El dia de la mort d’en Joan, vaig decidir sortir a mastegar tabac amb el pare. Feia setmanes que ell no obria la boca. Des que en Joan havia caigut malalt, era com un mort en vida: havia perdut almenys cinc quilos i, per les nits, el sentia plorar a través de les parets de paper de la casa. Ni tan sols s’atrevia a apropar-se a la cambra. De vegades em semblava albirar la seva figura esquelètica a l’últim esglaó de l’escala, dubtant entre el deure d’un pare i la por de veure en Joan quasi mort, amb el rostre pàl·lid i les parpelles caigudes. Sempre acabava guanyant la seva part més irracional perquè, uns minuts més tard, comprovava en silenci com s’allunyava i tornava a fora, on s’asseia a mastegar tabac.

Aquell dia, però, es va atrevir a alçar la mirada per fixar els seus ulls maragdes en mi. De seguida me’n vaig adonar que havia estat plorant.

—Com es troba? —em va preguntar amb la veu ronca.

No vaig saber donar-li una resposta. En un intent d’esquivar la pregunta, em vaig asseure al seu costat per acompanyar-lo en el seu turment silenciós. A la llunyania, els meus germans continuaven treballant la terra. Empunyaven la falç amb un mecanisme gairebé obsessiu, com si aquesta fos l’única manera de distreure la ment i, per tant, el dolor. El pare també els observava. En la seva mirada, encara plorosa, hi podia veure el desconsol que sentia: estava presenciant com la vida que havia construït —una vida còmoda i feliç— es desfilava davant els seus ulls; fil per fil; trama i ordit. I ell només podia esperar sota l’ombra, mastegar tabac amb l’esperança d’un miracle. Però, és clar, ja feia temps que havia deixat de creure en els contes de fades.

—Pare —el vaig cridar—, està vostè bé?

Ell va sacsejar el cap i em va mirar. Per uns segons em va semblar que endevinava les meves intencions, els meus pensaments recòndits. Però ràpidament em vaig convèncer que era impossible: amb els ulls aclocats no s’hi pot veure res, ni tan sols el que és essencial.

—Estic bé, Toni. Només pensava que… —Es va aturar, com si dubtés. Després, va continuar—. Només pensava que en Joan ho hauria donat tot per tu.

Un nus em va estrènyer la gola. Fins i tot el pare havia caigut víctima dels seus jocs maquiavèl·lics. La veritat era que en Joan no hauria donat res per a ningú més que per a ell mateix. Estava cansat que tothom continués tenint al cap una versió idealitzada del meu germà; una versió que, com més guarnida estava, menys justícia li feia.

Però tot això no li vaig comentar al pare. Sabia que, en cas de fer-ho, m’hauria pres per boig. I jo ja no em podia permetre perdre a ningú més.

Entre el silenci, em vaig remoure nerviós a la cadira.

Dins meu notava un tic-tac constant que m’indicava que el final d’en Joan s’acostava.

I el cor em bategava amb un bum-bum insistent; un cor malferit i pervers que ell havia pintat de negre.

Tic-tac. Bum-bum.

El rellotge bategava amb força, i les agulles del cor cada cop anaven més i més ràpid.

Necessitava veure’l. Era una urgència improrrogable; un pessigolleig persistent a les puntes dels meus dits. Un pressentiment ferotge.

Em vaig aixecar de la cadira d’una revolada i, gairebé sense acomiadar-me del pare, vaig enfilar escales amunt. Mentre pujava, no podia evitar observar les fotografies que penjaven de les parets, aquelles que havia vist milers de vegades però que, de sobte, em semblaven molt més suggestives. En Joan, de petit, amagat rere la cama de la mare i mirant la càmera amb ulls de fera; en Joan amb en Pere i en Jaume, els tres al costat de l’hort; en Joan amb una insígnia de plata i un somriure de triomfador dibuixat als llavis. I una en la qual sortíem els set: sis titelles de drap i un únic titellaire, tots somrients i ben vestits. Ell guanyava.

Tic-tac. Bum-bum.

Ni tan sols em vaig molestar a trucar a la porta de la seva cambra: sabia que no obtindria cap resposta. En entrar, vaig veure que en Joan continuava estès al llit, amb els ulls tancats. Si no hagués estat pel moviment constant del seu pit, qualsevol hauria pensat que era mort.

Em vaig asseure al seu costat i, com acostumava a fer, li vaig estrènyer la mà amb força.

—Soc aquí, Joan.

Va obrir els ulls, només una mica, per fixar les seves pupil·les boiroses i afligides en mi. Amb cura, vaig acariciar-li els aspres cabells negres, i ell va deixar anar un suau gemec. Les llàgrimes —de dolor, d’espant, d’angoixa— lliscaven per les seves galtes xuclades.

—Toni… —va mussitar amb la veu esquinçada.

Tic-tac. Bum-bum.

Tu no ets res, Toni, no ets res!

Un calfred em va pujar per l’espinada. Volia aixafar-li el tòrax i veure com agonitzava fins a morir; volia presenciar com la vida escapava dels seus ulls, com el cor li deixava de bategar.

Els meus pensaments recòndits i secrets.

Tic-tac. Bum-bum.

—Toni —em va tornar a cridar.

