Amb l’ultimàtum d’una mort prematura acostant-se, en Joan cada dia estava més dèbil.

De tant en tant, la Marina venia a veure’l, només per acaronar-li els cabells i besar-li el front.La mare, marcida, havia deixat d’anar a missa els diumenges: no podia evitar preguntar-se quin sentit tenia lloar un déu que havia permès que en Joan caigués malalt.

Jo em passava les nits assegut a la vora del seu llit. No podia dormir. El meu cap era un desgavell: les memòries de tot el que havíem viscut em mantenien despert.

Era en aquelles hores de la matinada, amb la visió d’un Joan feble i malaltís, que em permetia compilar tots els records; records d’un Joan polièdric, amb cares de cartró i d’altres or. Cares de les quals se’n podia esborrar el grafit, però mai el traç.



SET ANYS ENRERE: LA CARA ATROÇ

—Tu no ets res, Toni, no ets res!

—Però, Joan…

La bufetada em va arribar quan menys me l’esperava. Em vaig emportar una mà a la galta i la vaig notar calenta; en Joan havia deixat els seus cinc dits gravats a la meva pell. En aixecar la mirada, espantat i confús, em vaig trobar amb els seus ulls rabiosos.

—Inútil! —va lladrar—. No és tan difícil!

Vaig intentar amagar el meu sanglot a la màniga de la camisa, però en Joan se’n va adonar de seguida que m’havia fet plorar. Amb un somriure maliciós, va preguntar:

—La mare sap que ets un ploramiques?

I, de sobte, l’expressió decebuda de la mare em va venir al cap: «Mai seràs com el teu germà, Toni. Mai seràs un home de debò».

—No, Joan, per favor, no li ho diguis! —vaig demanar-li.

Ell va deixar anar una rialla; una rialla lletja i esquerpa, d’aquelles que se’t posen a dins i et glacen la sang. En Joan era un expert en fer-me sentir petit —petitíssim—, com els peixos del rierol.

—Ets una desgràcia per aquesta família

No va dir res més. Sense ni tan sols dignar-se a mirar-me, es va ajupir i va posar bé la reixeta que jo havia deixat caure dins el forat. Després, es va espolsar els pantalons i em va observar de fit a fit amb una ganyota de fàstic a la cara. Jo només em vaig encongir.

—No volies un amagatall? —va preguntar, buscant els meus ulls—. Mira’m a la cara quan et parlo, Toni.

Sabia que portar-li la contrària al meu germà no era bona idea, així que, molt a poc a poc, vaig aixecar la mirada.

—Sí.

En Joan va escopir rabiós dins el forat.

—Doncs aquí el tens.



UN ANY ENRERE: LA CARA MÚRRIA

La Marina ballava amb les mans alçades i un somriure de llibertat traçat als llavis. Jo ja feia temps que l’observava; pretenia memoritzar tots els seus moviments, i aquella manera tan curiosa de posar-se un floc de cabells rossos darrere l’orella. De tant que la mirava, havia arribat a imaginar un futur junts: una panxa d'embarassada, un nadó en braços, un petó amb gust de xocolata; un “t’estimo” dolç, com el pastís, i salat, com l’eternitat. La felicita més etèria.

La meva il·lusió càndida es va esfumar quan en Joan es va deixar caure a la cadira del costat.

—Fa temps, que la mires?

—Què?

—La noia —va dir amb brusquedat—. Fa temps, que la mires?

Vaig emportar-me la copa de vi els llavis per evitar respondre. Però a en Joan no se’l podia esquivar.

—És bonica, la coneixes? —va preguntar encuriosit.

—Viu prop de casa.

—No aniràs a ballar amb ella?

El vaig mirar com si s’hagués tornat boig.

—No.

—A les noies els hi agraden els homes valents.

—Jo no soc valent.

—Ni tampoc un home —va riure ell.

Jo només vaig ajupir el cap, avergonyit.

En Joan, en veure que no deia res més, es va aixecar de la cadira i va creuar tota la pista de ball, en direcció a on es trobava la Marina. De reüll, vaig veure com li xiuxiuejava a l’orella i ella reia. I de sobte estaven submergits en una conversa, i la Marina es tapava la boca i en Joan se li acostava més i més, com si volgués fer-li un petó.

