Allà em permetia pensar en el Joan; el recordava assegut a la vora, amb les cames creuades com un indi i un somriure trapella als llavis. Li agradava escapar-se a mitjanit i baixar fins al rierol, només per observar com els peixos, neguitosos, es bellugaven ací i açà com feres captives. De tant en tant, allargava la mà i n’agafava un. «Mira que n’és de bufó, Toni». I jo li feia que sí amb el cap i em quedava observant com el peix lluitava i lluitava per tornar a l’aigua, fins que en Joan el deixava anar. D’aquelles nits de silencis que mai arribàrem a omplir i peixos agònics, en vaig treure una única conclusió: en Joan tenia el control. Si decidia emprar una mica més de força, el peix moriria ofegat; en canvi, si amb la misericòrdia pròpia d’un déu decidia deixar-lo lliure, l’animaló viuria.

Després de pensar una estona en el meu germà, sacsejava el cap i enfilava un cop més el camí que portava a la casa. Però els moviments mecànics que havia establert al llarg d’aquell feixuc matí es van veure interromputs per l’aparició sobtada, quasi fantasmal, de la Marina.

En veure-la arribar, el primer que vaig pensar va ser que estava més bonica que de costum: portava els cabells daurats recollits en una trena espigada, i un vestit negre i guarnit de flors que ressaltava la seva figura esvelta. Tot i això, a la cara hi tenia una expressió de tristesa gairebé devastadora. Per uns segons, em va recordar a la musa d’un poeta melancòlic; amb un gest glacial, s’eixugava les llàgrimes amb la màniga del vestit, i caminava arrossegant els peus, com el soldat que torna d’una batalla perduda.

—Com es troba? —em va preguntar amb un fil de veu.

—Millor.

La mentida em va cremar la gola.

—Toni, a mi em pots dir la veritat.

Però, com podia explicar-li a la Marina que, si la mare tenia raó, en pocs dies en Joan seria mort? Com dir-li que el xicot jove i ben plantat que havia conegut feia cosa d’un any s’havia convertit en ferralla? No volia que ella s'ensorrés de la mateixa manera que el pare ho estava fent així que, amb l’ai al cor, li vaig garantir que se’n sortiria i que, a més a més, no tardarien massa en tornar a anar a ballar a la plaça, com feien abans de la malaltia.

No li vaig esmentar que en Joan feia dies que tenia altíssimes febrades impossibles de controlar, ni que el sacerdot del poble ja s’havia acostat més d’una vegada a la seva cambra per pregar amb la mare i la germana.

La Marina es va acostar a mi i, amb la delicadesa pròpia d’una mossa com ella, em va envoltar amb els seus braços de porcellana. Jo vaig enfonsar el cap en el clot del seu coll. Per un instant, vàrem ser només nosaltres dos i el fred d’un gener fúnebre.

—Necessito veure’l, Toni —va xiuxiuejar-me a cau d’orella.

En separar-nos, vaig notar un buit al cor. Volia endinsar-me en la seva calidesa, ensumar el seu perfum dolç i nostàlgic i deixar que l’amargura del moment s’esfumés. Però sabia que la Marina estimava massa en Joan, i que mai gosaria trair el seu amor d’aquella manera.

—D’acord, et portaré a veure’l. —Els seus ulls es van il·luminar—. Però primer deixa’m agafar una cosa.

Davant la seva encuriosida mirada, vaig assenyalar la petita obertura amb reixeta que es trobava a tan sols uns centímetres dels seus peus. En Joan m’havia ajudat a construir-la feia molts anys, quan jo era un nen capritxós i ell el germà gran que se les donava d’heroi. Aquell era el meu amagatall secret. Cada setmana, el pare ens donava un panet a cadascú; els meus germans grans, en Pere i en Jaume, se l'acaben de seguida, i no en deixaven ni les engrunes. En Joan tardava poc més de dues hores en menjar-se’l sencer. Jo no. A mi m’agradava guardar-lo fins a l’endemà, menjar-me’l de mica en mica i gaudir d’aquell tresor que, si més no era gran cosa, es tractava d’una mostra d’amor amb un valor incalculable. Per evitar que els meus germans poguessin trobar el meu panet i apropiar-se’n, vaig començar a guardar-lo dins l'amagatall.

—Què és això? —va qüestionar la Marina, tot rascant-se el clatell.

Jo em vaig emportar un dit els llavis en un gest juganer; li demanava que guardés el secret, tot i saber que, de segur, el meu amagatall no era tan discret com en un principi havia pensat.

Amb cura, vaig obrir la reixeta i en vaig treure un panet. Era l’últim amb què ens havia obsequiat el pare, feia tan sols dotze hores. Malgrat el dolor, havia aconseguit treure les forces necessàries per no trencar la sagrada tradició que ell mateix havia iniciat feia tants anys.

