Ja no me’n queden.

Ja no me’n queden, de llàgrimes, per poder plorar-te.

La meva ànima divaga a la deriva, no hi trobo el timó.

Em perdo a la meva ment tractant de trobar la sortida.

Però és en va.

La meva brúixola fa molt que està trencada.

Ja no sé quant de temps porto aquí.

Estirat.

A les fosques.

Ni un raig de llum s’escola pel saló… i al meu cap tampoc.

Soc un somni, un impossible, un fantasma a la boira.

Avui com ahir, demà com avui… i sempre igual.

I em sento deshidratat.

Ni una gota d’aigua flueix per les meves venes.

He de posar-hi remei. Ho necessito.

Però no sé en quin moment em trobo aquí, assegut a la barra.

Sostenint amb la sinistra el que de moment és la solució als meus problemes.

Heus aquí un home a una copa de Bourbon pegat.

Ja ni m’espanto.

No és la primera vegada que acabo en aquest bar inconscientment.

Un glop.

Un altre glop.

I després un altre.

I un altre més.

Fins que n’he perdut el compte.

Em crema la gola de tant recordar-te.

Quants litres de beuratge alcohòlic fan falta per anul·lar la voluntat humana?

Dos? Deu? Cent?

Tot i això, no és suficient.

Però sí que ho és per evitar la veu.

Aquesta veu que em parla sense sentit.

No sé ni què vol de mi.

Sincerament, m’acollona.

Tot allò que diu…

Em fa posar els nervis de punta.

Ja no sé des de quan l’escolto.

I és com un gra en el cul.

No em deixa estar fins que prenc la medicina.

L’alcohol és la meva divina teràpia.

No em fa falta un psiquiatre.

N’estic convençut.

I tot em dona voltes.

Voltes…

I més voltes…

Tot el meu voltant se m’ennuvola.

Llumetes per aquí, llumetes per allà…

Veus que xiuxiuegen que estic boig…

Boig…

I és de bojos trobar-se amb un far enmig del no-res?

Un far que, amb el seu llum més blanc que la neu, em cega.

Em molesta.

Fins que, al final, me la trobo de front.

Eliminant tot el que hi ha al meu voltant.

És preciosa.

Tan bonica, tan pura…

Tan immaculada, tan plaent…

No puc deixar de mirar-la.

Què n’és de maca, la Lluna.

Camino posseït per la majestuositat de la seva resplendor.

Què vols de mi?

Per què em crides?

Per què m’atraus?

Ets tu?

M’estàs esperant…

És que de totes les ombres que et busquen, m’has escollit?

No pateixis, ja vinc.

Em queden unes poques passes.

Ja hi arribo.

Abraça’m.

Recull-me.

Porta’m amb tu, et necessito.

No puc més.

I quan crec que ja em tens, de sobte, un clàxon.

I milers de vidres trencats.

Maleït sigui!

Per què!?

Parpellejo i, enfront, un cotxe estavellat contra el fanal.

“Em cago en la teva puta mare, imbècil!”, em criden.

Se’m repeteix l’insult com un disc ratllat al so de les meves passes.

I m’allunyo d’allà deixant de banda totes aquelles paraules carregades d’odi.

Cosa que hauria d’haver fet fa molts anys.

I ara ja és tard per a recular.

Creuo el món sense pensar d’on vinc i a on vaig.

I tot em dona voltes…

I més voltes…

Sense sentit ni direcció.

Sense cap mena d’idea d’on em trobo.

Sense saber ja qui soc.

Em giro i, darrere, un home.

Un home tan desgraciat i apocalíptic com jo.

“Tinc la solució als teus problemes”, em murmura.

Però no em queden forces per a poder decidir.

Fa segles que vaig perdre el control sobre mi.

La capacitat de prendre decisions.

I aquest moment, doncs, no serà menys.

M’agafa de la mà.

Feia tant de temps que no sentia la calor humana…

Des que ella em recollia amb els seus braços.

La trobo tant a faltar…

Que el cor se m’ha quedat sec.

Però no puc pensar-hi més.

Un cop de porta ressona en les profunditats del meu cap.

La llum és tènue, amb prou feines hi veig.

Un soterrani.

Una olor fastigosament podrida satura els meus pulmons fins a ofegar-me.

Quatre homes més darrere d’una taula rodona.

Els seus ulls em jutgen de cap a peus.

Si les mirades matessin…

Ja estaria mort, almenys, quatre cops.

Al centre de la taula, un revòlver.

Unes llaunes buides de cervesa.

I uns feixos de bitllets.

Una esgarrifança recorre tota la meva columna vertebral.

Mai havia tingut una arma tan al meu abast.

És tan excitant…

Que el desig d’agafar-la cada vegada és major.

Em pregunto què se sent en estar a la línia tan fina que separa la vida de la mort.

M’asseuen a la cadira.

I enfront, aquest home.

Els altres, expectants, agafen els diners.

Molta cridòria al meu voltant.

Un d’ells l’agafa i gira violentament el tambor.

El deixa al centre de la taula i el torna a fer girar.

I quan m’assenyala, l’adrenalina m’inunda el cap.

Ja veig la mort trucant a la meva porta, dibuixant un gran somriure.

I m’espera amb els braços ben oberts.

L’agafo, dubtós.

Em tremolen les mans.

El col·loco en la templa.

Agafo una bona glopada d’aire.

“Dispara, tu ja estàs mort”, sento des del meu interior.

És una ordre.

I les ordres s’han de complir.

Així doncs, em mentalitzo.

I en prémer el gatell, les meves pregàries s'esfumen.

Com si fossin boira.

Res.

He fallat.

Li toca a l’altre home, que es riu de mi, com el desgraciat que soc.

Però poc li durarà el riure.

Perquè en el seu torn es rebenta el cervell d’arrel.

I els altres, al meu voltant, criden.

Criden i es tornen bojos.

Tan bojos que deixen més diners a la taula i un d’ells s’asseu enfront meu.

Potser 2000 euros és el que val una mísera vida.

És massa.

Cap dels qui som aquí val aquests diners.

Giren de nou el revòlver.

No sense abans afegir-hi 3 bales més en el tambor.

I, de sobte, enfront meu, la veig.

I no és fins que de nou se sent un altre fort tret quan torno a la realitat.

Un nou cadàver que jeu en el sòl.

Ja només quedem tres més i jo.

I un d’ells és qui substitueix el nou mort.

Giren l’arma i, per fi, el meu torn.

Un vigorós pessigolleig fa acte de presència al meu estómac.

Em tremola la mà.

Ara tinc més probabilitats de posar fi als meus problemes.

I no sé si tremolo de por o desig.

El desig de tornar a ser amb ella.

Però tots els meus anhels són en va, de nou.

I així fins a quedar-me sol.

Completament sol, aquí, envoltat de la mort.

Curiosa i desgraciadament, no m’ha capturat.

Per què?

Què he fet jo per no merèixer-te?

És que no m’he arriscat prou?

Què més vols de mi?

Vols que pateixi encara més?

Clavo la vista a la taula.

Ni tan sols 5000 euros són suficients per poder-te pagar.

I jo, amb aquests diners, no puc fer res.

Segons sembla, ets molt cara.

I soc un puto desgraciat.

Un pobre home desgraciat.

Tinc la cartera plena del buit que em fas.

No valc ni per a prémer un maleït gatell.

Així de miserable soc.