que guardàvem va fer-se encara més gran.



Sé que ho explico de pressa, perdoneu-me, però en el fons, considero que té bastant poca importància. En Sebastià sabia que no podia suportar l'absència del Joan i se'n va anar. A on? Al cel, potser...