Quan vaig sembrar la invisible llavor psíquica que genera arrels al meu interior?

Els dies s’esfumen i, tots ells, sense goig ni dolor.

Amb prou feines tinc forces per a agafar el bolígraf.

La meva ombrívola careta funcionava fins ara.

Ja no puc maquillar la meva terrible agonia amb filtres.

De qui és la culpa?

Culpa meva…

Culpa teva…

Culpa d’ella…

Culpa del món…

No hi ha major mentida que la vida en si mateixa.

Sempre he sigut invisible.

Invisible per a les dones.

Invisible per a la fortuna.

Invisible…

I aquest buit és allò que emplena el meu cor.

Se m'encongeix.

I és cada vegada més i més petit.

Fins al punt de voler deixar de funcionar.

Sí que en soc, d’il·lús.

Això de la valentia i del coratge és molt bonic.

Valor és conservar l’alè.

I a mi, d’això, ja no me’n queda.

La realitat, però, és una altra cosa molt diferent.

No té res a veure amb mi.

Jo no vaig néixer per a ser valent.

Mai ho he sigut.

I ara ja és tard.

Massa tard.

Perquè allò que no és èxit…

És fracàs.

Ja està escrit en la meva ment.

Com si es tractés de tinta invisible.

El meu cervell és una llimona que esprem gotes de Bourbon.

Si algú hagués pogut salvar-me, aquesta hauries estat tu.

I jo ja no tinc remei.

…

“És una pena que estiguis decidit.

Això començava a ser divertit.

Si veiessis en el mirall el teu rostre pàl·lid i aterrit…

Cada vegada que et murmura a cau d’orella…

No em vull ni imaginar que ràpid hauries pres aquesta mateixa decisió.

Realment, si tu vols, és molt fàcil.

No cal beure’s el seny per a trobar el remei.

De debò et vas creure un diamant en brut?

De debò vas pensar que en algun moment escaparies de mi?

Au, nen, fa mesos que esperes aquest moment.

Quina diferència hi ha entre fer-ho avui, demà o en deu dies?

Agafa les regnes de la teva mort, fot-li collons i somriu.

La foto està a punt de ser presa.

I tanca la boca, hòstia!

Sempre t’estàs queixant!

Ja no ets divertit per a ningú.

T’estàs tornant desesperant i tediós.

Si vas decidir que no tens motius per a viure,

qui dimonis ets tu per a contradir-me?

Com el que ha de succeir, succeirà

i no es pot fer broma amb la realitat,

les coses han vingut i es donaran

d’acord amb allò que el teu destí et té preparat.

Això és un exercici de llibertat absoluta.

I si a algú li molesta, que es foti!

Relaxa’t i gaudeix.

No et farà mal.

I en qualsevol cas, serà un mal plaent.

Tal com diu aquesta expressió que m’encanta,

Sui caedere.”

…

Tirà del meu albir!

Ja estic fins als nassos de jugar a l’escapisme amb tu!

La nostra relació és un assalt amb ostatges.

I ja tinc els artells tenyits de sang.

Estripats de tant donar-hi d’hòsties a aquest mur d’acer

que separa la meva vida d’allò que els humans anomenen felicitat.

Però no donen més de si.

Sembla com si abandonés el camp de batalla sense haver lluitat suficient.

Perquè el maleït mur no té ni una mísera esquerda.

Segueixo aquí.

Sense haver avançat ni una sola passa.

Així doncs, allà vaig.

Ningú pren aquesta decisió per un únic motiu.

En tinc tants que es vessen pels porus de la meva pell.

No entenc com he trigat tant a adonar-me’n.

En realitat, sempre he sabut la resposta.

Els meus dits fa temps que apunten a aquell forat,

ja cavat pels meus propis dimonis.

El meu passat ja estava mort.

I el meu futur no seria sinó resignació i fatalitat.

Vaig fer un nus en l’extrem de la meva corda per aferrar-me a tu.