Una enveja feroç em va remoure l’estómac.

La Marina ja no ballava, sinó que l'escoltava amb els ulls oberts com taronges i feia que sí amb el cap. I en Joan, elegant i perspicaç, l’encativava amb els seus ullets de bombó i un somriure sorneguer.

De la resta de la nit, només recordo el perfum d’aquella flor, la rosa vermella que en Joan va collir per la Marina; rosa del roser que jo havia plantat al jardí; rosa fruit d’un esforç que no era el seu. I recordo l’etern petó que van compartir vora el rierol, amb els ulls tancats i els dits entrellaçats. Un petó pèrfid que va pintar les meves llàgrimes de negre.



SIS MESOS ENRERE: LA CARA TITELLAIRE

La vaig trobar arraulida a terra, amb el cap amagat entre les mans. Si no hagués estat pel moviment frenètic de les seves espatlles, mai hauria pogut arribar a imaginar que estava plorant.

—Marina… —la vaig cridar amb un fil de veu.

En veure que no aixecava el cap, em vaig asseure al seu costat. No sé quant de temps vam estar allà, a la vora del riu, petrificats com dues estàtues de pedra. Només sé que, en algun moment, el sol es va pondre i la foscor ens va envoltar amb la seva gèlida serenor.

—He vist en Joan marxar d’aquí enfadat —li vaig confessar, potser buscant una resposta—. Ha passat alguna cosa?

Ella no va dir res.

—Marina, només et vull ajudar.

—No pots fer-ho. Ningú pot.

La seva veu esquinçada em va alertar de seguida. La Marina feia temps que ja no lluïa ufanosa, sinó infeliç. En pocs mesos, havia canviat els vestits de festa per faldilles negres, i els somriures murris per ganyotes de dolor. Com el roser del nostre jardí, ella també s’havia pansit.

Quan va aixecar el cap, atemorida, jo vaig deixar anar un crit ofegat. Tenia l’ull inflat i d’un color rosat, i un tall al nas que semblava ser recent. Ella devia reparar en l’esglai dels meus ulls, perquè es va eixugar les llàgrimes amb el palmell de la mà i va intentar esbossar un somriure.

—És només un cop, no et preocupis.

—Només un cop? —vaig dubtar—. Això t’ho ha fet ell?

No va respondre de seguida; es va limitar a desviar la mirada, com si temés que ens els seus ulls hi pogués advertir la veritat. Aquell moviment impulsiu em va deixar entreveure la Marina a qui el meu germà havia donat naixença: una Marina seca; Marina feta d’espines; Marina morta i enterrada; Marina amb els llavis cosits i les mans emmanillades. La Marina que en Joan havia posseït, però que mai havia estimat.

—No passa res, Toni —va brumir—. Havia begut massa, i jo només el molestava. Va, vinga, perdona’l, que tu ja saps que en Joan és un bon xicot.

—No et mereix.

Ella es va arronsar d’espatlles, però no va dir res. El seu silenci era un crit de guerra: si no podia guanyar el seu amor, moriria en l’intent, però mai alçaria la bandera blanca.

—En Joan t’estima molt, Toni —va deixar anar, com si això em pogués convèncer.

De més estar de dir que no ho va fer. En Joan m’estimava de la mateixa manera que estimava els peixos del rierol: amb un amor malaltís i maquiavèl·lic; amor que feia malbé tot allò que tocava.

—En Joan no sap estimar —li vaig respondre.

La Marina no em va portar la contrària.

L’endemà, però, en Joan es va presentar a la seva porta amb aquelles flors, un ram de clavells grocs, i ella, cofoia, les va acceptar de bon grat. En aquell moment, per primer cop, vaig ser conscient que la vida amb la qual havia somiat no era més que un miratge: en Joan m’havia tret el lloc. Res de petons amb gust de xocolata, ni dolços “t’estimo”, ni felicitats etèries. Estava condemnat a viure a l’ombra d’en Joan; a l’ombra de l’usurpador de vides.



