… Sí que n’ha sigut de fàcil, començar.

Pensava que seria més difícil.

Agafo la cadira, m’assec, paper i bolígraf i ja està.

Bastant simple.

Però costa enfrontar-me cara a cara amb mi.

Perquè ja no soc el que era.

Ja no sé què em passa.

No sé què és el que sento.

No sé per què ho sento.

No sé per què penso el que penso.

No sé per què.

D’això es tracta.

Per què?

Abans amb tu era tot més fàcil.

M’escoltaves…

M’abraçaves…

Em curaves les ferides…

En definitiva, m’estimaves.

M’emplenaves. Em sentia complet.

No feia falta res més per alleujar el meu dolor.

Una píndola de Prozac no arribava ni a la sola de les teves sabates.

Potser a la Lluna sents els meus crits de socors.

Potser des d’allà pots veure com el meu cor sagna tristament.

Potser observes la tinta que es va vessant d’aquest bolígraf i taca el paper.

O potser no.

Potser descanses profundament com s’acostuma a dir.

És el més probable.

Però, al cap i a la fi, ja no et tinc.

Com és possible, si ahir eres amb mi?

Si ahir recollies dolçament les meves llàgrimes tremoloses?

Ara la lluita només és meva.

Jo contra els meus dimonis.

Encara que sempre ho va ser.

Sempre, el món en contra meva.

Per què, maleïda sort, ajudes a tothom menys a mi?

(Si és que se’t pot anomenar així).

És perquè soc un desgraciat?

Un fracassat?

Un problemàtic?

Sí. Soc un ésser sense ànima que roman a les profunditats de la seva ment.

Només soc un cos.

Un tros de carn que parla i escriu.

Oi que no val la pena?

I m’espanta.

Però és el que hi ha.

Des que te'n vas anar tinc molta por.

No trobo una altra alternativa a escriure-ho tot.

Només així em sento una mica millor.

…

“I vet aquí l’Alan, escrivint. Quina proesa!

Mai a la vida t’he imaginat fent-ho.

Ni tan sols quan has estat a punt per por de parlar.

No recordes que ella t’ho recomanava?

I mai t’hi atrevies.

No volies enfrontar-te a la realitat.

Covard.

I ara escrius perquè t’allibera?

Hipòcrita.

No tens criteri propi!

Què collons!? Mai n’has tingut!

Sempre has callat i, ara, vint anys després, vols treure-ho tot?

Totes aquelles paraules carregades d’odi que t’han consumit amb els anys?

Tots els números vermells al teu compte bancari?

Cada vegada que les noies t’han trencat el cor per no ser un noi atractiu?

Els punyals que els teus amics t’han clavat per l’esquena?

Els milers de cops que t’han fet fora de cada treball?

Les nombroses tardes passades al bar bevent fins al coma etílic?

Tot allò que t’ha portat a la misèria de persona que ets?

És tard.

Ja no té sentit la teva simple presència.

Sense ella, ja no pots.

Ets massa dependent.

I estàs sol.

T’han deixat sol.

La vida sempre et posava a prova i tu no t’hi enfrontaves.

Sí que n’ets, de covard.

Ara, fes-te un favor.

Aixeca’t de la cadira i mira’t al puto mirall.

Què hi observes?

Ningú, és clar.

I això és el que eres, ets i seràs com segueixis amb aquestes ximpleries.

Ningú.

Assumeix-ho.”

…

Merda! Deixa’m.

Calla’t d’una puta vegada. És que no tens un botó d’apagat?

No, evidentment.

Si no, ja estaries mort.

Silenciat de per vida.

Tant de bo! És el que més desitjo!

Perquè no vals res!

No fas una altra cosa que amargar-me els meus dies des que se’n va anar!

Em lligues la soga al coll i no em deixes ni respirar!

Per això escric, per evitar-te.

Perquè no et suporto.

I et mantinc a ratlla encara que senti els teus xiuxiuejos contra mi.

Em treus de les meves caselles i perdo els papers.

No vull ni recordar l’últim cop que va passar.

Maleït sigui el dia que vas aparèixer del no-res.

Maleït sigui el dia que em va abandonar.

T’odio!

M’has canviat!

Ves-te’n d’aquí!

Busca’t una altra ment a què puguis torturar!

Ja n’he tingut suficient…

L’últim que necessitava eres tu.

I tu no saps res.

M’he vist al mirall.

Hi era a l’altra banda.

Ho juro.

Com que em dic Alan Clarke.

O és que ara també soc cec?

El que faltava.

Una cosa més per apuntar a la llista de desgràcies.

Ho veus? Tot són desgràcies.

Per la teva culpa ara no puc treure la mà del bolígraf.

I tens collons a acusar-me de covard?

Justament quan m’atreveixo a deixar-ho anar tot?

L’hipòcrita ets tu.

I tot és culpa teva.

Culpa teva, maleït.

I ara ja no puc parar.

Ets tu qui m’arrossega a aquest puto forat negre.