Els ulls de la mare semblaven més morts que els d'en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l'altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l'aigua de la gibrella per una de més fresca i s'encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l'observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l'ombra em feia patir més l'espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l'hort i observava com els meus germans, d'homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.



El dia havia sigut plujós fins aleshores. Cap al capvespre es va aturar, i es va obrir entre els núvols una ampla clariana, com si el cel ja es preparés pel que havia de passar. M'agrada pensar que si de veritat hi ha un Déu, li importàvem prou com per a fer-nos les coses una mica més fàcils. Com a mínim la pluja no es va barrejar amb les nostres llàgrimes.



Vaig ajudar a la mare a treure del terra les taques vermelles. Sang. Calia netejar-la abans no s'assequés. La meva germana consolava a la petita, que no parava de gemegar. Mentrestant, el pare, amb una expressió pusil·lànime, va endur-se el cos amb els meus germans cap a la funerària. Quan van tornar, amb la casa a les fosques i l'absència marcada d'en Joan - era qui sempre treia un tema de conversa -, els records de tot el que havia succeït es van fer més palpables i evidents, i ens vam deixar endur pel corrent de la memòria.



Tan sols unes hores abans, havíem estat tots asseguts a l'església. El capellà estava fent un sermó sobre els deu manaments, una altra vegada. Ens recordava amb un to imperatiu que robar era una pràctica estrictament prohibida no només a la Terra, sinó també al regne del Senyor. Nosaltres abaixàvem el cap fent veure que l'escoltàvem, però rèiem per sota el nas quan s'allunyava del nostre banquet. En Joan i la Clara, els meus germans grans, em feien fer silenci, però fins i tot a ells se'ls hi escapava un somrís. Sabíem que aquella "petició anònima" venia del nostre veí del costat, que devia haver corregut enfurismat pel prat fins a l'església a queixar-se que li havien pres les pastanagues una altra vegada. El senyor i la senyora Mas feia mesos ens deien que si vèiem els lladres anéssim a avisar-los i ells ja els donarien el que mereixien. Nosaltres fèiem cara de nens obedients i els dèiem que sí, que no patissin, mentre els pares ens miraven des de lluny amb una expressió agredolça al rostre.



Quan vam sortir de missa jo anava fent saltirons pel camí empedrat i rient perquè havia començat a ploure. Anava xapotejant pels bassals de fang i el Guillem i en Sebastià procuraven que no caigués mentre feien curses l’un contra l'altre. Tot i que tenien tres i cinc anys més que jo, sempre els havia vist com els meus companys de joc, i em portava més bé amb ells que amb els meus amics de l'escola. Llavors, va començar a diluviar i vam haver de córrer fins a casa amb les sabates plenes d'aigua.



El pare va encendre foc una vegada ja érem a casa i es va assegurar que els troncs que guardàvem a la caseta del jardí no quedessin molls per poder fer el sopar més tard. La mare va posar l'olla sobre la foguera per coure una escudella caldosa, així com una mica de brou de pastanagues per la petita Mariona. Vam dinar tots junts a la taula com fèiem tots els diumenges i després el pare i els meus germans se'n van anar al camp. Jo em vaig quedar dins de casa, jugant amb la meva neboda mentre la mare i la Clara fregaven el terra.



Per berenar, volíem pomes. En Sebastià insistia al pare que portava tota la tarda treballant sota la pluja, i que ara tenia gana. La mare replicava, i deia que ja havíem tingut prou festeig per dinar i que no calia que berenéssim. En Sebastià va insistir, i llavors en Guillem s'hi va unir, fins que hi havia una xerrameca tan gran que van despertar a la Mariona de la becaina que estava fent i la casa es va convertir en una olla de grills. Els pares intentaven apaivagar el xivarri, fins que en Joan va alçar la veu i va dir que ja se n'encarregava ell, de les pomes. Se'n va anar i els meus germans van quedar-se amb un somriure de satisfacció als llavis.



Feia mitja hora que en Joan se n'havia anat, i a casa paràvem taula per quan arribés. Els meus germans somicaven de gana. De sobte, vam sentir dues fortes canonades, i jo vaig posar-me a riure pensant que eren com els trets dels nostres soldadets de joguina. En veure l’expressió que feia el pare i sentir el soroll que va fer el got en relliscar de les mans de la mare, em vaig adonar que era l’única que reia.



No recordo gaire que va passar durant aquella estona, però recordo els crits dels veïns en veure en Joan enduent-se les seves pomes. Recordo els retrets dels pares, i l’amenaça del senyor Mas de tornar a fer servir la pistola. Recordo que en Joan pesava molt. També recordo l’expressió de la seva cara, els ulls agònics i la ganyota d’estupefacció. El mateix dia del sermó, i la justícia divina el castigava sense donar-li una segona oportunitat.