TRES SETMANES ENRERE: LA CARA AMARGA

L’amagatall tornava a ser buit

Estava convençut que, tan sols unes hores abans, hi havia deixat el panet del pare. Però, no: allà només hi havia quatre bales de colors i un pot d’insecticida que havia agafat per si s’omplia de formigues.

El panet havia desaparegut.

Ja feia mesos que passava: cada setmana el deixava allà, i cada setmana s’esfumava. Havia arribat a pensar que es tractava d’un animal que, afamat, havia trobat el meu amagatall. Però l’animal deixaria la reixeta oberta, i jo sempre la trobava tancada.

Després, les sospites van caure sobre en Jaume i en Pere. Tanmateix, els meus germans es passaven el dia treballant a l’hort, i ni tan sols s’apropaven al rierol. Per ells, era un terreny quasi desconegut.

No va ser fins aquell dia que vaig caure en què l’única persona que coneixia l’amagatall i què hi guardava allà era en Joan. I em vaig maleir per haver estat tan ingenu.

En Joan m’estava arrabassant l’amor del pare, de la mateixa manera que també m’havia arrabassat l’amor de la mare.

Enfurismat, vaig córrer cap a casa, on me’l vaig trobar assegut a la butaca del pare, llegint el diari. A la mà dreta, hi tenia el meu panet, mossegat.

En veure’m arribar amb la respiració accelerada i les galtes vermelles, va somriure.

—Ha passat alguna cosa?

Vaig assenyalar el pa amb el meu dit índex.

—És meu!

En Joan, orgullós, va deixar el diari a la butaca i es va apropar a mi amb aire desafiador.

—Ja no.

—Joan!

—És només un pa, Toni. No et posis així.

Però per a mi no era només un pa. Per a mi era un regal: l’amor d’un pare que mai m’havia deixat d’estimar. Era el recordatori que encara hi havia llum al món, que jo era molt més que un ésser esquifit a qui ningú volia.

—És meu —vaig repetir entre dents.

Les llàgrimes em cremaven els ulls.

—Ets un ploramiques —va riure en Joan.

I, de sobte, vaig recordar aquella vegada, ja feia set anys, quan en Joan m’havia ajudat a construir l’amagatall. «Tu no ets res, Toni, no ets res!». La mofa a la seva veu, aquella mirada de depredador als ulls, la vergonya ancorada al meu cor.

Per primer cop, vaig aconseguir reunir el valor suficient per encarar-me a ell.

—Ja no soc un nen, Joan.

Aquestes paraules van esborrar el somriure del seu rostre.

Em va empentar amb totes les seves forces i jo vaig caure a terra.

—Sempre ho seràs —va dir—. I mentre jo sigui aquí, no esdevindràs mai un home.

Dit això, va marxar a grans gambades.

En aquell moment, va sorgir dins meu una espurna de venjança. L’inici dels meus pensaments recòndits; pensaments que no era capaç de compartir amb ningú, però que cada dia es feien més i més reals.

Una dèria que no em podia treure del cap.



PRESENT: LA CARA PANSIDA

Entre els records, trobava la raó per la qual continuava a la vora del seu llit, estrenyent-li la mà amb força. El meu Joan; Joan atroç i pervers; un Joan que despullava les meves inseguretats. I dins el cor, el Joan que m’estimava. El meu germà gran.

La mare deia que era el seu preferit, i potser sí que era veritat. En Joan m’esclafava com a un insecte, però també em guardava dins una caixeta. La caixeta d’acer impenetrable; caixeta de la qual només ell tenia la clau. En el seu cap, jo era un nen.

Però ja feia temps que m’havia convertit en un home.

I en Joan, quasi mort, ja no era més que un record fugitiu i fugisser.

Jo en tenia el control.

D’aquelles nits que vaig passar al seu costat, només recordo el sentiment de voler treure’l de l’aigua i veure com lluitava i lluitava per respirar. I el mateix dilema que em menjava el cap: ofegar-lo o deixar-lo viure.En Joan era un peix del rierol, i jo el déu misericordiós que observava com es bellugava neguitós. Ací i açà. Com una fera captiva.