I aquest nus s’ha desfet.

Les meves mans rellisquen ensangonades.

Em cremen.

No em queda altra que tancar els ulls

per deixar-me caure en aquest forat

que reclama la meva presència.

I aquella veu que escolto és la teva.

Ja hi vaig.

Però abans, almenys, decidiré la melodia de la meva mort.

Sé que t’encantava la música clàssica.

Però d’entre tots aquests vinils segur que algun era el teu preferit.

El que et feia posar els pèls a flor de pell.

El que t’omplia l’ànima d’una pau somnolenta.

La banda sonora del meu últim capítol no podia ser una altra.

És la teva melodia.

La nostra melodia.

En cada acord reconec el teu somriure.

Chopin t'encantava.

El seu Nocturn Op. 9 número 2 no supera la dolça i afable melodia

que componien els teus llavis.

Però això no és suficient.

Si ho faig, ho faré bé.

Recreant cada part de tu i allò que m’hi recordi.

Perquè així, quan em vegis arribar, em reconeguis.

I no et sembli l’home desgraciat, solitari i desconegut

que em vaig tornar per a tu.

Obro l’armari i analitzo el seu interior,

buscant quines peces van presenciar el teu últim alè.

No és més que una samarreta fosca

que va ser el mocador de moltes de les meves llàgrimes,

ara anul·lades per culpa del meu enemic intern,

juntament amb els texans que em vas regalar al nostre últim Nadal.

Deixo aquest món, doncs, vestint la mateixa roba

que portava l'últim cop que vaig agafar-te la mà.

I així podràs pronunciar el meu nom quan m’emparis.

Per fi caminaré del teu costat.

No estaré sol mai més.

Però encara em queda per preparar aquest gran moment.

L’escenari tràgic no està llest.

Li falten els decoratius especials.

La gent normal acostuma a dir que vol morir de vellesa.

Però jo he decidit que vull fer-ho envoltat de la calor humana

que no m’has pogut proporcionar des que te'n vas anar.

El que més s’assembla a això, llavors, és aquesta aigua calenta

que va omplint la banyera suau i discretament.

Sense pressa.

Sense que importi el que gasti perquè la pròxima factura no podrà ser pagada.

Hi fico la mà.

Remoc l’aigua, ardent, penetrant la meva pell.

Provocant-me esgarrifances, pessigolles assassines…

I el desig de voler submergir-m’hi.

Per voler sentir el no-res.

Per voler sentir el silenci, que diuen que val més que mil paraules.

Seguidament, poso unes gotes de la teva essència preferida.

Quan el romaní acaba per inundar el bany i les meves fosses nasals,

només et sento a tu.

L’única dona que hi ha a la meva ànima.

L’única dona que mai m’ha jutjat.

Fins i tot quan perdia els nervis.

Tu sempre estaves amb mi.

I ara cada cop que respiro revius al meu cor.

No em queda res excepte la certesa i la grandesa del teu amor.

A la seva cerca vaig.

I cada segon que passa n’és un menys pel meu gran moment.

Al final seré feliç.

Amb tu.

De la teva mà.

N’és testimoni el rellotge de la teva tauleta de nit.

De totes aquelles nits que vaig passar pensant en tu.

I en la falta que em feies.

Així que aquesta nit el torno a fer servir per últim cop.

Expectant des del principi totes les passes que em portaran a tu.

I desitjant que acabi el meu martiri.

Aviat marcarà el moment exacte en què vas tancar els ulls.

El moment en què jo iniciaré el pelegrinatge cap a tu.

Aquesta nit és perfecta.

La Lluna plena resplendeix com ho feien els teus verds ulls.

T’hi contemplo.

Més enllà de la finestra.

Avui et crido per darrera vegada.

Sé que em sents.

Perquè a cada minut que passa em sento més a prop teu.

La tragèdia està a punt d’arribar a la seva fi.

Respiro profundament.