En silenci, vam deixar enrere l’hort, on els meus germans continuaven treballant la terra, i vam entrar dins la casa. Ni tan sols em vaig molestar en treure’m les botes, cobertes de fang i terra, abans de pujar les escales de dues en dues. La Marina em va seguir, una mica cohibida.

Ma germana, que ens havia vist arribar des d’una de les finestres, ens va donar la benvinguda amb un somriure amoïnat. Portava la gibrella de l’aigua bruta en una mà, i amb l’altra subjectava la nena, que plorava a llàgrima viva.

—Està despert —ens va anunciar.

En veure’ns entrar a la cambra, en Joan va aixecar la mirada i la va fixar en la Marina. Després de tantes setmanes sense veure’s, el seu rostre es va contraure en una barreja entre la pena i l’alleujament. Aquell retrobament agredolç només es va veure interromput per la tos seca de la mare que, elegant, es va aixecar per rebre’ns amb una expressió serena a la cara. Fins i tot en moments com aquells, la mare no perdia el seny; sempre havia estat una dona de poques paraules, que interposava la reputació d’una família com la nostra a la felicitat dels seus fills. Per això en Pere i en Jaume treballaven de sol a sol a l’hort: tenien l’esperança que, d’aquesta manera, es guanyarien el seu amor. Ma germana s’havia casat amb un home de diners i n’havia tingut una criatura; i jo, el petit dels homes i el més escarransit, ajudava el pare amb les tasques més quotidianes, com eren la de preparar el pa o collir els aliments. Tots teníem les nostres estratègies.

En Joan era l’únic que no les necessitava. Ell era el nen dolç i bufó que feia dibuixos a la terra i llegia llibres d'erudits; l’adolescent jovial que ajudava els seus germans sempre que era necessari i anava a collir flors silvestres per regalar-li a la mare; el jove educat que havia obtingut una beca per anar a estudiar a la ciutat. En Joan era el fill que la mare sempre havia desitjat, i nosaltres el dany col·lateral de la reputació que buscava tenir.

La Marina es va acostar al llit on descansava en Joan i li va agafar la mà.

—Oh, Joan, què t’ha passat?

Ell no va poder respondre: feia dies que havia perdut la capacitat de parlar.

—No dirà res, estimada —va murmurar la mare, acariciant-li la cabellera amb les seves ungles rosegades—. No pot fer-ho.

La noia va desfer-se en plors sobre el pit d’en Joan que, capcot, no podia fer res per consolar-la. En aquell moment em va semblar mentida que el meu germà, tan sols unes setmanes abans, hagués estat capaç d’aixecar-la pels aires i fer-la ballar. No hi havia cap dubte que el Joan que tots coneixíem s’havia convertit en cendra.

Quan ma germana va entrar a l’habitació i se’n va endur la Marina al lavabo perquè s’asserenés, jo em vaig acostar a en Joan i li vaig agafar una mà. La mare, amb els ulls negats, es va asseure a la vora del llit. Després de posar-li un drap humit al cap, vam esperar uns minuts a què s’adormís. Quan finalment va aclucar els ulls, ella va deixar anar un llarg i pesat sospir.

—Saps, Toni? Sempre has estat el seu preferit —va mussitar, sense apartar la mirada d’en Joan—. Estima en Jaume i en Pere, per descomptat, però amb tu és diferent.

—Mare, no és així, vostè no ho entén…

Ella va sacsejar el cap.

—No, no ho entenc. En Jaume té la força de mil cavalls, i en Pere és intel·ligent i astut. Però tu… —va callar de cop, dubtosa. Tot seguit, va aixecar la vista per mirar-me als ulls—. Tu no ets res.

Res.

Un nus em va estrènyer la gola. Ell també m’havia cridat aquestes mateixes paraules, amb la seva mirada felina clavada en mi i un somriure burleta als llavis: «Tu no ets res, Toni, no ets res!». Només tenia deu anys.

Sota les mantes, en Joan es va bellugar entre somnis.

—Té raó, mare. No soc res.

«Almenys, no encara», vaig pensar.

Després, em vaig posar la mà a la butxaca i en vaig treure el panet que havia agafat de l’amagatall. Quan el vaig deixar sobre la tauleta d’en Joan, la mare va grunyir.

—És un regal —vaig esbossar un somriure—. Sé que li agraden molt els panets del pare, i he pensat que potser això li donaria la força necessària per recuperar-se.

La mare va callar. No esperava que em donés les gràcies, però la seva indiferència va ser com un tret al pit. Així i tot, no em va sorprendre. En els meus disset anys de vida havia après una lliçó que mai arribaria a oblidar: jo no era en Joan i, per molt que m’esforcés, mai seria una prioritat per a ningú. Ni tan sols per a mi mateix.