Sant Romà de Sau, 30 d’octubre de 1349



Contemplava esmarrit la mel·líflua caiguda de les fulles, ballant en el seu descens. El compungit cel gemegava tènuement. La gelabror s'havia avançat. Espletava rabent els exigus fruits mancants a l’era que poc abans havien treballat mos germans. Tenia les mans esgratinyades per l'aigua i l'aire. L’intens fred penetrava fins a ma ànima. No vaig poder perfer la tasca. Poc abans de l'horabaixa, va començar a nevar. Mai ans l'havia vista.

La blancúria va anar tenyint el paisatge al meu pas i mes petjades es van anar cobrint pel gruixut mantell que confeccionava.

Un silenci ensordidor regnava imperant a la sala buida. Ja m'havia avesat aquella solitud. Penjolat al setí, observava el crepitant i birbillejant foc que il·luminava tímidament l'estada. L'ardentor que desprenia em contorbava l'ànima, dibuixant als meus cristal·lins ulls aquelles darreranes tardes d'estiu…





Ses ferides s'havien anat estenent cuitadament i son esmerlit carnum no albergava cap vida ja. Com en Joan. Com na mare. S'aferrava a la seva misèrrima existència, més la mort negra ho decandia i neulia davant la venidora rerevera.

- Què serà de mi quan tots us n’hàgiu anat? Què n’hauré de fer? De què serviria perviure sense nengú a mon costat?- mormolejava a mon enravenat pare -. Ma germana tenia raó. Tots estem condemnats a morir.

Sols em visurava mentre li proferia aquelles paraules. El seu gest planyívol va perdurar en el temps, adolorint-ho eternament. I finalment l'estiu partí amb ell.

Jo era l’últim.



Havia crescut en els proppassats mesos. Resquícies no hi havia ja del paorós nen que restava en vela sentint rius vermellosos caure. Mos cabells queien embullats sobre les meves espatlles, conferint-me un aspecte més madur, i mos trets s'havien enrobustit amb les escrues jornades sota el sol, embrunint-me la pell tota plena de ferides. Difícilment se’m podia reconèixer.

Aviat la pols s’havia anat apoderant de les cambres. Divagava sovent entre elles com una ànima en pena, qüestionant-me si havia succeït de veritat. Aleshores mirava el vell orinal rovellat. Els rojosos llençols de què no m’havia pogut desfer. Els mirava, tot saber que res no era el mateix.

Adesiara somiava com estaria si res no hagués passat. Si la meva vida hagués transcorregut de la mateixa manera que sempre ho havia fet.

Hauria, potser, aconseguit ésser benaurat?



Vaig sortir a l'exterior fugint d'aquells martiritzadors pensaments. Camegí cap al riu. Tot i el fred que em corcava, era l'únic lloc que podia considerar la meva llar. Resolt a asseure'm, un brogit entre les ombres m'enquimerà. Vaig endinsar-me dins la boscúria, fadat per aquell singular baluern.

- Qui sou? - vaig articular esglaiat.

No obtinguí cap resposta. Vaig prosseguir encercant l'origen d'aquell encanteri. Un pàl·lid crit em va revelar sa posició. Vaig sentir un ardent líquid fregant els meus peus glaçats per la tova neu.

- No temeu - mussití.

Vaig veure’l. Un jove gemegant a terra de bocaterrosa. El vaig ajudar curosament a incorporar-se. Mirà fixament els meus ulls, refulgint com crestalls, regraciant-me mon gest. No era gaire més gran que jo. El seu bru rostre brillava sota la besllum de la Lluna. Alguna cosa en ell em deixava asmat. La sang rajava del seu costat dret.

Vaig sentir novament un soroll dimanant de l'arbreda. Tallava l'aire al seu pas. Una alígera sageta va travessar ma gamba. Proferí un agut udol. Quan caiguí a terra, ensumí que la meva vida no tornaria a ser igual; i em vaig tornar esperançat de poder observar per postrema volta aquelles aigües tan clares.

Tan vives.