Una vegada i una altra.

Fins a tenir els collons per a poder albirar el meu miserable ésser

a l’altra banda del mirall.

Per a recordar, si encara queda alguna cosa, el que soc.

O el que era.

No soc més que un pobre home desgraciat.

Un covard que, tot i que ha tractat de posar remei als seus problemes

intentant plasmar tot el seu dolor en el paper,

no ha fet altra cosa que buscar-los.

És tota una ximpleria, oi?

Ja no sé si la persona que tinc davant és l’Alan Clarke

o, en cas contrari, aquest dimoni incontrolable que hi habita en ell.

El que li ha fet perdre el cap fins al punt de perdre’s a si mateix.

Tant de bo ho hagués sabut.

Des de quan sentia aquesta veu per a haver-li posat remei com més aviat millor.

El que m’hagués estalviat…

Pobre home.

Ja no tinc escapatòria.

Tota aquesta angoixa m’ha acabat per consumir.

I l’única cosa que em podrà curar ara és aquesta esmolada i brillant navalla.

El clic que sona en desplegar-se amb elegància m’accelera la freqüència cardíaca.

Perquè ara mateix és el que té el control sobre mi.

Per poder acabar amb el meu patiment.

Per poder posar fi a tota aquesta merda.

Per poder tallar la fina línia que separa la vida de la mort.

Així em reuneixo amb tu.

No puc seguir aquí sense tu.

Espero que em perdonis pel mètode que he escollit.

…

“Au, va, Alan, fica’t a l’aigua i deixa que es dilueixi la teva tristesa.

Deixa’m que prengui el control de la situació.

Gairebé ni sofriràs.

Només serà un moment.

Un parell de talls.

Els teus canells no notaran res.

No et va d’un minut de mal.

Després, el procés comença a ser plaent.

Ja ho veuràs.

Gaudiràs com mai i no te’n penediràs.

La teva consciència quedarà neta

perquè alliberaràs tot el greixum estancat en la teva sang

acumulat des que tens ús de raó.

Fes-me cas.

Valdrà la pena i per collons m’ho agrairàs.

I te n’adonaràs que jo sempre he tingut la raó.

Des que vaig aparèixer quan tan sols eres una criatura.

Pobre…

El que has hagut d’aguantar.”

…

Tot em dona voltes.

És una sensació tan familiar que no m’espanta.

La vista se m'ennuvola.

Amb prou feines puc veure l’hora que marca el rellotge.

Les quatre i vint-i-tres de la matinada.

Justament quan vas morir.

Al meu voltant només puc albirar el vermell que ja comença a cobrir-me.

I que es vessa des dels meus canells,

deixant anar tots els motius pels quals tant he suat sang.

No recordo en quin moment m’han començat a sagnar.

Ja no sento res.

Ni percebo la flama ardent

que m’ha arrebossat el cos en entrar en la banyera.

Les meves fosses nasals s’inunden de romaní i metall.

Una combinació inusual però narcotitzant.

Sublim.

Les parpelles se'm van omplint de pesar.

Estic boig o és que és veritat que estic començant a sentir veus?

No.

Estic delirant?

I em sento estranyament tranquil.

Com si una mar en calma habités en el meu interior.

Arrasant amb tot el meu dolor.

Una llum blanca nuclear em deixa cec per uns instants,

fins que minora i, a la fi, et tinc davant.

Si és un somni, que no em despertin.

Si no és realitat, que em matin.

Perquè tinc la certesa absoluta que et tinc davant.

Sí, aquesta ets tu.

El teu bell somriure m’apaivaga.

No ho dubtava.

Explotaré de tota la felicitat que sento.

Corro cap a tu.

I et recullo entre els meus braços.

Després t'agafo de les mans.

De nou puc corroborar que ets real.

Sospiro i gemego de felicitat.

Ja res pot separar-nos.

Per fi torno a sentir-me segur i complet.

Adeu, agonia.

Hola, mare.