Sonava desesperat. Una part de mi no volia escoltar-lo —ja prou mal m’havia causat—; però l’altra, una mica més beneita, esperava que em demanés perdó per tot allò que havia fet, i per tot allò que mai faria.

Per això, quan amb un fil de veu va deixar la seva última sentència, se’m va glaçar la sang.

—Sé que ha estat el pa, Toni.

El pa. Pa que jo amassava i el pare posava al forn; el pa que em donava la vida, però que també la podia treure. En Joan em mirava i pensava en el pa, i jo el mirava a ell i pensava que de pans com el que havia menjat pocs n’hi havia hagut: en Pere i en Jaume no l’havien tastat, i ma germana tampoc. Era el seu pa.

Sé que ha estat el pa, Toni.

No vaig tenir temps de dir res: la porta es va obrir amb un cop sec i la mare va entrar dins la cambra amb la gibrella de l’aigua neta a les mans. Per un instant, quan els seus ulls rabiosos em van mirar, vaig tenir la sensació que sabia el que havia fet.

De sobte, em van venir ganes de vomitar; vomitar paraules i malsons i verins. Em vaig aixecar d’una revolada i, amb dues gambades, vaig sortir de la cambra. La mare ni tan sols em va mirar. No em vaig aturar a consolar a ma germana, que plorava arraulida a terra i amb la nena als braços; ni a saludar en Pere i en Jaume que, per primer cop, havien deixat de treballar i es movien per la cuina amb uns moviments mecànics i impacients.

Vaig córrer i córrer sense aturar-me ni un segon. Tenia una bola a l’estómac i un nus que m’estrenyia la gola. No podia parar de pensar en el Joan; estimat i polièdric Joan. I en les paraules que havia deixat anar amb un últim i ranci alè: “Sé que ha estat el pa, Toni”.

En arribar al rierol, em vaig deixar caure a la vora, on tantes nits havia passat amb el meu germà. L’amagatall estava a uns centímetres dels meus dits, i els peixos —els meus peixos, no els seus— nedaven amb una tranquil·litat esglaiadora. Encara eren vius. Vius com en Joan.

Tic-tac. Bum-bum.

Era cert que havia canviat: ja no era el nen que apartava la mirada quan ell cridava, ni el jove que ballava amb els ulls embenats. Jo ja era un home.

Dins meus, ressonaven els càntics bàrbars d’aquells que intentaven fer-me enrere:

La mare: «Saps, Toni? Sempre has estat el seu preferit».

La Marina:«En Joan t’estima molt, Toni»​.

El pare:«Ell ho hauria donat tot per tu»​.

I els records d’un Joan que pocs coneixien; la cara atroç, múrria, titellaire, amarga i l’última, la meva preferida: la cara pansida. En Joan s’ofegava com un peix a la meva mà.

Els ulls se’m van inundar de llàgrimes; llàgrimes àcides i estèrils però, al cap i a la fi, llàgrimes. A poc a poc, em vaig acostar a l’amagatall i en vaig treure l’insecticida que guardava per les formigues. Un insecticida que unes setmanes enrere havia deixat caure per primera vegada a la farina amb la qual, després, ajudaria el pare a elaborar el nostres panets: el meu i el d’en Joan. Dues bombes mortals que el portarien a ell a caure malalt: la seva, que li pertanyia, i la meva, que jo podia esquivar gràcies a allò que el dolor m’havia ensenyat. Al principi només volia evitar que se n’anés a la ciutat a estudiar —el seu èxit era el meu fracàs—, però ràpidament vaig entendre que el meu desig era molt més obscur i profund: volia tenir el control.

Vaig somriure entre llàgrimes en pensar que, per fi, ho havia aconseguit.

En tancar l'amagatall, em va semblar que la terra tremolava, com si rigués o, potser, com si plorés. Tot seguit, vaig allargar el braç per agafar un peix del rierol. Era platejat i petit; lluent, però dèbil i indefens. Com en Joan. A l’instant, es va començar a bellugar neguitós al palmell de la meva mà: necessitava tornar a l’aigua. Però no el podia deixar marxar.

Ell es movia i jo l’estrenyia cada cop amb més força. En Joan era petit —petitíssim—, i ja feia temps que no tenia el poder per ferir-me amb les seves paraules càustiques. Per molt que hagués estat un foc ferotge, ara no era més que cendra i ossos; un ninot vell i atrotinat.

Tic-tac. Bum-bum.

Des de la llunyania, em va arribar el crit eixordador de la mare. Després, un silenci cruent i sepulcral. Va ser llavors quan vaig entendre que en Joan era mort.

I el peix, de la mateixa manera, va morir ofegat entre els meus dits; dits assassins i viciosos.

El rellotge va tocar les dotze.

Un somriure es va dibuixar als meus llavis, mentre les llàgrimes, traïdores, continuaven lliscant per les meves galtes. El seu gust salat em recordava el preu de la guerra; una guerra que feia anys que lluitàvem; una guerra sanguinària i plena d’espases disfressades de virtuts i arcs amb fletxes de foc. Guerra que havia acabat amb un punt final.

I jo, victoriós, m’alçava com a vencedor indiscutible.

Bum-bum. Bum-bum. Bum-bum.

Havia guanyat.